Estem a l’any 1919, en un món que sortia del conflicte bèl·lic més gran conegut i sota l’impacte de la revolució russa; en una Catalunya en plena ressaca de l’eufòria econòmica dels anys de la Gran Guerra, en el marc de la segona revolució industrial que estava electrificant el país; amb el sistema polític de la Restauració en fallida, incapaç de seguir el ritme de la modernització econòmica i social; amb el catalanisme polític impulsant la campanya per l’autonomia; i amb un moviment obrer en expansió.

Precisament, a mitjans del 1918, el moviment obrer havia fet un pas endavant d’una gran envergadura per a la seva consolidació, en acordar el congrés de Sants de la CNT passar de les federacions d’oficis al sindicat únic o d’indústria i en què va emergir el lideratge de Salvador Seguí. Una transformació que –en paraules del Noi del Sucre– «dóna la possibilitat de dur les nostres organitzacions al màxim de la seva potència… si no som una força immensa, si no som una agrupació ben potent, per la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia.»

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure