CENT ANYS DEL CONFLICTE DE LA CANADENCA

Estem a l’any 1919, en un món que sortia del conflicte bèl·lic més gran conegut i sota l’impacte de la revolució russa; en una Catalunya en plena ressaca de l’eufòria econòmica dels anys de la Gran Guerra, en el marc de la segona revolució industrial que estava electrificant el país; amb el sistema polític de la Restauració en fallida, incapaç de seguir el ritme de la modernització econòmica i social; amb el catalanisme polític impulsant la campanya per l’autonomia; i amb un moviment obrer en expansió.

Precisament, a mitjans del 1918, el moviment obrer havia fet un pas endavant d’una gran envergadura per a la seva consolidació, en acordar el congrés de Sants de la CNT passar de les federacions d’oficis al sindicat únic o d’indústria i en què va emergir el lideratge de Salvador Seguí. Una transformació que –en paraules del Noi del Sucre– «dóna la possibilitat de dur les nostres organitzacions al màxim de la seva potència… si no som una força immensa, si no som una agrupació ben potent, per la nostra cohesió i per la nostra capacitat, serem joguines de la burgesia.»

En aquest context, un conflicte laboral a la Barcelona Traction, Light and Power, empresa símbol de la segona revolució industrial a Catalunya, evolucionà en un seguit de vagues sectorials en solidaritat amb els represaliats que culminà en una vaga general. El resultat immediat en fou l’alliberament dels 3.000 detinguts, la readmisió dels represaliats i l’increment salarial a La Canadenca. La transcendència d’aquest conflicte rau, però, en les conseqüències d’abast general que va comportar, concretament l’establiment de la jornada laboral de les vuit hores, reivindicació emblemàtica del moviment obrer. A la vegada que va suposar una prova de força en la qual es ventilava el dret dels treballadors a sindicar-se.

Però aquesta conquesta històrica i la capacitat de mobilització i organització demostrada pel moviment obrer va provocar la reacció violenta d’una patronal curta de mires, acostumada a resoldre els conflictes laborals mitjançant la repressió. Entre el 1919 i el 1923 assistirem als anys del plom del pistolerisme patronal, sota la capa protectora de les autoritats civils i militars de Barcelona, replicat pel pistolerisme anarquista, en una espiral de violència que va segar la vida a Salvador Seguí i, amb ell, la via del «possibilisme llibertari», aquell que creia –en paraules del mateix Seguí– que «sense una organització sindical sòlida i amb un proletariat ignorant i primitiu, una transformació socialista i llibertària de la societat és impossible. El camí a recórrer és llarg, molt llarg, no cal fer-se il·lusions fàcils o sembrar la demagògia».