El debat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent ha estat molt present en la gran discussió pública dels darrers anys. Gairebé sense excepció, els economistes partidaris de la independència s’inclinen, per preferència política, a assegurar-ne la viabilitat i els grans avantatges que comportaria per a la ciutadania, mentre que els contraris en destaquen els inconvenients i els efectes negatius.

El prejudici polític no és únicament una característica catalana. El Brexit va guanyar el referèndum del 2016, no tan sols pel nacionalisme, o l’euroescepticisme, de gran part de la societat britànica, sinó perquè els seus partidaris van saber convèncer la majoria (un 52%) de les conseqüències econòmiques beneficioses —entre altres, deixar de transferir diners al pressupost europeu— que tindria el fet de reprendre la sobirania total del Parlament britànic i independitzar-se de Brussel·les.

Ara, al contrari, els enemics del Brexit subratllen els efectes negatius que tindria la sortida de la Unió Europea o, com a mínim, de la unió duanera o l’espai econòmic europeu, i assenyalen que, fins i tot els països aliens a la UE, assumeixen uns costos determinats per formar part d’aquest espai econòmic.

 

Consens sobre un finançament injust

A Catalunya, a més, el debat s’ha vist afectat i complicat perquè en la fase prèvia a l’inici del procés —abans de la sentència del Constitucional de 2010 sobre l’Estatut— hi havia hagut un gran consens que un finançament autonòmic injust, que afavoria altres regions espanyoles i carregava Catalunya amb un excés de solidaritat —de la qual Euskadi quedava exclosa pel concert—, com també les escasses inversions de l’Estat a Catalunya, causaven grans perjudicis econòmics i limitaven el creixement. Durant tota l’etapa (2004-2010) del conseller Antoni Castells al capdavant d’Economia —amb els presidents Maragall i Montilla—, aquesta idea havia estat la dominant en el món econòmic i entre els economistes de gairebé totes les opcions polítiques.

Per això, l’Estatut de 2006 va fixar un període de temps en què la inversió de l’Estat a Catalunya havia de ser un percentatge idèntic al de l’aportació catalana al PIB. El tracte econòmic injust que rebia Catalunya —que la crisi agreujava— va ser una de les raons per les quals el conseller Castells es va acabar separant del PSC quan el partit no va assumir l’exigència d’un referèndum. Per a Castells, si l’Estatut havia estat tombat, l’única arma que tenia Catalunya per exigir a l’Estat una renegociació de la seva fórmula d’inclusió era l’amenaça del referèndum d’autodeterminació.

I de la consciència que Catalunya suportava un dèficit fiscal (més o menys gran) per culpa del sistema de finançament i una inversió insuficient de l’Estat, molts ciutadans i economistes —d’aquí l’evolució del Col·legi d’Economistes, però no de Foment ni de la Cambra— van passar a creure, després del fracàs de l’Estatut que Artur Mas va qualificar de final de l’etapa estatutària, que la independència faria de Catalunya un país amb més recursos i, per tant, més pròsper. Oblidant massa ràpidament els avantatges que també té la pertinença a Espanya i donant per descomptat que una Catalunya independent continuaria formant part de la Unió Europea. Va ser un pas que part del món econòmic no va fer, però que sí que va adquirir una gran força en l’opinió pública i entre els economistes.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

I és en aquest context de 2012, amb Artur Mas radicalitzant el seu nacionalisme després de la negativa de Rajoy al pacte fiscal a la basca i amb els efectes lamentables —també en l’aspecte social— de la crisi i la situació gairebé desesperada dels ingressos fiscals (tant a Espanya com a Catalunya) que van posar contra les cordes la gestió pressupostària d’Andreu Mas-Collell, que neix un grup d’economistes, autobatejat Col·lectiu Wilson, que vol sostenir amb rigor econòmic (no solament com a protesta contra el tracte econòmic d’Espanya) que una Catalunya independent seria perfectament viable.

Cal recordar, a més, que en aquell moment, Espanya semblava un país insolvent i que el rescat econòmic i el control subsegüent de la UE semblaven gairebé inevitables. El ministre Montoro deia aleshores que s’havia d’evitar l’arribada dels «homes de negre».

Així, el 2013, el Col·lectiu Wilson es presenta al Cercle d’Economia i més endavant té una activitat notable fins a les eleccions del 155 el desembre de 2017, quan després de condemnar el cessament del govern de la Generalitat, recomana el vot per als partits independentistes.

El Col·lectiu Wilson està, sens dubte, format i motivat per una preferència política prèvia, però és un intent seriós d’un grup selecte d’economistes catalans, amb doctorats en universitats americanes i moltes vegades amb pertinença als claustres de Harvard, Princeton, l’Institut Tecnològic de Massachusetts o la London School of Economics, de teoritzar amb autoritat acadèmica la viabilitat econòmica de la independència.

Així, formen part d’aquest col·lectiu economistes diversos, des del mediàtic catedràtic de Columbia, exdirectiu del Club de Futbol Barcelona i conductor brillant de programes econòmics a TV3, Xavier Sala i Martín, fins al molt més discret Jordi Galí, un dels economistes espanyols de més prestigi, l’opinió del qual és sol·licitada i valorada en organitzacions econòmiques internacionals. També hi participen Jaume Ventura, Pol Antràs, Carles Boix i Gerard Padró.

Aquest grup es constitueix a recer de la conselleria d’Andreu Mas-Colell, també professor als Estats Units durant molts anys, i nacionalista convençut però pragmàtic (va ser conseller de Jordi Pujol), que es decanta més decididament que Castells (l’un ve de CDC i l’altre del PSC) cap a l’independentisme (no sense cauteles) després de la sentència de l’Estatut i en la dinàmica política d’Artur Mas i el clima de les grans manifestacions de l’11 de setembre.

En aquest context, neix el Col·lectiu Wilson, que, significativament, no porta el nom de cap economista, sinó d’un president americà que va impulsar l’emergència de nous països europeus en acabar la Primera Guerra Mundial i la creació de la Societat de Nacions, precedent de l’ONU, de la qual els Estats Units es van acabar retirant.

Per a molts historiadors és el fracàs de la pau de Versalles —negociada i en gran part imposada per Wilson— la que és a l’origen de les grans tensions que van acabar conduint a la Segona Guerra Mundial. Keynes ho va apuntar en el seu llibre Les conseqüències econòmiques de la pau, en què critica el tracte econòmic imposat a Alemanya després de la derrota.

Significativament, el Col·lectiu Wilson es va eclipsar poc després de les eleccions autonòmiques de desembre del 2017 i quan, malgrat la victòria independentista en les eleccions del 21-D, ja va quedant clar que especular amb la independència de Catalunya —si més no a curt termini— és un exercici acadèmic poc seriós. També significativament, Andreu Mas-Colell ha publicat molt recentment dos articles al diari Ara en els quals critica amb molta severitat el vot contrari dels partits independentistes als pressupostos de Pedro Sánchez. I fins i tot es pregunta si té sentit votar candidatures independentistes si no volen o no saben fer política a Madrid.

S’ha equivocat, doncs, el Col·lectiu Wilson, que està format per economistes de primer nivell que han estudiat i impartit docència en universitats anglosaxones prestigioses? No, però sí. Si l’economia fos un camp aïllat, una mena de torre d’ivori, les seves tesis serien completament certes. Si Catalunya fos des de fa anys un país independent seria perfectament viable. Com ho són Estònia, Irlanda, Islàndia o Dinamarca.

 

L’exemple britànic

D’alguna manera, l’exemple britànic serveix. Si la Gran Bretanya no hagués entrat a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, segurament avui viuria en el món de la globalització sense gaires problemes. Però aquesta no és la situació. La llarga permanència a la UE ha generat una sèrie tan gran de compromisos i obligacions legals i comercials —amb els països de la UE i amb altres països—que el Brexit presenta contradiccions serioses, i un Brexit sense acord podria ser catastròfic.

Si això li passa a la Gran Bretanya, que va ser la gran potència mundial de tot el segle xix i té una llengua, l’anglesa, que és l’idioma modern internacional, és fàcil imaginar les dificultats econòmiques —conseqüència de la geopolítica— que tindria per a Catalunya sortir d’Espanya, que constitucionalment és indivisible, com França, i és un dels grans països (encara que no és França ni Alemanya) de la Unió Europea, una associació d’estats que veu l’emergència de nous estats com un gran risc per a la seva estabilitat.

No hi ha estat econòmicament viable si abans no ho és geopolíticament.

Ni els euroescèptics més recalcitrants neguen que una gran part de la sobirania britànica rau en el Parlament de Westminster, mentre que Catalunya no té sobirania pròpia (en tot cas, 1714 queda molt lluny) i la implicació amb Espanya és molt més antiga i profunda. Com a conseqüència, els costos de la transició cap a un estat independent serien molt més elevats.

Però on s’estavellen les tesis del Col·lectiu Wilson és en la geopolítica, que és prèvia a l’economia. Un estat no pot ser viable econòmicament si abans, per raons geopolítiques, no és viable com a estat.

Per això, el Col·lectiu Wilson s’extralimita en la seva creença sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent en no tenir en compte, prèviament i suficientment, les realitats geopolítiques i fins i tot constitucionals. En part és lògic perquè els seus membres són economistes brillants, però força aliens a la geopolítica.

 

El BCE i la Fed

El seu error té similituds amb el d’economistes nord-americans de gran prestigi com Paul Krugman o Joseph Stiglitz, dos premis Nobel, que van criticar la política econòmica de la zona euro i del BCE sense tenir en compte l’arquitectura política de la UE. Com si la zona euro tingués la unitat política dels Estats Units.

El BCE no podia actuar el 2008 amb la mateixa energia i decisió que la Reserva Federal americana perquè era (en part ho continua sent) un banc central en construcció, mentre que la Fed és un banc central consolidat que data de 1913 i que només té dos interlocutors, el president americà i el Congrés. L’interlocutor principal del BCE no és tant el Parlament europeu ni el president de la UE, càrrec inexistent i que en tot cas està partit en dos, el del Consell i el de la Comissió, sinó els dinou caps de l’executiu dels dinou estats que avui formen part de l’euro.

Amb el pas del temps —i la necessitat de salvar l’euro— un pacte tàcit entre Mario Draghi, president del BCE, i Angela Merkel, líder de la primera economia europea i del primer accionista del BCE, ha anat modificant la situació, però demanar-li a Jean Claude Trichet (antecessor de Draghi) que el 2008 actués amb la mateixa resolució que Ben Bernanke era un impossible polític, tot i que econòmicament hagués estat el més correcte.

I alhora, Europa no podia tenir una política fiscal expansiva com la d’Obama, perquè la UE no és un estat sobirà com els Estats Units, que poden incórrer en dèficit si el Congrés americà ho aprova, sinó una unió d’estats sobirans, la política fiscal comuna dels quals depèn dels governs i dels parlaments sobirans de diversos estats amb concepcions fiscals diferents. Per això els economistes americans tenen dificultats —i s’han equivocat— en jutjar la política monetària i fiscal de la zona euro amb els mateixos paràmetres que la dels Estats Units.

Per cert, Joseph Stiglitz va dir que una Catalunya independent seria viable econòmicament, però va afegir que aquesta independència generaria traumatismes polítics a Europa. O sigui, que no seria viable sense greus conflictes.

Segons Stiglitz el problema de la independència és el traumatisme polític que generaria a Europa.

Aquest error no econòmic sinó d’oblit de les realitats geopolítiques s’observa en molts polítics catalans —i també en el Col·lectiu Wilson— quan parteixen de la idea —certa— que a Europa hi van sorgir nous estats el 1918 i d’altres van recuperar la seva independència el 1989, quan es va enfonsar la Unió Soviètica. El problema és que els nous països del 1918 —Txecoslovàquia, per exemple— van néixer després d’una guerra mundial i per decisió del president Wilson. O sigui, per un canvi brusc de l’equilibri mundial com a conseqüència d’una guerra de quatre anys amb els seus vencedors i els seus vençuts, entre els quals l’Imperi Austrohongarès, que va ser castigat pels vencedors. I que Estònia, Letònia i Lituània van tornar a ser independents després del col·lapse de la Unió Soviètica —un fenomen que no passa cada setmana— i la seva independència va tenir el suport —per destruir l’URSS— dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya i França.

En el món del 2017 no hi ha cap president Wilson que vulgui que Catalunya sigui independent, i els principals estats de la UE no tenen interès a desestabilitzar Espanya —un soci important de la UE— ni a impulsar altres possibles moviments independentistes en altres països europeus.

 

El cas Varoufakis

També el cas Varoufakis il·lustra bé aquests perills. Yanis Varoufakis, ministre d’Economia de Tsipras, que venia també del món acadèmic americà, va creure —i va muntar la seva estratègia— en la hipòtesi que la UE i Alemanya no es podrien permetre que Grècia sortís de l’euro perquè seria el fracàs de la moneda única.

A l’hora de la veritat, Tsipras es va trobar que Alemanya —i altres països— preferien que Grècia sortís de l’euro a finançar indefinidament el desequilibri dels seus comptes públics. Preferien que Grècia marxés al risc de l’aparició de noves Grècies al sud d’Europa. Varoufakis podia tenir raó des del punt de vista econòmic —no dic que la tingués—, però en la seva supèrbia —i identificació amb un progressisme sui generis— ignorava la realitat política de la UE, d’Alemanya i del BCE.

Els països de l’euro no van cedir, Grècia no va gosar sortir de l’euro —perquè hauria tingut un cost polític i econòmic molt superior al de la seva permanència— i Tsipras va haver de prescindir de Varoufakis. I avui Grècia torna a emetre deute en els mercats.

No hi ha viabilitat econòmica d’un estat sense viabilitat prèvia de l’estat. I no és només geopolítica, sinó també una qüestió de democràcia. Si dues terceres parts dels catalans reclamessin amb certa constància —no un dia en una etapa d’excitació— la independència, les coses potser podrien canviar, però només amb el 47% del vot, i aspirant a un gran dia en què s’arribés al 51%, la qüestió ja no és solament geopolítica, sinó de constitucionalisme democràtic europeu. I això és més difícilment explicable que el Col·lectiu Wilson no ho hagi entès. O potser sí que ho ha entès, i per això ha optat per situar-se en posició d’eclipsi.