Als telediaris hi veiem por, tensió i fins i tot pànic. Però la majoria de xinesos amb qui he parlat durant aquests dies de quarantena tenen una altra paraula en ment: avorriment. «Ja no sé què més inventar-me per passar el temps», em deia una amiga de Harbin, una ciutat al nord de la Xina. A les xarxes socials hi corren demandes encara més desesperades: una xinesa li deia a una amiga que ja estava cansada de fer l’amor tot el dia amb la parella, que necessitava urgentment una activitat alternativa. També corre un vídeo d’una jubilada que ha començat a fer peses, o el d’una noia que ha dissenyat una mascareta contra el virus amb un forat incorporat per on poder fumar.

Amb tots aquests exemples no vull restar importància a la crisi del coronavirus, però crec que poden ser útils per comprendre que tot allò que passa a la Xina és, normalment, més complex i plural del que pensem. Hi poden conviure sentiments o tendències que a nosaltres ens semblarien irreconciliables. El mateix model xinès n’és un exemple: en teoria, hauria d’haver caigut ja fa dècades. Però a la pràctica, el particular, l’experiència, és diferent. No s’aguanta sobre grans teories, sinó sobre el pas del temps.

Hi ha tres angles de la crisi del coronavirus que exemplifiquen aquestes complexitats —o contradiccions, es miri com es miri— i que són importants de cara al futur de la Xina, més enllà de la situació actual. El primer és el sistema polític, el segon és la reacció popular i el tercer és el repartiment de poder internacional. Representen tendències fonamentals a llarg termini que han quedat il·luminades per la crisi del coronavirus.

El sistema dóna resposta a les necessitats i queixes de la població sense necessitat de liberalització política.

El primer angle és el model polític xinès. Per entendre’l, la divisió entre democràcia i autoritarisme no ens serveix gaire. Sota l’etiqueta d’autoritarisme poden conviure, per una banda, règims militars cleptocràtics on una família té quasi tota la riquesa i poder —i on la majoria de la població viu en la misèria— i, per l’altra, estats desenvolupats, eficients i amb un fort suport de la població, com ara Singapur o el sultanat d’Oman. La Xina, en aquest sentit, es mou i aspira cap a un model del que anomenaríem «autoritarisme tecnocràtic», un sistema ideal on es manté el Partit únic, la promoció política està basada en el mèrit i, a la vegada, es dóna resposta a les necessitats i queixes de la població sense necessitat de liberalització política.

Sempre es poden trobar proves per afirmar que aquest model és viable, com també d’altres per afirmar que és una il·lusió fictícia. La reducció de la pobresa extrema al país del 90 % als anys 70, fins a un 2 % a l’actualitat, sumaria punts a favor. Els casos de corrupció de destacats dirigents del Partit Comunista, d’altra banda, són prova per a alguns que tot el sistema està podrit. La crisi del coronavirus, en aquest sentit, serveix tant per reforçar una posició com l’altra.

¿Sense la capacitat burocràtica de l’estat xinès s’hauria pogut controlar l’epidèmia com s’ha fet? ¿Amb autoritats escollides electoralment s’hauria pogut limitar l’extensió actual del virus? Es podrien donar totes les respostes possibles —i cap no seria mentida. Però això seria perdre el focus. Si ho plantegem tot com una esmena –o un elogi– a la totalitat del sistema xinès, l’única anàlisi que podem fer és la propagandística. Si realment volem entendre com funciona, ens hem de fixar en el concret, per veure com d’oxidada o engreixada està la maquinària autoritària-tecnocràtica.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Per una banda, hi ha una crítica al suposat procés meritocràtic d’elecció de líders: com pot ser que el sistema hagi permès que líders «ineptes» com els de Wuhan i Hubei, on va començar l’epidèmia, arribessin al poder? En un sistema que es vanta d’escollir els millors, en contraposició al populisme democràtic, dubtes com aquests són importants i profunds. Però aquest malestar conviu, alhora, amb un altre fet incontestable: que la gran majoria de la població xinesa no veu la crisi del coronavirus com un problema derivat de les elits de Pequín, o de tot el sistema. Les culpes han anat contra les autoritats locals –i, de fet, Pequín ha cessat els dirigents que més crítiques han rebut a les xarxes socials. En un moment de possible crisi de legitimitat, la resposta ha estat contundent.

La gestió de l’actual crisi, en aquest sentit, serà el que definirà la futura consolidació o les esquerdes del sistema. Més enllà dels fets o les dades concretes, el record col·lectiu general, positiu o negatiu, serà el principi d’un rumb o d’un altre. I és que la història no té un únic camí –no avancem mai, tot i que sempre ens movem.

 

Ni caos ni saquejos

El record col·lectiu del que estem parlant està vinculat amb el segon angle d’aquesta crisi: la reacció popular. Malgrat que totes les pel·lícules de zombies, epidèmies o catàstrofes ens deien el contrari, a la Xina del coronavirus no ha imperat el caos, els saquejos de supermercats, la formació de bandes armades o l’anarquia general. La gent ha estat obedient, ha confiat en l’Estat i ha seguit les instruccions sanitàries pertinents. El sentiment més habitual no és tant de desesperació, sinó –com ja he dit al principi– d’avorriment.

Qui cregui que aquest desenvolupament pacífic és degut únicament a un «totalitarisme d’Estat» va molt equivocat. Hi ha un vessant cultural, de responsabilitat col·lectiva, de posar en segon pla els drets individuals, de comunitarisme en coordinació amb l’Estat, que no només és xinès, sinó més aviat asiàtic. Ho hem pogut veure en la reacció dels ciutadans japonesos davant catàstrofes com la de la central nuclear de Fukushima. És un estat d’excepció justificat que la gent assumeix amb racionalitat, sense necessitat de fusells i cridòries.

La població xinesa no veu la crisi com un problema de les elits de Pequín sinó que les culpes han anat contra les autoritats locals.

Tot això conviu amb una situació que pot semblar contradictòria: l’explosió de crítiques a les xarxes socials com no s’havia vist mai abans. Qui cregui que els xinesos són simples robots obedients i amb sang d’orxata, és que no ha fet una ullada a la plataforma Wechat, el Whatsapp xinès. La situació més extraordinària es va donar quan va morir el famós doctor Li Wenliang, un metge que havia intentat avisar dels inicis de l’epidèmia. La policia local li va demanar que es retractés i va acusar-lo d’escampar «rumors». Quan Li, posteriorment, va morir a causa del virus, les xarxes socials xineses es van omplir de missatges de condol i d’enuig amb les autoritats. «¿Vàreu preferir no “perdre cara”, no quedar malament, abans que protegir els vostres ciutadans?», era la idea que corria.

El meu telèfon es va omplir de missatges sobre el doctor Li d’amics xinesos completament apolítics. També –cosa que em va sorprendre encara més– d’amics que són membres del Partit, criticant les autoritats. De fet, el mateix Li era afiliat al Partit, cosa que van recordar molts diaris xinesos oficials en els obituaris posteriors que li van fer, elevant-lo a màrtir del poble xinès en la lluita contra el coronavirus.

 

Elogis de la OMS

El tercer angle clau d’aquesta crisi és l’internacional. La màxima preocupació del govern xinès és, avui en dia, la situació interna del país, tant en l’àmbit sanitari com en l’estabilitat social. Però el coronavirus també s’està convertint en una prova de cara al món. El paper de la Xina com a potència global es juga en moments crítics com aquests. Pequín és un dels eixos d’una Euràsia més interconnectada que en cap altre moment de la història, on les comunicacions, els transports, les idees i, per descomptat, les epidèmies, poden desplaçar-se més ràpid que mai. Una Euràsia on, malgrat certa histèria occidental, hi ha països en desenvolupament molt menys preparats que nosaltres de cara a una malaltia com el coronavirus.

Qui cregui que els xinesos són robots obedients no ha fet una ullada a la plataforma Wechat, el Whatsapp xinès.

La quarantena imposada per Pequín no només protegeix, especialment, les províncies xineses més endarrerides –recordem que algunes tenen un PIB per càpita equivalent al de Jamaica o el Paraguai–, sinó a nacions veïnes amb infraestructures de govern i mèdiques molt per darrere de la Xina, com Laos, Birmània o fins i tot l’Índia. Com ho ha repetit moltes vegades el director general de la OMS, l’autèntica emergència sanitària seria que el coronavirus arribés a aquests estats més pobres –i per això ha elogiat repetidament l’acció de Pequín.

Malgrat que ens costi creure el contrari, la imatge mundial de la Xina no és el mateix que la imatge que Occident té de la Xina. Quan vaig viure a Pequín –i cada cop que hi torno– m’adono que existeixen noves visions sobre la Xina que cada cop aniran agafant més pes –i que jo no tenia en compte. Un rus, un coreà, un iranià o un indi poden tenir discursos més o menys propers a Pequín, però no necessiten l’estampa d’Occident per a considerar la seva posició com a important i legítima.

Amb el coronavirus passa el mateix: hauríem d’anar amb compte abans de pensar que la nostra valoració de la crisi és la que fa la resta del món. Perquè si no, especialment en el cas europeu, això ens farà fer un altre pas –com ja ha anat passant– en direcció a la irrellevància, fruit de l’orgull i alhora de la ignorància.