window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 0

Batecs

L’adversitat imprevista o la restitució del catalanisme

Jordi Gràcia
Jordi Gràcia
| 11 set. 2018
Barcelona, 17 de gener de 2018. Llaços grocs a la reixa del parc de la Ciutadella. © EFE / Marta Pérez

Quan un cuiner de la rellevància d’Albert Adrià considera, preguntat per Ana Pantaleoni sobre la situació política, que «personalment» té les seves idees «però professionalment ens va millor callant i treballant», em sembla que il·lumina un problema de salut democràtica. Quan Besalú es vesteix com un poble unànim i monolític, quallat d’una sola peça i atiborrat de banderes estelades i de banderes grogues fins a la saturació visual i física de l’espai públic, és que tenim un problema de salut democràtica.

Això, efectivament, va de democràcia. Els presos de l’independentisme podrien no haver estat presos si les consideraciones dels jutges haguessin estat unes altres, i jo crec que haurien d’haver estat unes altres. La privació de llibertat és la mesura preventiva més extrema possible d’un jutge i potser va pesar en les seves consideracions jurídiques, amb excès de zel, la gravetat de la situació política viscuda a Catalunya. El punt de no retorn de l’unilateralisme independentista va començar amb el sabotatge de les institucions i la legislació estrictament catalana els dies 6 i 7 de setembre de 2017: ha estat l’autèntic forat negre de l’independetisme en actuar de forma unilateral. Pot haver estat un intent d’autocop frustrat, pot haver estat un golpe postmoderno sense violència armada, com explica Daniel Gascón, i amb bons arguments jurídics referma pel seu cantó Pau Luque, en un altre bon llibre sobre el procés i les sortides del procés. Culminaven llavors amb una actuació democràticament i jurídicament insubmisa els avisos, els símptomes, els desacataments i desafiaments polítics i jurídics previs.

El punt de no retorn de l’unilateralisme independentista va començar amb el sabotatge de les institucions i la legislació estrictament catalana els dies 6 i 7 de setembre de 2017

El canvi de govern a Espanya aquesta primavera ha estat, però, una adversitat imprevista i una pèssima notícia per a ells. La nova situació afavoreix les raons del catalanisme polític i això intentarà explicar aquest article després de llegir un grapat de testimonis i anàlisis recents sobre els procés, la seva història recent i algunes de les seves falles centrals. La tesi central que proposo és senzilla i complexa alhora: el rearmament d’un catalanisme convincent i consistent comença pel reconeixement dels errors comesos per l’unilateralisme a l’hora d’endegar un programa polític de separació d’Espanya sense suport popular suficient, sense reconeixement internacional tàcit ni explícit, sense preparació institucional adient per fer-lo viable i, en darrer lloc, però central, sense haver respectat democràticament els drets, les opinions, la legitimitat i fins i tot la mateixa existència de més de dos milions de votants catalans contraris expressament a la independència i, per tant, també a l’unilateralisme.

L’independentisme havia menyspreat la majoria de catalans que varen votar a les eleccions de 2015 opcions no independentistes i va tornar a fer-ho a les eleccions del 21 de desembre de 2017. La lectura intencionadament fraudulenta del resultat en tots dos casos –com si hagués estat un èxit aclaparador i no una derrota amb danys controlables- estava destinada no només a justificar el govern legítim de la Generalitat sinó a una ilegítima empresa política: la conquesta de la independència obviant els drets dels no independentistes i sense ajustar-se a la legalitat estatutària (ni tampoc constitucional, evidentment). De fet, no és exacte dir que varen obviar-nos: és pitjor, varen associar-nos mecànica i malèvolament al bàndol rajoyista i recentralitzador, anticatalà i infidel, purament fatxa i reaccionari, com si a Catalunya no hi hagués un ventall amplíssim d’opcions polítiques no independentistes. Algunes d’elles s’han escoltat gratament i plenament reviscolades amb motiu de la investidura de Quim Torra: la ironia metòdica i reflexiva de Miquel Iceta va ser el complement òptim a la ressuscitada convicció democràtica i política de Xavier Doménech. Per això fa tan poca justícia al seu contingut el títol desmenjat i fatalista que va posar Joan Coscubiela a la seva transparent i exemplar crònica de la decepció, Empantanados. És l’extensa i argumentada glossa al seu millor discurs parlamentari, amb una defensa explícita d’Una alternativa federal al soviet carlista, que és autèntica troballa insuperable.

Berlin (Alemanya), 15 de maig de 2018. President de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i expresident Carles Puigdemont. © Emmanuele Contini/NurPhoto via ZUMA Press.

Aquest forat negre democràtic de l’unilateralisme (que és una cosa diferent de l’independetisme, tot i que el segon va quedar sotmès i submís al primer) només pot esmenar-se qüestionant sense embuts la hibris política que va trencar les regles del joc democràtic per fidelitat a un programa temerari fraguat pels volts de 2012 entre les forces hegemòniques del nacionalisme, o sigui, Artur Mas i Oriol Junqueras. L’exigua i contradictòria majoria parlamentària de 2015 i de 2017 va actuar contra la majoria social de la població amparant-se en el desig irrefrenable de conquerir la independència, tant si ens agradava a la majoria electoral com si no. Era legítim governar amb aquesta majoria parlamentària; no era legítim inventar-se la legislació que fes legal la independència. La tensió social i familiar que varen provocar entre catalans no té parangó en quaranta anys de democràcia. La realitat viscuda, com també ho fa fet amb senderi i distància Jordi Coromines, s’acosta molt a les conclusions d’Oriol Bartomeus quan declara vigent «l’imperi de la conjunturalitat» però, encara pitjor, quan detecta l’hegemonia del «fanàtic efímer», aquell que controla les trinxeres i, a un cantó i a l’altre, nega l’espai de la negociació i la transacció per forçar-nos a ser «un creient, un dogmàtic, un talibà. Encara que sigui per un temps breu».

L’exigua i contradictòria majoria parlamentària de 2015 i de 2017 va actuar contra la majoria social de la població amparant-se en el desig irrefrenable de conquerir la independència, tant si ens agradava a la majoria electoral com si no.

El catalanisme polític pot ser l’eina transversal que arrossegui o captivi l’independentisme crític, recelós o obertament espantat dels mètodes de l’unilateralisme. Ara a l’Estat espanyol governa un partit minoritari amb el recolzament d’un altre partit minoritari i tots dos han fet pública la voluntat d’explorar vies polítiques per fer la transició. Ara mateix no hi ha cap transició cap a un nou Estat perquè la seva justificació política és encara prematura, immadura i socialment insuficient, però perfectament possible en el futur si assoleix la majoria consistent que ara no té. Literalment, ara la transició consisteix en passar de la indigència democràtica demostrada pels governs de Rajoy i de Puigdemont/Torra a l’exigència democràtica que demanen les generacions que han crescut i madurat en democràcia, tant si són independentistes com si no ho són. La normalització política demana la rectificació de l’unilateralisme, no la seva ratificació (les paraules són de Santi Vila), però també l’assumpció explícita per part del nou Govern espanyol de la complexitat del problema i la necessària originalitat de les seves solucions. No hi ha tradició política per a conflictes d’aquesta gravetat a Espanya (o, millor dit, la tradició és perillosament nefasta). Aquesta és una altra transició, però igual d’urgent que la primera de fa quaranta anys.

No vull tampoc deixar sense definició el catalanisme del què parlo. No és pas cap mena de reivindicació cultural catalana perquè aquesta està garantida estatutàriament i constitucionalment sense el més mínim risc d’agressió, amenaça o intimidació, fora del joc polític del poder. El catalanisme polític assenyala l’espai polític transversal que negocia, defensa i protegeix la quota de poder que pertoca a Catalunya, com a societat rica, en el context d’un Estat democràtic que necessita actualitzar les seves estructures fundacionals després de 40 anys de democràcia, i no només en relació a la política territorial. El catalanisme polític pot ser més de dretes o més d’esquerres, pot i ha de reivindicar la seu oficial d’institucions polítiques, de tribunals, del Senat o de qualsevol altra, de la mateixa manera que pot reivindicar la òbvia bicapitalitat cultural de l’Espanya contemporània i el bilingüisme cultural i literari de la Catalunya real.

De fet, les màscares han caigut de cop des de la moció de censura guanyada per Pedro Sánchez. L’estratègia cínicament espanyolista de Ciudadanos per atreure el votant d’un Partit Popular (PP) corcat políticament ha deixat a la vista la seva niciesa, però no ha restat legitimitat als seus arguments contra l’unilateralisme; la desesperació unilateralista de Puigdemont i Torra encara no s’ha fet càrrec del seu sabotatge democràtic del 6 i 7 de setembre ni ajuda massa la premsa principal catalana en recordar-li: manté impenitentment la fe i la fidelitat a l’unilateralisme i l’hi diuen legitimisme. La sortida veritable que tenen requeriria una valentia política que no van demostrar el 25-26 d’octubre en preferir la fugida insensata abans que la convocatòria d’eleccions.

 


Bibliografia que es cita a l’article


 

La persistència de les posicions de socialistes i Comuns/Podemos a la recerca de solucions polítiques és el que de sobte protagonitza el debat, com si el temps hagués escampat després de la tempesta que varen alimentar dos governs entestats en posicions intransigentment irreconciliables. De cop tot aquest passat grandiloqüent i èpic, d’una banda, i d’intransigència jurídica, per l’altra, sonen a teatre i comèdia, o a tragèdia més aviat, induïda per múltiples errors polítics: de menysteniment i oportunisme electoralista per part del govern de Rajoy i de populisme arrauxat i adanisme ingenu per part de l’unilateralisme. En part el substrat carlista i creient d’uns, i en part l’espanyolisme impermeable a la plurinacionalitat d’Espanya dels altres, semblen ara cosa tan residual com els telespectadors de 13 Televisión o cosa tan remota com el segle XIX (que és d’on vénen tots dos, per cert).

La meitat de l’estratègia que va endegar Artur Mas des del 2012 naixia de la lectura oportunista de la conjuntura de crisi econòmica i institucional després del 15-M, a Espanya i a Catalunya. En lloc de sotmetre’s al càstig de la subversió sistèmica local i d’escoltar les bronques dels acampats a plaça Catalunya, va preferir liderar la insubmissió amb el dret a decidir pel davant com a claim populista i calculadament equívoc. No calien moltes llums per endevinar que el dret a decidir equivalia a dir sí a la independència. La pallissa electoral que el PP va endossar al Partido Socialista Obrero Español (PSOE) el 2011 era l’ocasió òptima per llançar el catalanisme conservador a una aventura excitant i històrica, justificada per l’ultramontanisme anticatalà que havia exhibit la dreta ranconiosa i derrotada des de la tramitació de l’Estatut. L’astúcia del famós pinyol de Mas va donar el seu fruit. El PSOE es descomposava abruptament, deixava de fer de contrapès des d’Espanya i, al damunt, havia abortat el relleu generacional al front de la secretaria general. Les traumàtiques eleccions internes descolocaven el futur del socialistes. La victòria de Pérez Rubalcaba sobre Carme Chacón per un marge estretíssim inhabilitava el PSOE com a representant d’una nova societat en un nou escenari de conflictes espanyols: la crisi económica, la crisi institucional i el moviment pel dret a decidir.

La meitat de l’estratègia que va endegar Artur Mas des del 2012 naixia de la lectura oportunista de la conjuntura de crisi econòmica i institucional després del 15-M, a Espanya i a Catalunya.

Un somni humit i secret de molts al gener de 2016 demanava un canvi de govern a Espanya per restar una dosi important de legitimitat emocional a l’independentisme. Crèiem molts que sense Rajoy a la Moncloa el procés tindria una coartada més dèbil per mantenir activat el discurs victimista i la reprobació integral de la democràcia espanyola. Ni amb Zapatero al davant del govern (ni potencialment amb Pedro Sánchez el 2016) podrien fabricar una posveritat tan obscena com la que era al moll de l’os de la legitimitat del procés: l’espanyol era un Estat democràtic gripat pel franquisme residual i poderós i governat per una dreta sense cultura democràtica ni tan sols autonomista. Paradoxalment, l’autocrítica en el procés ha estat veritablement escadussera, sense reconéixer ni tan sols l’ofensiu control polític i programàtic dels mitjans públics catalans, sota l’excusa de què TV3 és la nostra.

En una cosa sí tenia raó l’abrandat independentisme. Rajoy i la seva íntima col·laboradora Sáenz de Santamaría havien bastit una estratègia temerària, des de la dramàtica derrota del PP contra Zapatero el 2004, que consistia en utilitzar descarnadament Catalunya com a munició destructiva contra el Govern socialista de Zapatero a Espanya. L’erosió política esperable no va acomplir-se tampoc, i Zapatero va tornar a governar des del 2008. Però el mal ja estava fet i la irresponsabilitat política que delatava aquella estratègia d’un Rajoy encara no president tenia una llavor nacionalista, reactiva i visceralitzada, que va xifrar-se icònicament a les espanyolíssimes taules petitòries contra l’Estatut reformat, primer, i després en la denúncia al Constitucional de l’Estatut fins a conseguir, amb maniobres legals però ilegítimes, una sentència exemplaritzant de càstig. El fet cert que aquella sentència s’esbombés als mitjans nacionalistes catalans com una tragèdia nacional no treu que podia haver estat gestionada d’una manera menys punitiva. Quan molts anys després la mateixa Sáenz de Santamaria va instal·lar despatx a Catalunya – ja el 2017- per mirar de dialogar amb els polítics del procés –em recorda conversant Xavi Cercas-, ningú rellevant va voler rebre-la ni va poder dialogar amb ningú, malgrat les teòriques bones migues que l’havien lligat personalment amb Oriol Junqueras els anys anteriors.

L’autocrítica en el procés ha estat veritablement escadussera, sense reconéixer ni tan sols l’ofensiu control polític i programàtic dels mitjans públics catalans, sota l’excusa de què TV3 és la nostra.

Potser era massa tard per rectificar, o la rectificació era tan minsa com irrellevant. Potser en l’independentisme tampoc li convenia a ningú prestar-se a cap mena de diàleg o negociació. El procés havia adquirit un estat d’automoció emocional contínua i autònoma. Per dir-ho així, el rumb encetat per Mas el 2012, ben regat econòmicament des de la Generalitat, havia agafat entitat pròpia i velocitat social i mediàtica suficient com per no deixar-se governar des del poder polític i els seus càlculs de costos i beneficis. Teòricament això el feia més democràtic perquè sortia de la societat civil; a la pràctica, degradava la democràcia en imposar als seus líders polítics les condicions d’una acció de bàndol, de part, i ho feia imperativament. El que havia començat com a possible eina de pressió, com a simulacre i propaganda política postmoderna i trumpiana, podia ja caminar sol i estava deixant de ser controlable pels mateixos instigadors (una altra cosa serà saber un dia la responsabilitat dels empresaris mediàtics i no mediàtics seduïts per l’invent i després espantats de l’animal que havien nodrit d’èpica, d’il.lusions, d’expectatives i de diners). Guillem Martínez ha defensat des del principi, i encara ara, que el procés és propaganda, i sembla subscriure-ho també Ignacio Sanchez-Cuenca. No havia passat ni passava res real ni trascendent, que és idea que vaig compartir durant molt de temps, i comparteix encara en bona mesura també Francisco Rico.

Potser sí que el procés va començar en part com a propaganda per forçar una negociació a l’alça. Però em fa l’efecte que després del frau legislatiu del 6 i 7 de setembre va deixar de ser-ho. La tempesta endagada va poder més que el timoner i va endur-se la barca allà on no crec que volgués arribar. La independència unilateral deixava de ser aquells dos dies un malson intimidatori per convertir-se en una immediata i antidemocràtica possibilitat que va durar sis o vuit segons d’una declaració d’independència amparada per la legislació promoguda amb mig Parlament buit el 6 i el 7 de setembre. La maquinària que varen animar va escapar al seu control i va saltar dels propòsits més o menys tàctics, ni que fos al límit, a l’execució inversemblant, en una democràcia europea, d’un sabotatge a la llei catalana de referència, l’Estatut de tots, prescindint sense escrúpols dels dos terços prescriptius del Parlament per a modificacions substancials. Això ja no és propaganda sinó sabotatge democràtic i trencament flagrant de les regles del joc: un estrangulament de la legislació per engendrar una nova legislació fundacional, i sense una majoria social que la recolzés. L’onada havia crescut tant que comandava el procés un bloc d’entitats civils capaç d’obtenir l’obediència del poder polític, fins i tot amb maneres xantatgistes, com no va estar-se de mostrar una i altra vegada Carme Forcadell quan presidia electritzada, fanatitzada, l’ANC. Ho recorda Santi Vila, que deu estar més ben informat que jo, a propòsit de Marta Rovira amb considerable estupefacció (tardana), a la seva valenta crònica confessional D’herois i traïdors. Ell va ser ambdues coses, però: durant un temps va figurar en els quadres de comandamanet d’un procés de ruptura com un heroi més i després va figurar com a traïdor únic en renunciar a assumir en primera persona la declaració d’independència del 27 de setembre.

El simulacre s’havia acabat no el 27 de setembre, ni l’1 d’octubre. El simulacre s’havia acabat el 6 de setembre amb la llei del Referendum i es va ratificar amb una indigent llei Fundacional de la República el dia 7 de setembre. Jo també creia que no arribaria l’independentisme al punt de la seva execució unilateral. Era massa inversemblant aquest nivell de corrupció democràtica vestida d’èpica històrica i desig d’un sol poble (per exclusió de l’altra meitat del mateix poble, naturalment). Juraria que ho crèiem tots en la mesura que era inimaginable en el context europeu una declaració d’independència en virtut de menys del 48% de l’electorat. Però havia d’imposar-se el desig col.lectiu fos com fos: era el Govern espanyol i la seva absència de reflexos, estratègia i perspicàcia (provades, ben cert) qui obligava indefectiblement a una decisió dràstica, tant si la recolzava la població catalana majoritàriament com si no. Una conjura d’irresponsables, com ha dit Jordi Amat, tot i que les irresponsabilitats han estat diferents en el temps i en la gravetat de les conductes polítiques: el negacionisme primer i la passivitat piròmana de Rajoy, després, no equival a l’execució d’un programa d’independència sense majoria social que la recolzi. Qui pagarà de veritat el canvi de seus socials d’empreses importantíssimes a Catalunya (no de Catalunya: ara tributaran fora) serà la munió ingent de ciutadans precisament crítics amb les retallades de Rajoy i de Mas: aquesta última retallada brutal, però, l’ha condicionat l’unilateralisme independentista.

Qui pagarà de veritat el canvi de seus socials d’empreses importantíssimes a Catalunya (no de Catalunya: ara tributaran fora) serà la munió ingent de ciutadans precisament crítics amb les retallades de Rajoy i de Mas: aquesta última retallada brutal, però, l’ha condicionat l’unilateralisme independentista.

Contra tot decòrum democràtic, varen continuar endavant amb el projecte fins a la invenció d’una font de legitimitat aparentment irrefutable: en teoria, era el resultat de la votació de l’1-O; a la pràctica, eren les càrregues policials contra els participants a la votació. Un cop més el procés va demostrar l’enginy propagandístic que l’ha alimentat (sigui a càrrec de rasputins locals com David Madí i Oriol Soler o no). De la mateixa manera que el procés va començar amb l’eslògan imbatible del dret a decidir, en paraules de Pérez Rubalcaba, ara continuaria amb un altre claim publicitari una mica més corrupte: el que importava de l’1-O no era la participació ciutadana pròpiament dita sinó l’estomacament cru i real dels ciutadans participants. No hi havia argument racional superior a l’efecte que causaven, i causen, aquelles imatges. I aquest va ser el discurs i les imatges centrals de la legitimació des de llavors: el pretès mandat democràtic no naixia de les dues lleis votades sense la meitat del parlament català el 6 i 7 de setembre ni naixia tampoc del resultat d’una votació sense cap control l’1-O, sinó de les càrregues abusives i innecessàries de la policia contra els participants a la votació. El mandat deia que havíem de marxar d’una Espanya òbviament autoritària, semi feixista i disposada a fer sang als carrers, com la fanatitzada Marta Rovira va explicar.

La campanya televisiva i mediàtica va ser efectiva i va esborrar del mapa l’origen ilegítim, a més d’il·legal, d’un mandat que democràticament no va existir mai, excepte per a aquells que ja donen per absents, alliçonats, advertits o derrotats els ciutadans que no varen sentir-se convocats i, en conseqüència, no vàrem anar a votar, ni abans de les imatges esgarrifosses ni després. La condemna sense reserves de la càrrega policial no redimeix una convocatòria d’afirmació independentista concebuda expressament com a desafiant instrument de pressió contra els catalans no indepedendentistes. Per això Puigdemont demanava al ciutadà que s’encarés contra els alcaldes reticents i contra els ciutadans que discrepessin, atiant sense escrúpols l’enfrontament civil.

La ingenuïtat d’algun analista polític de vegades posa la pell de gallina: Sánchez-Cuenca creu de bona fe, pel que diu, que la convocatòria era legítima. Però o bé segmenta la veritat astutament, o no sap que la única població convocada a votar l’1-O va ser la que s’adscrivia al sí de forma rotunda i accelerada. Precisament per això vàrem renunciar al plaer d’anar a votar més de la meitat del cens electoral català: perquè no vam ser convidats a la festa. Es tractava de mostrar un resultat aclaparador per incompareixença de l’adversari, i ho van aconseguir, en efecte. El regal de Zoido no el podien preveure, o potser sí, tant se val: el regal va arribar per millorar el pla. A més de comptabilitzar una abrumadora majoria de ciutadans esclavitazats a Espanya contra la seva voluntat també podien comptar mil estomacats.

L’èxit és sovint corruptor. Ens fa creure el que no és, ens gratifica carregant-nos de raó tenint-la o sense tenir-la, ens obnubila. L’èxit de l’1-O va mostrar la fragilitat de l’opulència i va conduir perillosament a les dates del 25-27 d’octubre, quan un Govern governat pel procés va ser responsable d’una declaració d’independència, suspesa pícarament, com si juguéssim al joc del mentider amb els daus trucats. Era una humiliació democràtica perquè s’emparava en una votació sense la meitat dels catalans i en una legislació votada el 6 i 7 de setembre sense la meitat del Parlament. Quan els moviments crítics amb la democràcia espanyola senten que el procés és una forma de regenerar democràticament l’Estat, obvien que la pràctica política del procés ha dut als nivells més alts de corrupció pròpiament política en quaranta anys de democràcia.

Quan els moviments crítics amb la democràcia espanyola senten que el procés és una forma de regenerar democràticament l’Estat, obvien que la pràctica política del procés ha dut als nivells més alts de corrupció pròpiament política en quaranta anys de democràcia.

L’excusa de l’immobilisme espanyol a les dues legislatures de Rajoy ja no serveix per fonamentar, ni de cara a Europa ni de cara als catalans, la rebregada democràtica a la que han sotmès el país els últims dos anys. Ara s’arrossega l’unilateralisme amb subterfugis i tacticismes que intenten evitar com sigui, a la desesperada, que el rellotge torni allà on no havia d’haver-se mogut mai: la negociació política sobre un conflicte polític gravíssim (gravíssim perquè atany a la profunda insatisfacció de la meitat de la ciutadania). Havia estat desatesa primer, menyspreada després, i judicialitzada finalment. Però a cap dels adversaris va semblar que li convingués negociar res.

Ara les opcions no són moltes, però són moltíssimes més que abans, quan no n’hi havia cap de viable per expressa voluntat primer del Govern espanyol i després del Govern català. Els llibres recents n’han posat diverses sobre la taula i possiblement totes tenes coses bones i dolentes: programar amb temps i neutralitat institucional una consulta és una d’elles, programar una reforma constitucional controlada en clau federal, fer-la votar a Espanya i a Catalunya és una altra, contraprogramar l’unilateralisme amb una bateria convincent de propostes de negociació no sotmesa a xantatge és una altra. Però n’hi ha més: unes seran millors que les altres, però no és rellevant.

Ara les opcions no són moltes, però són moltíssimes més que abans, quan no n’hi havia cap de viable per expressa voluntat primer del Govern espanyol i després del Govern català.

El que és rellevant és que una imprevista moció de censura guanyada ha fet caure les caretes dels dos bàndols pressumptament carregats de raons: ni el fonamentalisme jurídic del Govern ni l’integrisme unilateralista podien prosperar contra la realitat del dret com a matèria interpretable per definició i contra la realitat incontrovertible d’una majoria social encara no independentista. Sortir del malson de dues posveritats polítiques és alguna cosa més que una bona notícia: és la condició per restituir el protagonisme del catalanisme democràtic a la política, inclòs l’independentista. Només l’unilateralisme en minoria social ha estat el seu deshonor.

 


Referències bibliogràfiques

  • Jordi Amat, La confabulació dels irresponsables, Barcelona, Anagrama, 2017.
  • Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós. Relleu generacional i transformació del comportament electoral a Catalunya, Vic, Eumo, 2018.
  • Jordi Corominas, Diario del ‘Procés’, Madrid, Sílex, 2018.
  • Joan Coscubiela, Empantanados. Una alternativa federal al sóviet carlista, Barcelona, Península, 2018.
  • Daniel Gascón, El golpe posmoderno. 15 lecciones para el futuro de la democracia, Barcelona, Debate, 2018.
  • Pau Luque, La secesión en los dominios del lobo, Madrid, Catarata, 2018, prólogo de Jordi Amat.
  • Guillem Martínez, 57 días en Piolín. Procesando el Procés: el Caso, la Cosa, la Trila, Madrid, Lengua de Trapo/ Contextos, 2018.
  • Ignacio Sánchez-Cuenca, La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, Madrid, Catarata, 2018.
  • Santi Vila, D’herois i traïdors. El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs, Barcelona, Pòrtic, 2018.
Per |2018-10-17T10:54:16+00:00dimarts, 11 de setembre de 2018|Batecs, Batecs. Núm. 0|

Sobre l'Autor/a:

Jordi Gràcia
Professor de literatura espanyola a la UB, assagista i autor de nombrosos llibres sobre història cultural contemporània a Espanya i Catalunya.
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord