Podrem alguna vegada manejar
idees antigues?
InspiroBot

La pràctica artística està estretament connectada amb les capacitats tecnològiques d’un moment concret i a l’aparició d’unes eines determinades. Al llarg de la història, els artistes han incorporat els avenços científics i tecnològics al procès creatiu. Leonardo da Vinci, Caravaggio, Andy Warhol o Hockney són grans exemples de com art i investigació van sovint de la mà. És la tecnologia de què disposen els artistes la que constreny i/o expandeix les possibilitats del procés creatiu i afecta directament la manera com aquest és creat, percebut i comprès.

Sense un pinzell no s’hagués pogut pintar mai la Capella Sixtina. Tampoc no hauria estat possible realitzar el complex programa pictòric si no s’hagués disposat de determinats coneixements de perspectiva i del reguitzell d’aparells més o menys complexos que en permeteren l’execució. Dos pintors tan separats en el temps i l’espai com Vermeer o Ingres, s’ajudaren de sistemes de lents que facilitaren la reproducció fidedigna de la realitat, instruments òptics que acabaren derivant en les primeres càmeres fotogràfiques. Fou la introducció d’un sistema que permetia grabar bandes sonores i textos parlats en discos que després es reproduïen al mateix temps que la pel·lícula el que va fer que el cinema comencés a parlar i fou un complex procés químic el que aconseguí introduir color en els fotogrames. Home i màquina són, doncs, inseparables.

Actualment, l’aparició i gradual expansió de la intel·ligència artificial, la robòtica i la cibernètica, està canviant dràsticament la naturalesa dels processos creatius. Les noves tecnologies tenen ja un paper molt important en activitats creatives com ara la música, l’arquitectura, el videoart o, fins i tot, la literatura. Els avenços aconseguits en el camp de la intel·ligència artificial han fagocitat un canvi social, cultural i tecnològic que ha estretit les relaciones entre l’humà i la màquina. L’ordinador esdevé llenç, instrument musical, càmara enregistradoda o taula d’edició i l’artista deixa d’estar en el centre per convertir-se en un agent executor més d’una xarxa complexa que s’involucra en el procés però que no en decideix el resultat final.

El gir fonamental que s’ha donat en aquests últims anys és que, si bé l’art, va intentar durant segles imitar l’ull humà, ara, gràcies a la intel·ligència artificial, l’art pot imitar al cervell humà. La màquina té ara autonomia, pot aprendre i, a diferència dels humans, la quantitat d’informació que pot processar i la velocitat a la qual pot fer-ho és infinitament més gran. Entrem en una nova era allunyada de l’art retinal per obrir-nos de ple a un art mental i processal. Podem parlar d’una autèntica revolució en el camp de la computació, la informàtica i la cibernètica, sens dubte parangonable a la revolució científica del segle XVII.

En paraules de Donna Haraway, «les màquines del segle XX han fet ambigua la diferència entre el natural i l’artificial, la ment i el cos, l’autodesenvolupament i el disseny extern, i moltes altres distincions que solien aplicar-se a organismes i màquines». La pregunta, per tant, no és si una màquina pot crear art, doncs els humans sempre s’han servit de la tecnologia al seu abast per crear, sinó de quina manera influiran les revolucions en el camp de la robòtica, la cibernètica o la inteligència artificial en la pràctica artística? Com canviarà la manera d’entendre la creació artística? Com incorporaran els artistes les noves eines al seu abast? Com conviuran les noves tecnologies amb les tècniques tradicionals?

El comissari estrella Hans Ulrich Obrist va deixar anar durant una entrevista sobre el futur de l’art: «no crec que puguem predir o prescriure el futur de l’art. És el famós “sorprengui’m” de Diaghilev i Cocteau; el gran art sempre ens sorprèn, ens porta al lloc menys esperat». Certament, avançar-nos al futur sembla més difícil que mai. La velocitat en què es produeixen els canvis, converteix la predicció acurada en tasca impossible. Potser per això, les narracions sobre el futur pròxim no podrien estar més contraposades. Algunes entreveuen un demà ple de possibilitats: societats més ràpides, més intel·ligents, més efectives… D’altres, imaginen un escenari distòpic on els robots intel·ligents i les màquines conscients amenacen la supervivència de la humanitat. Elon Musk, Stephen Hawking i Bill Gates han manifestat obertament el seu temor a la intel·ligència artificial. Mark Zuckerberg, Andrew Ng i Pedro Domingos hi veuen un catalitzador.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Mirada artística i mirada algorítmica

En el camp artístic, hem de pensar que la hibridació entre màquines intel·ligents i pràctica artística no ha fet més que començar i que desplega un horitzó de possibilitats fins ara impensable. Quan la mirada artística i la mirada algorítmica es troben, podem començar a pensar plàsticament la ciència i pensar científicament l’art. L’aliança entre art i intel·ligència artificial ens permet reimaginar i repensar el món. Experimentar i treballar amb xarxes neuronals artificials ens dóna pistes sobre la nostra relació emocional i perceptiva amb el món i la realitat alhora que ens descobreix el nostre mode d’aprenentatge i la nostra manera de comunicar.

Si la tecnologia ens constitueix com humans, la tecnologia d’un moment històric concret és el que ens constitueix com humans del nostre temps. L’art que correspondrà a una era posthumana serà un art híbrid, col·lectiu, rizomàtic, algorítmic, interdependent, un art postantropocèntric. Unir la pràctica artística i la intel·ligència artificial ens ofereix una nova manera d’apropar-nos a la creació visual i ens obliga a repensar què és l’art i com es fa, eixampla la noció d’autor i permet imaginar noves formes de col·laboració entre humans i màquines.

InspiroBot, com ell mateix es presenta, és «una intel·ligència artificial dedicada a generar quantitats il·limitades de cites inspiradores úniques». Exercici de juxtaposició i joc d’aleatorietat, aquest algoritme al qual podem accedir a través del web www.inspirobot.me esdevé creador. Quan hi vaig clicar per primer cop per a que em formés una cita inspiradora, casualment, em va preguntar si alguna vegada podríem manejar idees antigues. Jo em pregunto, podrem manejar mai les idees futures? Segurament, ben aviat algun altre algoritme ens sàpiga donar la resposta.