Són uns noms que amb el temps esdevenen la llegenda que defineix el París de la Belle Époque, les artífexs de la bohèmia femenina, les protagonistes d’una atmosfera, d’un món i uns gestos, d’unes actituds que, anys després, quan els dies de desenfrenament ja han caducat i per a les actrius s’imposa el pes feixuc de l’edat i la derrota, Marcel Proust i Djuna Barnes, cadascú a la seva manera, s’encarregaran de fixar memorablement: Liane de Pougy, Emilienne d’Alençon, la comtessa de Noailles i la marquesa de Mornay, Cléo de Merode, i, senyorejant sobre totes, la nord-americana Natalie Clifford Barney, Flossie l’amazona, inspiradora de gairebé tots els escriptors de la seva generació –des de Pierre Löuys fins a Colette–, la destinatària de les cartes de Marina Tsvetàieva i Rémy de Gourmont, «un àngel d’or i d’ivori», segons Oscar Wilde, «un nou gènere de monstre», segons una contemporània seva, la dona impertorbable que va fer embogir d’amor l’escriptora d’arrel simbolista Renée Vivien –d’obra, fets i vida meteòriques–, pseudònim que utilitzava per escriure en francès una anglesa enamorada de París, Pauline Mary Tarn (1877-1909), reivindicadora pública i a ultrança de l’amor lèsbic, i protagonista omniscient –però invisible– de l’única novel·la de Maria Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien.

Guanyadora l’any 1994 del premi Carlemany, ara Edicions Proa té el bon criteri de reeditar, per a confirmació de tothom del que ja es va saber en el moment de la seva publicació, que és una obra mestra indiscutible, tant pel seu llenguatge, dens, concentrat i sumptuós –gens espès ni excessiu–, ferit per sobtades il·luminacions passionals i espirituals, com per l’habilitat amb què l’autora organitza el text, descomponent-lo i recomponent-lo en una sèrie de representacions que no són ni de Renée Vivien ni de París, sinó de la memòria, al cap i a la fi el verdader personatge que habita i deshabita aquesta al·lucinació del desig que és La passió segons Renée Vivien.

La intensitat de la novel·la és tan extrema que el lector agraeix que, a l’últim capítol, qui parli i confessi sigui la cambrera.

A La passió segons Renée Vivien, Maria Mercè Marçal esquiva des del començament la temptació d’escriure una crònica de l’alta societat de l’època, la novel·la històricament documentada que ressegueixi els tràgics avatars de la vida i la mort de Renée Vivien al París festiu de les cortesanes. No és que no apareguin aquí i allà les pinzellades ineludibles que copsen l’essencial de la quotidianitat de la protagonista i la seva cort de comparses, els seus gavadals d’excentricitat i esnobisme, i en les pàgines de la novel·la, certament, el lector hi troba collars i arracades de perles, ombrel·les de seda gris, hi escolta el cruixir de la roba setinada, hi veu faetons i hi descobreix l’última novetat del saló de l’automòbil, presencia les curses de l’hipòdrom de Longchamp, sent la flaire de poms de violetes de tots els colors, palpa alguna capsa lacada de vermell, i viatja en l’Orient-Express cap a Constantinoble o, en un militant acte de fe, cap a l’illa de Lesbos. Però la intenció de Maria Mercè Marçal va molt més enllà de la mera recreació d’imatges immòbils d’un món condemnat a l’extinció.

En primer lloc, La passió segons Renée Vivien és una reflexió sobre la impossibilitat d’arribar mai a fixar l’exactitud d’una vida, intuïció corroborada per la mateixa Renée Vivien, que va escriure: «Si algú parla de mi, sens dubte mentirà». I, en efecte, el lector llegeix La passió segons Renée Vivien amb la sensació d’enfrontar-se tan sols amb trossos informes d’una existència, amb fragments d’una vida que, a més, segons qui sigui el personatge que la il·lumina, tindrà una interpretació o una altra, sempre partidista, sempre interessada i justificadora de les mentides i debilitats de qui ho recorda.

 

Procés de demolició fulminant

No es pot arribar a saber com era Renée Vivien, però sí que queda clar que estava dotada per convertir el desassossec en un art vital, que li plaïa vestir com un home, que la pal·lidesa de la cara era artificial, que les teles morades i els mobles antics i les col·leccions d’icones i budes atapeïen els salons de casa seva, i que els estupefaents i l’alcohol l’ajudaven a dur a la pràctica tot el que la imaginació –amb l’instint com a regla– li permetia imaginar. I, com que semblava que la seva vida s’inclinés irreversiblement cap a la devastació febril –o com si seguís els atzars forjats en els seus somnis–, no triga gaire a endinsar-se en un procés de demolició fulminant, talment com si s’hagués injectat verí a la sang. Als trenta dos anys encara era jove, però ja estava vençuda i, anorèxica i amb pneumònia, només podia caminar si es recolzava en un bastó, i de les matinades, dels excessos i de les orgies només en guardava el record: «Només busco i desitjo, però sobretot enyoro», havia anotat anys enrere en un dels seus quaderns.

Una de les gràcies formals que atrauen més de La passió segons Renée Vivien és que Maria Mercè Marçal aconsegueix que no s’anheli saber què passarà més endavant, que a la novel·la no hi hagi, de fet, cap intriga, i que el que persegueixi el lector sigui esbrinar què està passant just en aquell moment i com armar la nova peça de la memòria en el conjunt provisional que ja posseïa. D’aquí sorgeix la impressió d’anar interpretant i alhora lligant els caps dels successius descobriments que es van llegint, d’estar acompanyant els dos investigadors que segueixen els passos perduts de Renée Vivien, que historien, especulen, inventen i interpreten les dades –o bocins de temps trencat– que són capaços d’obtenir: l’una, contemporània nostra, seduïda per la capacitat fascinadora de la identificació, i l’altre, un historiador francès del primer quart de segle, atret per la fascinació del contrari desconegut. I com tots els contemporanis de Renée Vivien, com els dos investigadors del material que s‘ofereix, cada lector obté també la seva conjectural visió de la figura protagonista de la novel·la. I que sigui quina sigui, invariablement ha de passar per la meditació sobre el sexe i el desig i el temps perdut o errat.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Perquè, en segon lloc, La passió segons Renée Vivien es pot llegir com un tractat sobre els efectes devastadors que deixa l’amor rere seu després de presentar-se sempre inoportunament tard a la cita amb les persones: a la novel·la hi ha frases que són uns autèntics aforismes sobre l’amor, instal·lats entre el mal de la tristesa i la malenconia de la desesperació, com unes contingudes demandes d’auxili que desemboquen conseqüentment en la «Monòdia final», un collage muntat sobre textos de la mateixa Renée Vivien i on la dona amagada al llarg de la novel·la es fa per fi present, però sota la inevitable màscara de les paraules, com qualsevol persona de lletres.

La intensitat de la novel·la és tan extrema que el lector no pot deixar d’agrair que, en arribar l’últim capítol, qui parli i confessi la seva versió dels fets sigui la cambrera de la protagonista. A pesar de la duresa d’alguns dels records que va desgranant, el lector té la sensació de poder allunyar-se per uns instants del camí a frec de l’abisme que fins aleshores ha estat vorejant, i reprendre l’alè al costat de les consideracions d’un cor simple, modest i sense la necessitat de ser sublim sense interrupció: després de tanta exuberància passional, és un encert que Maria Mercè Marçal cregués oportú obrir les finestres de La passió segons Renée Vivien i airejar els salons on s’han produït tantes tortures morals.