Jordi Pujol acaba de complir 90 anys. Els que, més enllà de la corrupció, ens vam oposar a la seva política ho vam fer perquè no estàvem d’acord amb els seus plantejaments. Aquí deixo uns punts centrals de desacord amb el projecte de Pujol:

1. Per a Pujol Catalunya era un país per construir des del punt de vista de l’imaginari èpic. Hi ha qui ens hem sentit més tarradellistes en el sentit de què Catalunya és una realitat existent i el que cal és governar-la. Això no té res a veure amb el fet de que no hàgim d’ensenyar la nostra llengua i la nostra història als nouvinguts i a les escoles però sense històries èpiques de llegendes que no porten enlloc. Molts volem que s’aprenguin les dues llengües (avui ja tres amb l’anglès) a l’escola però de forma normal i això porta al fet que la immersió hauria de voler dir acollir el nen en la seva llengua i ensenyar-li les altres (l’esperit de la primera llei de normalització), no submergir-lo només (o quasi) en el català com han intentat imposar després.

2. Pujol parlava de què som catalans “tots” els que vivim i treballem a Catalunya però a l’hora de la veritat, ell i els seus seguidors mai ho van creure. L’exemple més obvi va ser quan José Montilla va ser elegit democràticament President de la Generalitat. La reacció dels seus va ser que a la Generalitat hi havia un okupa. Un immigrant andalús podia venir a treballar i ser ciutadà, però no passar d’aquí, com s’atrevia a voler ser la representació de Catalunya? Els seus descendents ho han portat més enllà, és el que es queixa en Javier Cercas quan diu que el seu pare s’ho va creure i ell ara se sent enganyat.

Logo p&p
PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

3. «Si has de guanyar una campanya dividint als ciutadans, no seràs capaç de governar-los, no seràs capaç de tornar-los a unir». Aquestes paraules de Barack Obama reflecteixen a la perfecció un dels grans mals que Pujol va introduir en la societat catalana, la divisió entre bons i dolents, entre patriotes i els altres. Per valorar l’acció de govern de l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat d’aquell temps, pensem en l’esperit olímpic de Pasqual Maragall com un projecte col·lectiu i el que han fet aquests per Catalunya referits a Narcís Serra, Maragall o Quim Nadal del Pujol President?

Cadascú pot pensar com vulgui, pot defensar el seu projecte, però en democràcia ningú té dret a dir que l’altre és un mal patriota, a negar que l’altre actua pel bé col·lectiu. El resultat del govern municipal de Maragall a Barcelona o de Nadal a Girona va ser una ciutat de persones que creien en la ciutat, una ciutat cohesionada socialment. El resultat dels governs Pujol va ser una Catalunya dividida entre bons i dolents, i avui la divisió s’ha eixamplat fins a arribar a espurnes d’odi. Les campanyes contra les persones que no combregaven amb el pujolisme (o ara amb els seus successors) són una cosa de vergonya. Els anys en què escoltar Serrat era pecat o les piulades de menyspreu a la gran actriu Rosa Maria Sardà que avui corren per les xarxes, no són res més que els fruits d’una antipolítica que el Pujol president va propiciar sota una mística que ho tapava tot.

4. Pujol era un declarat europeista i sempre em vaig sentir a prop del seu desig d’una Europa de les regions. Però la seva concepció patrimonial del poder no li va permetre col·laborar amb Maragall alcalde, cosa que hauria potenciat la presència europea de Catalunya. A Espanya va jugar a l’anomenat peix al cove,però la seva insistència en què qualsevol problema venia d’un mal finançament va portar Catalunya al descrèdit. Com explicar que durant anys els pressupostos de l’estat només s’aprovaven quant ell hi donava el vistiplau i que teníem un mal finançament?

Un amic meu de Castella em deia que o era cert que teníem un infra-finançament i llavors la negociació any rere any dels pressupostos havia sigut un fracàs reiterat o ens enganyava a tots i no veig cap error en aquest raonament. A l’interior de Catalunya el seu concepte patrimonial de Catalunya no li va permetre governar per a tots. El cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que va desmuntar perquè no controlava, és la demostració més patent de què no defensava les institucions perquè avui ningú nega la necessitat d’aquesta institució. També hi ha hagut el tema de la llei electoral i l’embolic de les administracions. Renegava de les províncies però feia servir les diputacions (provincials) i la llei electoral espanyola que manté les circumscripcions provincials simplement perquè l’afavoria. El paper dels consells comarcals i vegueries en aquest entramat mai ha quedat clar.

5. No voldria passar per alt la corrupció. Quan una persona té poder, per petit que sigui, sempre ha de cuidar l’entorn per no caure en corrupteles. Pujol va tenir molt poder i mai va cuidar aquest aspecte. Siguem indulgents i pensem que mai es va preocupar pel tema, mentre no anés en contra seu. A Catalunya corrien veus sobre corrupteles però quan el cas Banca Catalana va aflorar, Pujol no va dubtar ni un moment en fer servir l’èpica dels bons i dolents per defensar-se fraudulentament encara que fos a costa de dividir més als catalans. Com deia abans, aquest va ser el gran dèficit democràtic de Pujol i els seus. El 3% va ser un altre engany democràtic perquè tenir una caixa B vol dir jugar amb avantatge a les conteses electorals. La qüestió de la família és simplement la gota que fa vessar el got, depassa qualsevol demòcrata. Ara la Laura Borràs segueix la seva petja. En comptes de sotmetre’s a la justícia i defensar-se si no ha fet res mal fet, torna a tirar d’èpica i del fet que està perseguida pels dolents que sempre són els altres.

Una observació final. A Catalunya hi ha una actitud que sempre m’ha sorprès. Molts dels que lloaven l’elecció d’Obama als Estats Units vilipendiaven la de José Montilla a casa nostra. I en el seu article del 16/06/2020 a La Vanguardia en Miquel Roca fa una dissecció de la política de Trump en el moment actual que comparteixo plenament, però un dels punts fonamentals és la crítica per la divisió del país que la posició del president nordamericà propicia i quan ens situem a Catalunya. No veu que la política del Pujol president va dividir la societat catalana? No veu que és el mateix que està fent Trump enfrontant uns ciutadans amb uns altres per intentar retenir el poder? Costa d’entendre que un polític brillant i a qui respecto com Miquel Roca que fa l’anàlisi que fa del trumpisme no denunciï aquesta política de divisió que tant de mal ha fet a Catalunya.