El que ens ve de l’Amèrica Llatina té un color gairebé sempre dramàtic. Del passat, el record de cabdills barrocs i cruels, de guerrillers romàntics i implacables, de crisis financeres devastadores, de balseros i esquenes mullades forçant fronteres i arriscant la vida, de xifres altíssimes de feminicidis i homicidis, de grans desastres ambientals.

Del present, imatges de desenes de milers de refugiats de la fam —veneçolans creuant la frontera colombiana i centreamericans en caravanes caminant cap al Nord—, de soldats reprimint amb armes de foc manifestacions a Hondures o Nicaragua, de l’assassinat de centenars de líders socials a Colòmbia, de la desforestació amazònica accelerada.

Com es poden entendre aquestes fotos d’infern humà els actors de les quals, tant les víctimes com els victimaris, relacionen els seus comportaments amb criteris culturals i morals europeus i occidentals? El professor Tornasol, heroi de les historietes de Tintín, personatge literari culte de Bèlgica i de l’Occident europeu, dóna una resposta informulada amb el seu pèndol: «Sempre a l’Oest». Un pèndol que perpetua de manera quixotesca les apostes dels navegants dels segles XV i XVI: estendre cap a l’Oest més remot els límits de l’Occident. L’Amèrica Llatina prolonga, de fet, Europa, de totes les maneres possibles des de fa cinc segles. Per aquestes raons, l’universitari i exambaixador, avui president de la Casa d’Amèrica Llatina de París, Alain Rouquié, va titular un dels seus llibres dedicats al Nou Món Amérique latine: Introduction à l’Extrême-Occident (París: Seuil, 1987).

Per apropar-se més a les crues realitats assenyalades, ens sembla particularment oportú encarar els fets més enllà de la conjuntura descriptiva, exòtica o màgica d’un «relat» mediàtic i polític. Revertir, doncs, els termes del llibre d’Alain Rouquié pot permetre sortir d’aquest atzucac i obrir camins d’entesa: No és potser Amèrica Llatina, més que extrem Occident, un Occident extrem? No és aquest Occident extrem cada cop més identificat amb un Occident històric al qual s’hi va apropant en extremismes?

Seguir aquest camí reflexiu obliga a tornar al principi, a un passat de conqueridors occidentals que no van ser viatgers de creuers. Van arribar a unes terres desconegudes considerant-les verges, que els pertanyien per dret natural i diví, i autodefinint-se com el seu vehicle civilitzador. Tant al Nord, que va inventar una cultura invasiva d’un Oest en moviment en nom d’un destí manifest (Frederick Jackson Turner, The Significance of the Frontier in American History, publicat el 1893 i reeditat el 1935, Nova York: Henry Holt and Company), com al Sud, en nom de Déu i de l’Imperi, com ho va recordar, encara el 2016, la historiadora espanyola Elvira Roca Barea (Imperiofobia y leyenda negra, Madrid: Siruela, 2016).

Les sedimentacions de la pasta de full racial i social creada per la colonització van legitimar, després de les independències, jerarquies fundadores de sistemes polítics en oxímoron, de democràcies amb desigualtat. «La jerarquia», diu Walter D. Mignolo, «depèn de qui es troba en una posició de poder». Ara bé, «A l’Amèrica Llatina, la gènesi de l’exclusió rau en la instauració del règim de conquesta i colonització», com sosté Carlo Binetti. En «democràcia», l’elit colonial va continuar ocupant el poder, la qual cosa va generar l’emergència de «democràcies violentes», segons la definició proposada pel professor mexicà Andreas Schedler.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Lleis virtuals

De fet, les credencials reconegudes socialment, les institucions polítiques considerades legítimes, es van construir en una mena d’esquizofrènia on sempre hi va haver una bretxa entre el que deien les constitucions, els discursos dels presidents i líders polítics, i el que vivia i viu la gent. Els grans principis figuren en lletra gran i petita en les lleis fonamentals.

Però, més habitualment, són declaracions-mampara de pobles Potemkin, que rarament han tingut incidència en la vida quotidiana. L’exigència de drets democràtics efectius —sufragi universal, dret de manifestació, de crear partits polítics i sindicats, drets laborals, dret a la terra, impost sobre la renda de les persones físiques, tolerància religiosa, igualtat entre dones i homes (dret de vot, divorci, avortament, contracepció)—, malgrat el que hi havia escrit en les lleis fonamentals, va desembocar moltes vegades en enfrontaments brutals. En els fets —diu l’historiador mexicà Lorenzo Meyer— es va aplicar «un projecte dels pocs per als pocs» (Distopía mexicana, Mèxic: Debate, 2018), cosa que va merèixer que el jurista brasiler Rubens R. R. Casara afirmés que vivim en «sociedades sem Lei». O, dit d’una altra manera, amb lleis virtuals.

Els amos del poder econòmic i polític van considerar decorativament i culturalment important presentar-se davant de la societat occidental amb targetes constitucionals correctes. Així ho explica, per al Brasil, el sociòleg Jessé Souza: «Les elits dels diners tendeixen a percebre els seus privilegis com la conseqüència d’una superioritat innata» d’una «ancestralitat de privilegi» lligada «a una herència de sang» (A Elite do Atraso, Rio de Janeiro: Leya, 2017). Això permet entendre per què els exercicis pràctics, tant polítics com socials, no han aconseguit fabricar consensos i compromisos duradors.

 

Desesperança col·lectiva

El rebuig de qualsevol forma de repartiment efectiu del poder i dels recursos va generar massacres de gent de sota (per exemple, a Colòmbia, la massacre dels bananers els dies 5 i 6 de desembre de 1928), dictadures, satanització dels grups reivindicatius, demonitzats com a ateus, pagans o comunistes. En aquest context, el recurs a les armes va ser la resposta comuna dels contestataris socials. Quan, en alguns casos, a Mèxic, Cuba o Nicaragua, van assolir el poder, el van exercir amb la mateixa violència, en particular a Mèxic durant la «Revolució» de 1910 a 1920, i durant la «Cristiada» de 1926 a 1929.

L’Amèrica Llatina va inventar l’exclusió democràtica, l’exclusió social i l’exclusió de la memòria.

El final de la guerra freda, el desencís tant cap al socialisme real com cap a la socialdemocràcia, o més tard cap al socialisme bolivarià del segle XXI, han creat una desesperança col·lectiva, augmentada per les crisis d’aquests últims anys, que han vist com les forces conservadores desmantellaven un sistema social de perímetre limitat. Tot això reactualitza el recurs històric i generalitzat cap a la violència.

Els «rics» no paguen impostos. Ni tan sols a la Veneçuela bolivariana. Es tanquen darrere de murs d’inspiració medieval, en condominis tancats. Gasten molts diners en seguretat personal, cotxes blindats, guardaespatlles, helicòpters, cotitzacions a escoles, clubs d’oci i d’esport, cementiris privats. Els pobres en part s’armen per aconseguir violentament el que els neguen l’Estat i les elits. I/o d’altra banda es deixen enganyar per empresaris religiosos neopentecostals que els venen una teologia de la prosperitat a canvi del 10 % dels seus magres recursos.

L’Amèrica Llatina pertany al món occidental. A la seva manera. «L’Amèrica Llatina és òbviament part d’Occident amb una modificació i una modulació original», diuen tant els uruguaians Felipe Arocena i Eduardo de León (El complejo de Próspero, Montevideo: Vinten Ed., 1982) com el mexicà Leopoldo Zea (L’Amérique latine face à l’histoire, París: Lierre & Coudrier, 1991). L’occidentalisme de l’Amèrica Llatina, que sorgeix de manera tan «original» en moments de crisis, combinant i legitimant radicalitat política i social en nom d’un presumpte bé comú, prefigura un futur occidental universal.

L’Amèrica Llatina va inventar l’exclusió democràtica. Exclusió de la memòria dels vençuts (Nathan Wachtel, «La vision des vaincus», Folio Histoire n° 47, París: Gallimard, 1971). Exclusió social, amb les pensions per capitalització inventades a Xile. Exclusió del pluralisme, amb dictadures que, per defensar el «Món Lliure», van fer desaparèixer els oponents per «salvar» l’aparador de la democràcia oficial. Exclusió del debat programàtic, amb l’ús massiu de la comunicació política i de la propaganda per tuits.

Aquestes adaptacions elitistes de la democràcia, presentades de manera més suau com a reformes modernitzadores, estan incloses avui dia a les agendes governamentals tant d’Europa com dels Estats Units. I això permet estendre en aquests temps de postguerra freda, postsocialisme real i postcapitalisme social renà, la fórmula d’Alain Touraine, inventada en altres temps, només per a l’Amèrica Llatina: la de democràcia de «paraula i sang» (La parole et le sang, París: Odile Jacob, 1988).

 

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.