Seguim parlant de Marian Anderson, la cantant que va ser precursora de la lluita pels drets dels afroamericans als Estats Units. A més de venir a Barcelona a fer un recital al Liceu el mateix any en què havia tingut un debut massa tardà al Metropolitan de Nova York, Anderson va tenir una relació important d’amistat amb una de les altres grans veus de l’època, la de Victoria de los Ángeles que sentia una gran admiració per l’afroamericana.

La soprano catalana havia debutat al Met el 1951 i les seves actuacions en aquell teatre es van perllongar una dècada. Anderson hi va arribar el 1955. Aquells van ser uns anys de grandíssimes veus al teatre d’òpera de Nova York (Callas hi va debutar el 1956). Abans del Met, però, la primera vegada que Victoria va cantar als Estats Units va ser al Carnegie Hall i allà hi havia Anderson, però no es van conèixer personalment fins al 1956. La trobada va ser el desembre d’aquell any, durant un gran festival musical que la televisió va retransmetre en directe en el que a més de les dues veus citades, també hi van prendre part Boris Christoff, Renata Tebaldi i Andrés Segovia entre molts altres.

El periodista Jaume Comellas, al seu llibre Victòria dels Àngels, memòries de viva veu (Edicions 62), recull el que li va dir la catalana de la nord-americana:

«Marian Anderson era una persona com perquè li fessis un interviu. No sol com a cantant. Quan sortia al Carnegie Hall, que a la segona part cantava negro spirituals, era una cosa extraordinària. Tenia una humanitat i un cor, una manera de ser tan sensacional, que l’abraçaries i la besaries tothora. Havia patit moltíssim en la seva carrera […] Era aquella època en què els de raça negra s’havien d’allotjar en fondes de mala mort perquè no els admetien als hotels».

Més endavant, en la mateixa conversa recollida al llibre, Victòria defineix Anderson com «una dona excepcional», i explica un film que la mostrava recorrent països del tercer món: “Deia unes coses d’aquelles, que et quedes petrificada i dius: “Això no ho has après de cap llibre, no; això ho has après de la teva vida”. Deia coses importantíssimes, d’una humanitat i una senzillesa increïble». I Victòria tancava el record de la gran Anderson dient que als Estats Units era considerada «una cosa suprema».

Les dues cantants també tenien afinitats pel que fa al repertori tot i ser una soprano i l’altra tenir una ampla tessitura de mezzosoprano a contralt. Les dues, per exemple, van tenir un paper destacat en la difusió de l’obra del compositor argentí Carlos Guastavino de qui acostumaven a interpretar cançons en els seus recitals. Anderson va introduir els espirituals negres en el repertori dels seus recitals. Una de les cançons més punyents que cantava era Sometimes I feel like a motherless child. Victoria també la va voler cantar i la va enregistrar pel disc recopilatori Songs of many lands que va fer amb Geoffrey Parsons al piano. És un disc que està descatalogat i que la Fundació Victoria de los Ángeles voldria recuperar.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

En la relació entre aquestes dues grans cantants hi ha un episodi que honora Victoria quan va evitar que Anderson fos discriminada pel color de la seva pell portant-la d’acompanyant a un sopar al Waldorf Astoria de Nova York al que la catalana havia estat convidada. En aquell sopar, les dues cantants compartien taula amb Margaret Truman, filla de qui havia estat president dels Estats Units.