Els experts en el passat tendim a covar una deformació patològica sobre el present: la nostra especialitat surt sempre perdent en qualsevol rànquing de popularitat ciutadana. La tabarra de què som capaços els d’àmbits humanístics és particularment ressentida i emprenyadora: mai ningú no en sap prou d’allò que nosaltres dominem com ningú, i en parlem pels descosits melancòlicament immersos en un núvol de desesperació.

És una malaltia d’especialistes que convé treure’s del damunt com més aviat millor per tal de no anar sermonejant el personal des de primera hora del matí, fent-los creure que estan en pecat mortal en ignorar, com ignora la immensa majoria de la ciutadania d’avui, que la Fundació Joan Miró a Barcelona va ser programada, projectada i executada per un exiliat i en vida de Franco, tirant a mòmia, sí, però encara molt viu tant ell com el seu règim. També a Catalunya, per descomptat, que va tenir règim franquista avalat i recolzat per cognoms de l’alta societat, i de la baixa, fins al final dels seus dies, del règim i de Franco.

Joan Miró no va tenir res de franquista però tampoc no va tenir-ne la més petita engruna Josep Lluís Sert, íntim amic de Miró i l’arquitecte que va concebre des de principis dels anys seixanta aquella formidable fantasia arquitectònica de blancs i vans, d’espais lluminosos i de juguesques laberíntiques entre terrasses, passadissos i sales. És estrany, però, que l’autora d’aquesta biografia desmanegada dediqui tan poc espai a una de les seves obres més fabuloses, malgrat que la primera mostra d’aquesta renovada fantasia a Europa fos la Fundació Maeght, a França, una mica abans.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure