Els experts en el passat tendim a covar una deformació patològica sobre el present: la nostra especialitat surt sempre perdent en qualsevol rànquing de popularitat ciutadana. La tabarra de què som capaços els d’àmbits humanístics és particularment ressentida i emprenyadora: mai ningú no en sap prou d’allò que nosaltres dominem com ningú, i en parlem pels descosits melancòlicament immersos en un núvol de desesperació.

És una malaltia d’especialistes que convé treure’s del damunt com més aviat millor per tal de no anar sermonejant el personal des de primera hora del matí, fent-los creure que estan en pecat mortal en ignorar, com ignora la immensa majoria de la ciutadania d’avui, que la Fundació Joan Miró a Barcelona va ser programada, projectada i executada per un exiliat i en vida de Franco, tirant a mòmia, sí, però encara molt viu tant ell com el seu règim. També a Catalunya, per descomptat, que va tenir règim franquista avalat i recolzat per cognoms de l’alta societat, i de la baixa, fins al final dels seus dies, del règim i de Franco.

Joan Miró no va tenir res de franquista però tampoc no va tenir-ne la més petita engruna Josep Lluís Sert, íntim amic de Miró i l’arquitecte que va concebre des de principis dels anys seixanta aquella formidable fantasia arquitectònica de blancs i vans, d’espais lluminosos i de juguesques laberíntiques entre terrasses, passadissos i sales. És estrany, però, que l’autora d’aquesta biografia desmanegada dediqui tan poc espai a una de les seves obres més fabuloses, malgrat que la primera mostra d’aquesta renovada fantasia a Europa fos la Fundació Maeght, a França, una mica abans.

Que Josep Lluís Sert fos un dels exiliats polítics de la República derrotada el 1939 és poc, molt o gens trascendent? És decisiu, per descomptat, entre d’altres coses perquè per les seves mans varen passar els fils que constitueixen un dels moments icònics de la resistència antifeixista des d’Espanya: parlo de la construcció i organització amb Max Aub del pavelló de la República espanyola a París el 1937, amb l’invent del Guernica improvisat per Picasso a demanda de Sert; parlo de la Font de mercuri de Calder, un altre íntimc amic de Sert; parlo de l’escultura icònica d’Alberto; parlo de Miró i la seva dedicació militant a l’antifeixisme des de l’art en guerra i sense deixar de ser el millor art.

 

Fundació Miró edifici de Josep Lluís Sert © Foto Xavier Jubierre

 

Degà a Harvard

És veritat que els aires purificadors, o depuradors, que corren per algunes esquerres actuals no fan fàcil la digestió integral de la vàlua de personatges com Sert, que no va començar a usar el Josep Lluís fins ben entrats els anys 60 i que va treballar per a l’establishment en el sentit més dur de la paraula: va projectar ciutats, urbanitzacions i edifics per a sàtrapes com Fulgencio Batista (i la revolució cubana del 1959 va cancelar d’immediat els projectes), alhora que la major part de la seva vida de maduresa va ser un esbirro del capitalisme des del seu lloc a la Universitat de Harvard, com a degà d’urbanisme i responsable d’una cosa que va anomenar «Disseny urbà». A mi em sembla un avantguardista abans de la guerra, en contacte amb tota la colla de rebels subversius de les arts i l’arquitectura des del GATCPAC (i el GATEPAC), i un avantguardista després de la guerra als Estats Units, divinament instal·lat a Cambridge.

Per a Sert l’exili va resultar una insospitada font de creixement i plenitud personal i professional.

Encara més embolicat és el cas en saber que pertany a una família tan aristocràtica com els comtes de Sert, emparentats al seu torn amb la família d’Antonio López (tingui o no tingui monument ara mateix a Barcelona) i ja definitivament mortal és que no perdés mai la relació ni el respecte per a un home tan permeable al feixisme ideològic com Le Corbusier. El cop de gràcia obvi és que el seu oncle fos el pintor dels salons interiors del Waldorf Astoria i la catedral de Vic, i franquista inflexible des que li van cremar els frescos en plena guerra. El llibre passa massa de puntetes per moltes d’aquests coses però aporta a canvi una visió intrafamiliar perquè l’autora, María del Mar Arnús, és membre de la família i suren aquí i allà els records viscuts.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Habitatge social a Yonkers

L’escassa ressonància del nom de Sert a la Catalunya d’avui no és cap pecat sinó part de la pobresa amb què els poders públics de vegades han sostingut la memòria de personatges amb complexitats evolutives pròpies de la història real i no propangandística. Pel que sembla, i per rematar la cosa, Sert va anar reflotant a la vellesa i amb l’ajuda de la seva dona, una fe catòlica que havia estat molt esmorteïda al llarg de la seva vida. Paradoxalment, part d’aquesta fe s’expressa volumètricament i arquitectònicament en la bellesa irresistible, sensual i austera alhora, antiopulenta per definición, de la Fundació Miró o de l’extraordinari convent del Carmel de la Paix, a Mazille (França). És el mateix home que va lluitar per la República fins l’últim moment i és el mateix home que va projectar alguns dels grups d’habitatge social més perdurables i rellevants dels anys 70 a Yonkers, Nova York, o a Roosevelt Island.

Potser la publicació d’aquest llibre posa en circulació una autèntica figura internacional de la cultura catalana i espanyola i ajuda a aconseguir el que podria ser una fita substancial i definitiva: la traducció des de l’italià en què va ser publicat originàriament a Milà el llibre que J.M. Rovira va dedicar a Sert, ja fa molts anys. Li faltaven algunes de les coses que diu aquest però en tenia moltes d’altres procedents d’una anàlisi molt intel·ligent i una sucosa i selectiva citació de cartes professionals. Tot plegat crucial per entendre l’arquitecte que va liderar l’ofici des dels Congressos internacionals d’arquitectura els anys 40, i entendre també que l’exili no va ser només, ni va ser per a tothom, una tragèdia irreversible sinó una insospitada font de creixement i plenitud personal i professional.

 


María del Mar Arnús, Ser(t) arquitecto, Barcelona: Anagrama, 2019