Els resultats de les eleccions generals del 28 d’abril dibuixen un escenari on el pròxim govern d’Espanya serà minoritari o de coalició, o totes dues coses alhora –una coalició en minoria. Com a norma, cap partit polític no sol guanyar una majoria de vots en les eleccions al Congrés dels Diputats. El partit que s’hi va acostar més va ser el PSOE de Felipe González el 1982 amb el 48 per cent del vot, seguit pel 45 per cent del PP el 2000 i el 2011, sota José María Aznar i Mariano Rajoy, respectivament.

Però a causa de les peculiaritats del sistema electoral a Espanya, en diverses ocasions un sol partit ha guanyat una majoria dels escons, definida com el 50 % més 1 del total dels 350 escons disponibles, o sigui 176 escons. Això va ocórrer dues vegades amb el PSOE, el 1982 i el 1986, i dues vegades amb el PP, el 2000 i el 2011. En aquests casos van formar governs unipartidistes i òbviament van comptar amb el suport d’una majoria de diputats del seu mateix partit.

Tots els altres governs a Espanya han estat governs minoritaris unipartidistes. Un govern minoritari inclou un o més partits polítics però aquests mateixos partits no compten amb una majoria absoluta d’escons al Congrés. Entre aquests, hi ha un cas excepcional. El 1989 el PSOE va guanyar exactament la meitat dels escons, 175. Però pel fet que els diputats d’Herri Batasuna no van participar en l’activitat parlamentària, el PSOE va poder governar gairebé com un govern en majoria.

Des de la Transició, Espanya ha tingut quinze governs, comptats com se sol fer en la ciència política. Compta com un nou govern el que es forma després d’eleccions, quan hi ha un canvi de primer ministre (president del govern a Espanya), o un canvi en la composició partidista del Consell de ministres. Així, onze dels quinze han estat governs minoritaris –el 73 %.

Cs podria sobrepassar el PP i liderar el camp de la dreta en un futur no gaire llunyà.

Espanya està entre els països europeus amb més governs minoritaris. Mesurat amb dades de l’arxiu European Representative Democracy, del 1945 al 2010 un terç dels governs a Europa van ser minoritaris. Dinamarca en va tenir la proporció més alta, amb el 89 %, seguit per Espanya (73 %), Suècia (72 %), Romania (65 %) i Noruega (63 %).

Hi ha moltes possibilitats que hi hagi un altre govern minoritari a Espanya, però per a saber-ho haurem d’esperar a la interpretació que els partits polítics facin de les eleccions locals i autonòmiques del 26 de maig.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Fragmentació i polarització

Les eleccions del 28 d’abril han produït una composició del Congrés dels Diputats més fragmentada i més polaritzada que l’anterior. El PSOE compta amb 123 diputats (28,7 %), el PP amb 66 (16,7 %), Ciutadans amb 57 (15,9 %), Unidas Podemos i aliats amb 42 (14,3 %), i Vox amb 24 (10,3 %). Els restants 38 escons estan repartits entre vuit candidatures diferents, amb ERC la que en té més.

Malgrat ser un escenari complex, l’aritmètica parlamentària assenyala que hi ha tres opcions de govern que són les més probables —dues són governs minoritaris. La primera possibilitat és un govern minoritari unipartidista del PSOE; la segona, un govern de coalició en minoria format pel PSOE i Unidas Podemos; i la tercera una coalició majoritària formada pel PSOE i Ciutadans. Qualsevol coalició seria una novetat a l’Espanya post-Transició. Juntament amb la freqüència de governs minoritaris, Espanya destaca a Europa per l’absència de governs multipartidistes a nivell estatal, encara que sí que existeixen a nivell autonòmic i local.

Una coalició majoritària entre el PSOE i Cs sembla la menys probable, tot i que no impossible. Hi ha diverses raons. La política s’ha polaritzat tant en l’eix ideològic d’esquerra-dreta com en el territorial o d’identitat nacional. Aquesta polarització dificulta que el PSOE pugui optar per una coalició amb Cs, i viceversa. A més, durant la campanya electoral, Albert Rivera va descartar en moltes ocasions formar un govern amb el PSOE de Pedro Sánchez. Encara que no és inconcebible que un polític o un partit canviïn de criteri després de la campanya, els resultats de les eleccions compliquen aquesta possibilitat. Cs està en alça. Del 13,1 % del vot i 32 escons en les eleccions del 2016 ha passat a guanyar el 15,9 % del vot i 57 escons.

El que és més important, Cs va quedar darrere del PP per menys d’un punt percentual del vot. El PP va guanyar un 16,7 %. Aquest resultat ha creat la possibilitat (o la creença) que Cs pugui sobrepassar el PP i liderar el camp de la dreta en un futur no gaire llunyà. Unir-se al PSOE en un govern de coalició deixaria el PP com a clar líder de l’oposició. A més, els estudis de ciència política demostren que governar en solitari pot tenir costos electorals. El politòleg Kaare Strøm va avançar la tesi que els governs minoritaris es formen perquè hi ha partits que temen el cost electoral de governar. Així que Cs hauria de decidir si vol assumir el risc electoral que comportaria aconseguir càrrecs governamentals i influència sobre polítiques públiques.Per tant, hi ha moltes possibilitats que el pròxim govern sigui minoritari. Un govern unipartidista del PSOE tindria el desavantatge obvi de només comptar amb el suport (gairebé segur) dels seus 123 diputats. Però el PSOE i el president Sánchez poden intentar negociar un pacte explícit amb un o diversos partits de suport. Aquests partits donen el seu suport en el Parlament a canvi de concessions polítiques. Alternativament el PSOE pot intentar governar sense cap suport explícit, negociant contínuament. O bé, pot combinar les dues estratègies.Els pactes formals són comuns en els sistemes parlamentaris amb governs minoritaris. De totes maneres, varien enormement en els seus continguts i en el nivell de formalització. Així que el pròxim govern d’Espanya tindria diverses opcions.

En països com el Regne Unit, Austràlia, o el Canadà han utilitzat acords de confidence and supply (confiança i subministrament). Com ho indica el nom, el partit de suport es compromet a donar suport al govern en qualsevol moció de confiança (o censura) i en els pressupostos o lleis de despeses. Alhora l’acord és compatible amb la discrepància en altres assumptes. En d’altres països, com ha succeït alguna vegada a Suècia i Nova Zelanda, els acords sobre l’agenda de polítiques públiques i les relacions entre el govern i el (els) partit(s) de suport són tan detallats i institucionalitzats que s’aproximen a una coalició governamental. És el que els politòlegs Tim Bale i Torbjörn Bergman denominen contract parliamentarism (parlamentarisme de contracte).

Espanya ha emprat pactes d’investidura i de legislatura: n’hi ha dos exemples destacats. El primer és «l’acord d’investidura i governabilitat» entre el Partit Popular de José María Aznar i Convergència i Unió sota Jordi Pujol el 1996, l’anomenat Pacte del Majestic. També van subscriure un acord el Partit Popular i Ciutadans el 2016, que van titular «150 compromisos per a millorar Espanya». En les seves formes escrites i públiques, el primer va ser menys extens que el segon. Mesurat en paraules, el de PP i Cs va ser quatre vegades més llarg que el Pacte del Majestic. Que existeixin pactes formalitzats no vol dir necessàriament que es compleixin. Però, si no, el govern pot estar en risc.

No obstant això, hi ha molts governs minoritaris que no compten amb pactes formalitzats. Aquests tenen el desavantatge d’haver de negociar de forma contínua amb altres partits polítics en el Parlament, la qual cosa significa un risc i requereix també molt d’esforç i bon tarannà. Però, si el partit (o els partits) del govern ocupen una posició central en el Parlament es poden beneficiar de l’anomenada geometria variable, o del que s’anomena shifting alliances (aliances canviants) en la literatura acadèmica. El terme central es refereix al posicionament d’un partit respecte a polítiques públiques i respecte als altres partits. Per exemple, un partit seria central si pogués aliar-se (i aconseguir els vots necessaris en el Parlament) tant amb partits a la seva esquerra com amb partits a la seva dreta. Així el partit del govern té opcions, i reforça la seva posició negociadora.

Aquesta estratègia es va emprar, per exemple, durant els governs minoritaris del president José Luis Rodríguez Zapatero. I pot ser emprada per un futur govern minoritari monocolor del PSOE de Pedro Sánchez. Basant-me en dades sobre posicionaments de partits polítics de l’Enquesta d’Experts de la Universitat de Chapel Hill, el PSOE ocupa la posició central en els dos eixos principals de competència política –el d’esquerra-dreta i el territorial/identitat nacional.  Així que aquest possible govern estaria més ben posicionat que l’anterior govern de Pedro Sánchez. Tindria més escons en el Congrés, 123 comparat amb els 85 de l’anterior. El PSOE ocupa actualment la posició central en els dos eixos principals de competència política mentre que en l’anterior legislatura només la va ocupar en el territorial. A més, el PSOE té ara una majoria absoluta al Senat, que no va tenir en l’anterior legislatura.

Un govern de coalició minoritari del PSOE i Unidas Podemos tindria l’avantatge de comptar amb més diputats en el Congrés, uns 165. I és l’opció preferida per Unidas Podemos. Un govern d’aquestes característiques també hauria d’adoptar una estratègia per a atreure suports en el Congrés, amb o sense pactes formals. En decantar-se més cap a l’esquerra, amb la presència de Podemos, tindria les opcions més limitades per a aliar-se amb partits a la seva dreta. Fins i tot pot ser més difícil per als partits que no són d’esquerres, i que sovint han servit com a partits de suport per al PSOE o el PP, donar-li suport per la presència de Podemos en el govern, com pot ser el cas de Coalició Canària.

 

Després del 26 de maig

De totes maneres, els càlculs dels partits polítics sobre el tipus de govern que prefereixin a nivell estatal o els suports que estiguin disposats a donar (o no) depèn de les eleccions locals i autonòmiques del 26 de maig, i de la interpretació que facin dels resultats. Aquests resultats –que ja es coneixeran quan surti publicat aquest assaig– proporcionaran més informació sobre el nou sistema de partits i el posicionament competitiu de cada partit en aquest sistema.

A més, a Espanya, els partits polítics sovint intercanvien suports a diferents nivells territorials. Com ha mostrat el politòleg Josep Maria Reniu en un llibre sobre els governs minoritaris a Espanya, la formació del govern a nivell estatal està interrelacionada amb les negociacions per a la formació dels governs a nivell autonòmic. I les meves pròpies recerques demostren que els partits d’àmbit no estatal que necessiten suport per a governar en la seva comunitat autònoma tenen més tendència a aliar-se amb un govern minoritari a nivell estatal. I funciona a l’inrevés també. Els partits d’àmbit estatal que governen en minoria tenen més tendència a donar suport a un partit d’àmbit no estatal en la investidura a nivell autonòmic, com ho proven Albert Falcó Gimeno i Tània Verge a través de les seves recerques acadèmiques.

Passi el que passi, el pròxim govern d’Espanya requerirà acords multipartidistes per a poder governar.