Per a crear, no ens cal cap llei. La creativitat és un atribut humà. La llei de dret d’autor i, en general, la propietat intel·lectual són una invenció recent. Al segle XV, podríem dir-ne a la prehistòria del dret d’autor, reis i repúbliques atorgaven els primers «privilegis d’impressió» per regular el nou mercat d’obres literàries generat per la impremta de Gutenberg –a més a més, de recaptar taxes i exercir la censura (imprimatur). Al 1709, a Anglaterra, l’Statute of Anne va ser la primera llei a reconèixer pròpiament un dret exclusiu a l’autor sobre la seva obra. Aquesta exclusivitat és l’essència del dret d’autor i, d’aquí, els termes legals de propietat, autoria i originalitat, altament influenciats per Locke, Kant i Hegel.

La tecnologia i els mercats de les obres han anat canviant al llarg dels segles. Les lleis de dret d’autor s’hi han anat adaptant. El dret d’autor ha demostrat ser el millor sistema –molt millor que el mecenatge o la subvenció estatal– per incentivar la creació, afavorint el creixement cultural d’una comunitat que, en última instància, ens beneficia a tots.

Previsiblement, la tecnologia digital serà un canvi tecnològic més en el procés d’evolució del dret d’autor, com ho van ser en el seu moment la radiodifusió, els discs de vinil, les màquines fotocopiadores o els dispositius enregistradors de so i imatge. Però des d’aleshores, ens trobem en un nou moment de transformació de mercats i d’adaptació legal i, com és normal, en un moment d’incertesa encara més complex, per tractar-se d’una legislació sotmesa al procés d’harmonització del mercat europeu i d’aproximació internacional.

 

Dret d’autor i tecnologia sempre han evolucionat plegats.

El desenvolupament tecnològic ha aportat noves maneres de crear i comercialitzar obres i també, és clar, d’infringir la llei, obligant a reformar-la constantment: redefinint els conceptes d’obra i d’autor, ampliant la protecció a actors, cantants, editors i productors, i redissenyant els drets exclusius i els seus límits. Per descomptat, cada canvi tecnològic ha trasbalsat els mercats existents, fent desaparèixer sectors empresarials i proveïdors, i creant-ne de nous. L’objectiu del dret d’autor no ha estat mai protegir els mercats, ni l’statu quo d’autors i titulars, sinó afavorir el creixement cultural. La pregunta que ara se’ns planteja és si sobreviurà el dret d’autor al món digital i si continuarà assolint aquest objectiu.

La creació gregària que sovint té lloc a les xarxes digitals no encaixa bé amb els conceptes tradicionals d’autoria i originalitat, basats en la creació individual i personal. La facilitat per reutilitzar continguts protegits i crear-ne de nous, l’apropiacionisme artístic o els mash-ups fan qüestionar l’abast dels drets exclusius que la llei confereix a l’autor –en especial, el de transformació que permet a l’autor prohibir les obres derivades– i ens obligarà a redefinir-ne els límits. Fins i tot, les llicències «públiques» com ara les Creative Commons, que són fonamentals per a facilitar la divulgació d’obres i l’accés del públic a la cultura, poden ser una trampa tant per a l’autor o l’artista mal informat –que no és conscient de l’abast de l’autorització que fa–, com per a l’usuari que desconeix o no respecta les condicions de la llicència.

L’autor no pot pretendre autoritzar o prohibir qualsevol ús de la seva obra. L’usuari no pot pretendre fer tot allò que sigui tecnològicament possible, ni fer-ho gratuïtament.

La immediatesa entre autors i públic a les xarxes fa minvar la importància dels intermediaris tradicionals (editors, productors i marxants d’art) i el seu àmbit de control. Plataformes com ara Youtube, Instagram, Twitter o Facebook fan possible l’explotació massiva i gratuïta de continguts a canvi d’un rendiment econòmic indirecte (generat per la venda d’espai publicitari i d’informació de perfils d’usuaris). Els usuaris deixen de jugar un rol passiu (de mers consumidors) i adopten un rol actiu ja sia aportant la seva pròpia creació (fent paròdies o obres derivades) o simplement com a prescriptors (reproduint el contingut en el seu mur), fent que sovint, el rendiment econòmic generat per autors i artistes en aquestes plataformes provingui de continguts «pujats» pels usuaris, i no pas dels canals «oficials» de productors audiovisuals i fonogràfics.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Johannes Gutenberg al seu taller Col·lecció privada © Foto Fine Art Images Heritage Getty Images

 

L’exclusivitat no ho pot abastar tot. L’autor, l’obra, no tenen cap sentit sense el públic. La bondat del dret d’autor rau tant en els drets exclusius que confereix a autors i titulars, com –molt especialment– en els límits d’aquesta exclusivitat. Certs usos han d’escapar de la facultat de control que la llei reserva a autors i titulars. Per això, la llei permet la còpia privada, la paròdia, la cita, els usos per a finalitats docents i informatives, etc., sovint, a canvi de la corresponent remuneració o compensació. Només la llei pot assegurar aquest equilibri, i també haurà de ser així per als mercats digitals, resintonitzant l’abast del control, a canvi d’una remuneració justa.

El repte últim és aprofitar l’enorme potencial que tenen les xarxes i tecnologies digitals per afavorir l’accés del públic a la cultura i, al mateix temps, assegurar la remuneració justa d’autors, artistes i titulars. Dit d’una altra manera: fins on ha d’arribar la facultat de control d’autors i titulars per assegurar que el dret d’autor continua essent un incentiu –i no un obstacle– per a la creació cultural?

El projecte Google Books és un bon exemple. Google va escanejar i indexar llibres sencers de diferents biblioteques i els va desar en una base de dades que, a través del seu potent algoritme, permet cercar el contingut d’aquests llibres i identificar-los. L’usuari que fa la cerca, veu fragments de les obres identificades (o algunes pàgines, si el titular ha autoritzat a Google a canvi d’una remuneració). Als Estats Units d’Amèrica, els tribunals van resoldre que Google quedava emparat per la doctrina del fair use atenent bàsicament a l’interès públic del projecte i el fet que el projecte no reemplaça ni afecta negativament el mercat de les obres escanejades.

Al 1709, a Anglaterra, l’‘Statute of Anne’ va ser la primera llei a reconèixer pròpiament un dret exclusiu a l’autor sobre la seva obra.

L’interès públic del projecte és, certament, inqüestionable –però, amb la llei a la mà, Google ha reproduït sense autorització obres protegides pel dret d’autor. Permetre que els titulars puguin prohibir la «lectura per màquina» de les seves obres per extreure’n informació no encaixa bé amb l’objectiu d’afavorir el creixement cultural; però potser tampoc que això es pugui dur a terme sense cap obligació de remunerar autors i editors (com succeeix amb el fair use). La solució més equilibrada hauria de venir d’una reforma legal que autoritzi la mineria de textos –una tecnologia fonamental per a la creació de nous productes i serveis i per a l’avenç de la ciència i la tecnologia– a canvi d’una remuneració a autors i titulars.

La tecnologia digital està revolucionant la realitat social, els mercats de continguts creatius i, com no pot ser d’altra manera, qüestiona conceptes fonamentals del dret d’autor. Caldrà no només redefinir-ne alguns sinó, molt especialment, ajustar bé l’equilibri entre protecció de l’interès privat i públic que integra la llei. L’autor no pot pretendre autoritzar o prohibir qualsevol ús de la seva obra, ni tan sols ser remunerat per tots els usos. L’usuari no pot pretendre fer tot allò que sigui tecnològicament possible, ni fer-ho gratuïtament.

L’equilibri l’ha de trobar la llei, un legislador valent i amb vocació de servei públic, en benefici de tots. Si som capaços d’assolir aquest pacte social, el dret d’autor continuarà assegurant el creixement cultural de la societat digital. Si cedim a la pressió del capital inversor i a la dictadura de la tecnologia, tots serem una mica més pobres, també els autors i els artistes.