En la literatura politològica parlem de l’existència de tres tipus d’actors polítics en el context contemporani: partits polítics, grups d’interès i moviments socials. El veterà expert en moviments socials Pedro Ibarra sintetitzava en un quadre analític les característiques que comparteixen cada un d’ells. Així doncs, els partits polítics volen exercir el poder polític, tenen una forma organitzativa jeràrquica, un discurs global i prioritzen l’acció electoral; els grups d’interès pretenen pressionar el poder polític, tenen una organització formalitzada i un discurs sectorial; i els moviments socials busquen canviar el poder polític, tenen una forma organitzativa que és horitzontal i informal, un discurs transversal, i una forma d’acció no convencional.

Com en tota classificació, i més en ciències socials, les fronteres són poroses i la realitat social és més complexa que la teoria: alguns moviments s’institucionalitzen i passen a participar en la dinàmica partidista conservant però algunes característiques dels primers (per exemple, les candidatures municipalistes que neixen a partir d’un moviment ecologista o antiracista); alguns grups de pressió amb interessos de caràcter públic desenvolupen dinàmiques movimentistes (Amnistia Internacional o Greenpeace); o bé alguns moviments socials acaben convertint-se en grups de pressió però, a vegades, activen importants processos de mobilització (el sindicalisme).

La forma que adopten els actors polítics, els seus objectius, els recursos que mobilitzen o les oportunitats que aprofiten van mutant al llarg del temps en paral·lel amb les transformacions polítiques, socials i culturals. Durant els «30 gloriosos», els anys que segueixen a la Segona Guerra Mundial i en els quals als països occidentals democràtics es desenvolupa l’estat del benestar keynesià, es polititza bàsicament una fractura social (la de classe), amb instruments organitzatius hegemònics i complementaris (el partit de massa, el sindicat de classe i la patronal), un repertori d’acció centrat en el camp electoral i laboral (processos electorals, manifestacions i vagues), unes demandes orientades principalment a l’Estat que es processen a través del «triangle de ferro» (en l’elaboració de les principals polítiques públiques hi participa l’Estat, la patronal i el sindicat), i la construcció d’una organització social adultocèntrica i patriarcal.

L’esgotament d’aquestes coordenades arriba amb la ruptura del consens keynesianofordista: el cicle de protesta dels 60 i 70 (el maig del 68 francès, l’autunno caldo italià, les mobilitzacions ecologistes i pacifistes alemanyes, les lluites per la llibertat política al sud del continent, etc.) i la irrupció de les opcions neoliberals amb Reagan i Thatcher. En el cas dels actors polítics, que és el que ens ocupa en aquest article, a partir d’aquest moment es fa més plural i complexa la disputa política.

El moviment del 15-M de 2011 és una irrupció de politització de la societat en el seu conjunt.

Són noves generacions nascudes ja en postguerra, que tenen desitjos i necessitats diferents a les dels seus pares i les seves mares, i que es troben en un món on el treball assalariat ja no és el centre: es polititzen més fractures socials (gènere, generació, ètnia) que la històrica de classe; sorgeixen noves demandes (ecologistes, pacifistes, anticonsumistes, democratitzadores); es construeixen amb força noves formes organitzatives més enllà del partit o el sindicat. Els nous moviments socials, els partits verds, les ONG o col·lectius amb un cert grau d’informalitat (de joves, antiracistes, etc.) comencen a fer-se forat en la vida política de l’Europa occidental.

 

Propensió a la participació

La gran recessió del 2008 suposa un nou moment de transformacions. El debilitament dels grans consensos de la transició, junt amb dificultats econòmiques i de governabilitat procedents del món cada cop més globalitzat, són factors que alimenten certes transformacions en la cultura política. L’acceptació de la democràcia de manera incondicional va acompanyada d’un agreujament del descontentament envers l’eficàcia del sistema, una desconfiança cap als actors polítics tradicionals i les institucions representatives però un major interès per la política i una major propensió a la participació. Ciutadania crítica però cada cop més activa i polititzada. Malgrat que certes transformacions en pautes d’orientació cap a objectes polítics en el marc estatal comencen a detectar-se a partir de l’àmplia mobilització en contra de la guerra d’Iraq (2003), el fenomen símbol d’aquestes mutacions que es produeixen al llarg d’una dècada, més efecte que causa, és el moviment del 15-M de 2011. Una irrupció de politització que irradia la societat i la política en el seu conjunt.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Els canvis en la cultura política han vingut acompanyats de demandes de participació a l’esfera pública, tant en relació amb els actors polítics (partits, sindicats o organitzacions socials) com amb les institucions públiques. Apareix un nou eix de conflicte, diferent de l’ideològic i el nacional: el de la radicalitat democràtica. Arriben nous actors al sistema de partits (Podem i Ciutadans a nivell estatal), amb noves maneres de funcionar, transformacions que s’estenen també als actors tradicionals: es generalitzen les primàries per a l’elecció de caps de llista, els processos de selecció de dirigents amb la participació de militants i/o simpatitzants, les limitacions de mandat, el control dels sous o les consultes internes.

La transparència passa a ser objecte de preocupació per a ciutadans i polítics: partits, sindicats i ONG es fan més permeables i oberts. Fins i tot, hi ha exigències de publicitat de reunions i acords que puguin dur a terme dirigents i governants en l’exercici de les seves funcions. Als nostres representants públics ja no només se’ls demana que duguin a terme una bona gestió i actuació en l’esfera pública sinó també exemplaritat en la vida privada. Aquests canvis dibuixen una vida política diferent a la de fa uns anys. Ja no tornarem a èpoques passades. La clau serà veure quines d’aquestes dinàmiques es consoliden, es reformulen o s’abandonen