Ja fa uns quants anys que el sector de l’empresa periodística, arreu, es veu travessat per més disrupcions tecnològiques que el que les seves finances poden resistir. No fa tant, la dels mitjans era tota una indústria, amb tot el que denota aquesta paraula: una gran màquina de produir notícies en redaccions de la mida i amb un número d’actius comparable al de la plantilla d’una fàbrica. El que els entesos anomenen una economia de coll d’ampolla. I és que la necessitat de disposar del capital per poder accedir a una impremta, primer, o de tenir bona relació amb el govern de torn per esgarrapar llicències d’emissió de ràdio i televisió, després, donava a aquestes empreses un avantatge gairebé monopolístic que les convertia, pràcticament en exclusiva, en el principal receptacle de la inversió publicitària. Sobretot al terreny de l’audiovisual, amb les grans necessitats de capitalització que duu associat.

Tothom que hagi passat per una facultat de periodisme l’última dècada recordarà les lliçons de Daniel C. Hallin i Paolo Mancini de 2004 sobre els tres models de relació entre els mitjans i la política occidentals. El model liberal o nord-atlàntic, amb una gran professionalització i una autorregulació no institucionalitzada, propi del món anglosaxó; el model nord-europeu o corporativista democràtic, caracteritzat per una alta implicació de l’administració que no va en perjudici de la llibertat de premsa, associat als països escandinaus i centre-europeus; i el model mediterrani o pluralista polaritzat, on el paral·lelisme entre la partitocràcia i les línies editorials i la ingerència de l’administració són la norma. Aquest últim és el model francès, grec, italià, portuguès i espanyol i, de retruc, el català.

Segurament, les transformacions que ha implicat la superació de l’economia de coll d’ampolla, l’anomenat periodisme postindustrial, obligaria a revisar algunes de les assumpcions de Hallin i Mancini. Perquè a hores d’ara, i segons els dos últims informes anuals d’InfoAdex, la companyia dedicada a estudiar l’activitat publicitària a Espanya, Facebook i Google ja acaparen més del 55% de la inversió publicitària digital. Una xifra que l’Interactive Advertising Bureau (IAB), l’associació que representa el sector de la publicitat i la comunicació digital espanyol, eleva al 80%. I la tendència global és que aquesta inversió s’incrementi en perjudici dels mitjans, fins no fa tant l’única opció de les empreses per donar a conèixer els seus productes.

Però és que això no és tot: també avui, amb l’increment del consum informatiu online, l’empresa periodística no només competeix amb els seus iguals per captar ingressos publicitaris. També ho fa amb comptes de les xarxes on difon les seves notícies amb números de seguidors i unes dades d’interacció amb els usuaris d’aquestes plataformes que de vegades els sobrepassen. O amb les pròpies empreses i col·lectius que abans necessitaven publicitar-se, que en alguns casos basteixen altaveus propis amb una capacitat de difusió potencial equiparable a la d’alguns mitjans. I encara és massa d’hora per avaluar si el trànsit d’algunes capçaleres a models de negoci basats en la subscripció digital podran igualar en ingressos l’aportació de la publicitat.

És per tot això que la part de l’empresa periodística que depèn del consum a internet ha esdevingut la baula més dèbil del sector, quelcom que la pot deixar, a tot el món, a mercè d’interessos espuris de tot tipus, com apunta l’informe de Reporters Sense Fronteres de 2014, Los oligarcas se van de compras, o del suport financer públic, el que potencialment pot anar acompanyat d’intromissió en la línia editorial a països com el nostre.

 

El cas català

D’un temps ençà, alguns dels diaris digitals sorgits a Espanya i que les investigacions dels quals, els últims anys, han fet caure una bona col·lecció de polítics de primera línia, han apuntat a la utilització de diner públic en concepte de publicitat institucional i altres formes de dubtosa legalitat per beneficiar determinats grups mediàtics enfront d’altres orquestrades pel Partit Popular. I aquesta pràctica, que dóna la raó a Hallin i Mancini pel que fa a la caracterització del model mediterrani, no és aliena a l’empresa periodística catalana. Segons les xifres proveïdes per l’administració de Catalunya a política&prosa pel que fa a inversió publicitària de la Generalitat l’última dècada, des de 2007 fins a 2017 s’han invertit gairebé 257,5 milions d’euros de diner públic en publicitat institucional. Una xifra que es pot arrodonir amb els 130,3 milions atorgats durant el mateix lapse de temps en concepte de subvencions. I una quantia total, aquesta, que no dista gaire de la despesa duta a terme per l’executiu autonòmic per a la promoció de polítiques d’ocupació a través del programa «Un país amb més i millor feina: una economia al servei de les persones» del departament de Treball, Afers Socials i Famílies l’any passat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Cal dir però, que mentre les subvencions s’atorguen a partir de criteris objectivables pel que fa a difusió i audiència, de llengua i en base a una convocatòria pública, la concessió de publicitat institucional és molt més arbitrària. Aquest últim concepte inclou la contractació de la publicitat amb les empreses periodístiques, però també els costos de producció de les campanyes publicitàries, la comissió de les agències de mitjans concertades i altres despeses derivades d’aquestes operacions, com l’IVA de tot plegat.

S’ha imposat una línia d’actuació comercial orientada als directors de comunicació dels partits amb opció de govern.

A manera d’exemple, i prenent com a referència la inversió duta a terme en publicitat institucional el 2017, la Generalitat contracta els serveis de les empreses Arena Media, Carat, Focus, Havas, Netthink Iberia o la unió temporal d’empreses Kardumen-Nothingad per tal que aquestes administrin més de 30,5 milions d’euros que es van repartir entre més de mig miler de capçaleres. Uns 4,8 milions d’euros en publicitat per diferents canals de televisió, uns 14,1 milions pels mitjans impresos, 3,7 milions per ràdio i 5,4 milions a diferents mitjans i plataformes digitals, on també hi hauria Facebook, Google o Twitter. Tot i que la suma pels tres gegants informàtics representa només uns 291.425 euros, un número que no arriba ni a l’1% del total.

No queda clar quin és el criteri per invertir. Gens clar. Un cas paradigmàtic és el d’El Punt Avui, la primera capçalera impresa pel que fa a recepció de publicitat de la Generalitat l’any passat, amb gairebé 3 milions d’euros, entre el diari i la televisió. I l’audiència del qual es troba molt per sota de la de molts dels seus competidors pel que fa a la captació de finançament de l’Administració. Cal recordar que el 2012 aquest mitjà es va veure obligat a dur a terme un ERO sobre la seva plantilla, coincidint amb les polítiques de contenció pressupostària del primer govern d’Artur Mas, en què la xifra d’inversió en publicitat institucional va assolir un mínim de rècord, i que l’aplicació del 155 a finals del 2017 va derivar en una segona reducció de plantilla, deixant al descobert alguna cosa més que indicis de com de dependent és l’empresa periodística catalana d’aquest tipus d’ingressos. I en els digitals catalans, donades les transformacions enumerades a la primera part de l’article, l’exposició vers el poder polític és encara més gran.

Un amic del sector em feia notar el fet que marques com Coca-cola i Peugeot no s’anuncien a capçaleres digitals catalanes. I un altre prohom de l’espectre de mitjans nostrat em parlava de com s’ha imposat des de fa massa una línia d’actuació comercial orientada als directors de comunicació dels partits amb opció de govern. El mercat mediàtic espanyol té altres opcions de trobar ingressos al seu abast des que competeix en tot el món hispà. Però els mitjans que tenen el català com a llengua vehicular, en canvi, es dirigeixen a un públic molt més petit i que, per norma general, també pot consumir notícies en castellà quan no directament en anglès.

 

Evolució de la inversió de la Generalitat en mitjans de comunicació des del 2007

Amb aquest panorama, trobar-se en sintonia amb determinades opcions polítiques dóna accés, no només a l’esmentat finançament de la Generalitat, sinó també als ingressos que ajuntaments, diputacions o consells comarcals duen a terme, pel mateix concepte, a les arques d’uns mitjans que van a la cerca desesperada de finançament.

I amb tot això, no és cap bogeria afirmar que una bona part si no la pràctica totalitat dels mitjans enumerats en la llista de beneficiaris de la publicitat institucional deuen gran part del seu finançament, directament o indirecta, al suport financer dels partits dels governs autonòmic i locals. Un suport que pot superar perfectament la meitat dels ingressos d’aquestes empreses: un consorci semipúblic en tota regla, amb el petit detall que al no estar reconegut aquest concert la relació no està institucionalitzada i regulada amb l’administració com a ens pretesament neutre, sinó amb els partits que l’ocupen. No és sobrer posar l’accent en la davallada de la subvenció, subjecta a criteris objectivables, enfront de l’augment de la publicitat institucional l’última dècada. La relació arbitrària i clientelar del model de negoci hegemònic a dia d’avui és un risc potencial massa real com per ignorar-lo.

Aleshores, no és d’estranyar que a les nostres redaccions les seccions de política estiguin completament desproporcionades en número d’actius i recursos, que en algun moment hi hagi hagut trucades de despatxos governamentals per notícies concretes, que alts càrrecs de l’executiu hagin esbroncat directors de diari o que no sigui excepcional que es facilitin llistes d’opinadors per als mitjans, quan no directament es suggereixi el nom d’un director amb carnet. Perquè aquestes coses estan passant, oi? I potser va sent hora de parlar-ne i preguntar-nos què hem de fer-hi al respecte. Pel bé i la credibilitat de la nostra professió, primer, i en defensa d’un dels pilars bàsics de les nostres democràcies: el dret a una informació lliure del biaix que la dependència financera imposa.