Vaig començar a treballar al món de l’energia ara fa 20 anys quan l’electricitat a l’Espanya peninsular es produïa en centrals tèrmiques de carbó (37 %), nuclears (31 %), hidràuliques (14 %), i la resta en centrals a gas, fuel-oil o gasoil (Red Eléctrica de España [REE], Series estadísticas del sistema eléctrico español, agost 2019). Per descomptat, el transport per carretera depenia completament de derivats del petroli, i als sectors industrial, comercial i residencial es consumien electricitat, gas natural i derivats del petroli com el butà o el propà.

Tal com havia estat a tot al segle XX, l’any 2000 la matriu energètica a Espanya depenia majoritàriament de combustibles fòssils amb importants emissions de diòxid de carboni per unitat d’energia. Durant la segona meitat del segle XX només s’havia avançat cap a una composició relativament més neta de la matriu augmentant la capacitat hidràulica i introduint el gas natural i l’urani (per a centrals nuclears), en decrement del carbó a les centrals tèrmiques i a les llars.

A mitjans de segle haurem abandonat els combustibles fòssils que van fer possible la revolució industrial i mouen el món d’avui.

Avui en dia, la dependència d’energies fòssils i d’origen exterior és substancialment menor de la que era fa 20 anys. En el sector elèctric és on els canvis s’evidencien més: la generació elèctrica d’origen renovable excloent la hidràulica, és a dir, l’eòlica, solars, residus i biomassa, va ser del 27 % a l’Espanya peninsular el 2018. Per contra, en aquest any el carbó va representar el 14 % i el gas natural només l’11 %. I aquest canvi s’ha produït durant un període de creixement de la demanda energètica (30 % entre 2000 i 2018) (REE).

Però encara més important és que, a dia d’avui, s’albira que la descarbonització de l’economia –no fer servir combustibles fòssils amb emissions de CO2– s’accelerarà durant els propers 20 anys. Tant a nivell tecnològic com a nivell de canvi social. Evidentment en 20 anys aquesta descarbonització serà incompleta i quedaran activitats on la substitució del combustible fòssil serà més lenta, com ara el transport aeri o una bona part del gas natural. Però la transició cap a una energia descarbonitzada ja ha començat, l’estem veient i com explicarem a continuació és raonable pensar que, cap a mitjans de segle, haurem abandonat en bona mesura els combustibles fòssils que van fer possible la revolució industrial i mouen el món d’avui.

Però abans d’abordar aquesta transició, recordem per què es important. Carbó, petroli i gas natural són combustibles fòssils que provenen de la biomassa de fa centenars de millers i milions d’anys. En quedar soterrada, la pressió, la manca d’oxígen i les condicions minerals del subsòl fan que el carboni i l’aigua de la biomassa es transformin en diferents tipus de combustibles fòssils, amb poders calorífics molt superiors als de la biomassa d’origen. És a dir, quan anem a la benzinera estem consumint un derivat del petroli, que alhora ve de concentrar les plantes de fa milions d’anys.

Aquesta concentració fòssil és la que fa que aquests combustibles tinguin una gran densitat energètica i siguin tan útils per substituir el treball humà o animal. El problema és que, en cremar la benzina i altres combustibles fòssils, produïm CO2 i alliberem a l’atmosfera el carboni que estava soterrat. Aquest procés, a l’escala del gegantesc consum energètic del capitalisme actual, està desestabilitzant el cicle planetari del carboni, augmentant la concentració de CO2 a l’atmosfera, i canviant el clima i la vida al planeta. A més, a nivell local, la combustió genera sovint emissions d’òxid de nitrogen i partícules nocives per a la salut.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’energia d’aquest segle s’explica pel conjunt de canvis climàtics, tecnològics i socioeconòmics que estem vivint. Per una banda, a la darrera dècada del segle passat la constatació científica que l’acumulació de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle tenia conseqüències sobre el clima del planeta va portar a la creació de la Convenció Marc de las Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC en el seu acrònim anglès).

Les fites més importants van ser el Protocol de Kioto el 1997 i l’Acord de París el 2015, que fixaven objectius de reducció d’emissions.

Aquesta Convenció, que reuneix anualment totes les parts del món, va portar l’escalfament global a l’opinió pública i a l’agenda política mundial. Recordem que l’escalfament global és un problema global perquè les emissions de gasos d’efecte hivernacle es barregen a l’atmosfera independentment d’on s’emetin. Les fites més importants de l’UNFCCC van ser el Protocol de Kioto el 1997 i l’Acord de Paris el 2015, que fixaven objectius de reducció d’emissions per països.

En paral·lel, l’acceleració del canvi tecnològic es pot explicar per l’arribada dels agents econòmics que han aprofitat dècades d’R&D finançats per estats i corporacions per portar noves tecnologies al mercat quan la societat n’ha estat preparada. De fet, les revolucions industrials tendeixen a tenir una relació íntima amb l’energia. La primera industrialització va anar lligada a la màquina de vapor que cremava carbó; la segona revolució industrial del segle XX va explotar la gran densitat energètica del petroli i el gas natural, sobretot fent servir els motors d’explosió interna que es van generalitzar als cotxes; i des de les crisis petrolieres dels anys 70, el canvi tecnològic s’ha orientat cap a la millora de l’eficiència i la cerca d’energies alternatives, sobretot renovables.

La relació entre els objectius socials fixats a nivell de política internacional com a l’UNFCCC i el canvi tecnològic és clau, perquè els agents econòmics inverteixen en funció del preus relatius i la conseqüent rendibilitat de cada tecnologia. Si una tecnologia de transformació emet CO2 per donar energia útil, i aquesta emissió té un cost, aquesta tecnologia s’encareix respecte a una tecnologia que no generi emissions, com són les renovables.

 

Quotes per països

Per tant, els objectius polítics de reducció d’emissions s’han de desenvolupar en polítiques que augmentin els preus relatius dels combustibles, ja sigui imposant impostos al combustibles fòssils, o alternativament fixant quotes d’emissions que, en reduir la quantitat d’emissions possibles, també fan augmentar els preus de les energies amb emissions. Aquesta via és la que van prendre els acords de la UNFCCC: fixar l’objectiu total d’emissions que els científics climàtics creuen que pot absorbir el planeta sense augmentar gaire la temperatura mitjana, i després es reparteix l’objectiu total en quotes per països, que aquests han de complir implementant-les en les seves polítiques nacionals.

Els països compten amb diversos instruments per a accelerar la transició cap a l’energia descarbonitzada i sostenible econòmicament. De fet, el paper públic és clau per tal que aquesta transició es faci ràpid i generant riquesa neta. Obviant aquells casos on els governs poden planificar l’economia, el sector públic a Occident ha de fixar els objectius socials, crear un marc normatiu adequat, i esperar que els agents econòmics arribin als objectius marcats.

Les tecnologies de generació renovable són ja competitives respecte a les fonts de generació fòssil en molts indrets del món.

Evidentment, el marc normatiu pot incloure pressupost o instruments fiscals per incentivar las fases inicials de desenvolupament (tech push), o aportar mecanismes o marc regulador que traslladi recursos al finançament de projectes amb noves tecnologies (demand pull). La passada dècada a Espanya es van cometre errors en el desenvolupament d’aquests mecanismes i es va finançar la tecnologia solar amb tarifes elèctriques (demand pull) publicades al BOE quan els costos de la tecnologia baixaven de pressa i encara tocava tech push.

Avui en dia ja podem observar amb claredat que el canvi d’objectius socials ha arribat a tota la cadena de l’energia, des de l’extracció de combustibles fòssils o generació elèctrica, fins a les estratègies dels fabricants de cotxes o les conductes dels consumidors. Des de l’any 2011, les inversions al món en generació elèctrica renovable gairebé dupliquen les de la generació amb carbó, gas i nuclear combinades (Agència Internacional de l’Energia, IEA’s World Energy Investment, 2018).

 

Perspectives immillorables

Les tecnologies de generació renovable són ja avui en dia competitives respecte a les fonts de generació fòssil en molts indrets del món, tot i que encara comporten problemes de disponibilitat (malgrat les pronunciades baixades de cost, l’acumulació d’electricitat encara és cara), i obliguen a augmentar la inversió en xarxes elèctriques.

Però la tendència és clarament positiva i s’està accelerant el canvi cap a un nou model elèctric renovable. A Espanya, els recents canvis legals han obert finalment la porta a l’autoconsum (que els consumidors puguin consumir l’electricitat que ells mateixos generen) i las perspectives de creixement d’instal·lacions solars als terrats de les llars i altres sectors són immillorables.

Però aquesta transició ecològica va més enllà del boom de la generació solar. Ho estem veient en gairebé tots els àmbits de la societat, en la forma en què els arquitectes planegen les cases amb criteris d’eficiència i els dissenyadors fan els productes tenint en compte el seu cicle de vida, o com tenim cada dia més en compte l’impacte del nostre consum en el medi ambient. Els cicles de l’aigua i dels residus prenen cada cop més protagonisme, a mesura que l’aigua dolça s’encareix i creixen les restriccions i els costos d’abocar residus als abocadors. El nou paradigma és l’economia circular, i l’energia n’és un pilar clau, juntament amb l’aigua i la gestió dels residus.

Com tot canvi de model productiu i de consum, l’impacte econòmic serà desigual i els guanys vindran per barris. Les renovables en si no són més cares si es consideren els impactes macroeconòmics de multiplicadors de l’activitat, i la reducció del dèficit de la balança comercial; és d’esperar que una part més gran de les rendes de l’activitat energètica es quedin a casa en comptes de viatjar a la península aràbica. Però és que, encara que fossin més cares, la riquesa podria continuar creixent; només hauríem de canviar la composició de l’activitat econòmica cap a consums més sostenibles. El planeta ho exigeix.