El món ha pogut presenciar en el curt interval d’un quart de segle, el que transcorre entre el 1992 i el 2017, el zenit de la diplomàcia americana i el moment més baix de la seva història, entre dues presidències republicanes, la de George H.W. Bush i la de Donald Trump. Fa 25 anys havia acabat la guerra freda, s’havia reduït ostensiblement el nombre d’armes nuclears i eliminat els euromíssils a Europa; Alemanya s’havia unificat, l’Aliança Atlàntica havia començat la seva ampliació envers l’Est, una coalició multilateral emparada per les Nacions Unides havia aturat l’expansionisme de Sadam Husein i començaven per primera vegada les negociacions directes entre israelians i palestins. Ara mateix sembla que tot el que s’havia aconseguit aleshores es troba en perill, començant per les malmenades relaciones transatlàntiques, mentre comencen a bufar fins i tot els vents d’unes noves guerres fredes, entre Europa i Rússia o entre els Estats Units i la Xina.

 

Misèria diplomàtica

Això pel que fa als fets, a l’estat del món. No és estrany que els instruments que van portar a aquell zenit apareguin ara seriosament deteriorats. La caiguda de la presidència dels Estats Units en mans d’un magnat immobiliari, desconeixedor dels rudiments més elementals de les relacions internacionals i de l’acció diplomàtica, serveix com a circumstancial explicació. Sobretot per l’estat de deixadesa en què es troba el departament d’Estat, antany la joia de la corona de la projecció internacional dels Estats Units, des de la presa de possessió de Donald Trump al gener del 2017, just 25 anys després del moment estel·lar americà. Amb els pressupostos retallats i les plantilles infradotades, fins i tot amb vacants a ambaixades crucials, aquesta misèria diplomàtica explica la proliferació de conflictes i punts de fricció, que s’afegeixen a la ruptura d’acords inspirada per la visió unilateralista del president, al·lèrgic als pactes i a les aliances, i fidel als dubtosos codis de conducta típics dels especuladors immobiliaris de Nova York o Florida.

La llista dels acords trencats és ja espectacular: el de París sobre canvi climàtic, els dos comercials amb els països asiàtics i amb els europeus; el nuclear amb l’Iran; els acords sobre míssils d’abast intermedi amb Rússia; o el procés de pau començat a la conferència de Madrid i després a Oslo entre israelians i palestins, destruït en els fets per l’acció de la Casa Blanca. La llei internacional, la negociació multilateral i els compromisos històrics de Washington han passat a millor vida.

L’acció exterior és ara en mans de personatges com John Bolton, conseller nacional de Seguretat, i Mike Pompeo, secretari d’Estat, considerats com a genuïns representants del corrent paleoconservador, més radical i extremista que la neocon, o Jared Kushner, el gendre de Trump, encarregat del dossier sobre l’Orient Mitjà i autor d’un pla de pau que és el més semblant a la imposició d’una rendició incondicional al poble palestí.

Ningú no ha explicat tan bé aquesta decadència sense remei com William J. Burns, probablement un dels diplomàtics de carrera més brillants de la història dels Estats Units del darrer segle. Burns ha servit a les ordres de cinc presidents i de deu secretaris d’Estat, en el moment més espectacular de la millor diplomàcia que ha conegut el món, i és l’ambaixador professional que ha arribat més amunt a l’escalafó, doncs ha ocupat el càrrec polític de subsecretari d’Estat entre 2008 i 2011 amb Obama, després d’haver exercit com a ambaixador a Moscou i d’encarregat de l’Orient Mitjà durant la presidència de Bush fill entre 2001 i 2008.

Són innombrables les negociacions en les quals va participar des del final de la guerra freda, però destaca com a negociador de l’acord amb l’Iran a través d’un canal secret i directe que passava per l’emirat d’Oman. Aquest canal és el que inspira el títol de les seves memòries Back channel. A memoir of American Diplomacy and the Case for its Renewal (Random House, 2019), llibre ja fonamental per comprendre la davallada internacional dels Estats Units des de Bush pare fins ara.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Virulenta reacció a l’11-S

El primer que destaca en la seva anàlisi és la llarga durada. Trump és la culminació, però no és l’inici ni la causa. El pendent va començar pròpiament just després del zenit, tot i que va agafar velocitat després de la virulenta i desordenada reacció als atemptats de l’11S-. El món ja no és unipolar. La informació en temps real ha canviat la diplomàcia. Els governants es comuniquen directament. Han aparegut actors no estatals molt potents. S’ha fragilitzat el secret d’Estat i la confidencialitat, elements bàsics de la diplomàcia tradicional. Les xarxes socials s’han convertit en nous instruments per a la conformació de les opinions i per a l’acció política. Els pressupostos del departament d’Estat han caigut sobtadament, ja molt abans de la retallada tremenda de Trump. La diplomàcia s’ha militaritzat i centralitzat.

Tot ha empitjorat amb Donald Trump i els seus dos secretaris d’Estat, primer l’abúlic Rex Tillerson i ara l’obedient Mike Pompeo. Segons Burns, degut a una «visió narcisista i gens institucional de la diplomàcia», sotmesa a més a «l’unilateralisme bel·ligerant, el mercantilisme i el nacionalisme». El resultat és que els Estats Units han perdut força en la configuració del paisatge internacional, la seva diplomàcia ha desaparegut i el seu paper al món ha esdevingut esca de divisió entre els americans, qüestions totes tres que obliguen els socis transtlàntics europeus a replantejar-se molt seriosament l’estat de les seves aliances i de les actuals garanties de defensa i seguretat del continent.