A Leonard Bernstein (1918-1990) no li agradava gens que se’l presentés com «el compositor de West Side Story». I no era perquè menystingués el cèlebre musical que li va portar fama a cabassos. Era perquè a més d’aquella brillant partitura per al món del teatre, era un home que vivia en el de les sales de concert, ja fos dirigint obres del seu venerat Gustav Mahler, o escrivint-ne una bona colla de pròpies de gran qualitat. Les seves tres simfonies (Jeremiah, The Age of Anxiety i Kaddish) o Mass (Missa), per exemple, tot i que no va assolir mai el somni de fer la gran òpera americana (una mancança que es repeteix en el terreny de la literatura dels Estats Units, sempre a la recerca de la gran novel·la americana).

El centenari del seu naixement podia haver estat l’ocasió per explorar i aprofundir en l’obra de qui va ser un dels grans músics de la segona meitat del segle XX i fer-ho tant en la seva capacitat de compositor com en la de director, sense oblidar l’ingent tasca de divulgació musical que va desenvolupar. Malauradament, l’any en què es commemorava aquella efemèride ha acabat de la mateixa manera com va començar. Lenny, com se’l coneixia col·loquialment, era el compositor de West side story i ho seguirà sent.

No és que no s’hagin interpretat obres seves el 2018. Se n’han programat, però donant sempre la sensació de complir l’expedient. Al Palau de la Música s’han pogut escoltar almenys dues vegades i per diferents intèrprets les Danses simfòniques de West Side Story dins de programes amb obres d’altres compositors. També s’han fet cançons i fragments de la música que va escriure per al cinema barrejats amb obres de musicals de diferents autors en un poti-poti sempre amable.

Tampoc es tractava de fer un festival Bernstein com el que la London Symphony Orchestra (LSO) li va dedicar al Barbican de Londres durant dues setmanes del 1986. El que ha faltat, el que no s’ha fet aquí, és explicar bé el compositor i l’obra, quan l’un i l’altra ens posen davant dels mateixos problemes que avui també ens afligeixen i que són el difícil paper de l’home en el món en què vivim, la convivència, el respecte, així com la seva dimensió espiritual.

El músic va reflectir en la seva obra la intolerància contra la què lluitava Voltaire amb el seu pensament.

L’Auditori i l’OBC són qui millor han fet els deures. Primer, presentant la seva Simfonia n. 3 Kaddish (16, 17 i 18 de febrer) dirigida pel titular de l’orquestra, Kazushi Ono, i després la cèlebre Mass (26, 27 i 28 d’octubre). Ambdues peces, corals i orquestrals, són monumentals i mostren un Bernstein preocupat per la religiositat en una barreja molt característica de música i expressió teatral. I en totes dues fa una mena de declaració universal que ultrapassa el món tancat de cadascuna de les religions. Si la primera, estrenada el 1963, porta per títol el nom de la pregària jueva per als morts i estava dedicada a la memòria del president catòlic assassinat John F. Kennedy, la segona, amb la qual es va inaugurar el Kennedy Center de Washington el 1971, posa en qüestió la necessitat de Déu i de la litúrgia per acabar en un cant de pau.

La reflexió filosòfica

Qui ho tenia més fàcil per apropar-nos l’obra d’un compositor que patia els mateixos neguits nostres era el Liceu. Va presentar la seva Candide (18 i 20 d’octubre), però ho va fer només en dues representacions i en versió de concert. Va ser un vist i no vist dirigit per John de Maine que va ser deixeble del compositor. Tothom qui va anar al teatre de La Rambla s’ho va passar d’allò més bé perquè l’obra és molt divertida amb moments que fins i tot fan cargolar de riure per esperpèntics. Però darrere del que Bernstein qualificava d’’opereta còmica’ s’hi amaga una gran reflexió filosòfica sobre el món.

Candide és l’adaptació musical de la novel·la homònima de Voltaire (1694-1778). Fa dos segles i mig el gran representant de la Il·lustració ja va veure ben clar que l’optimisme no portava enlloc, que el d’aquella època no era el millor dels mons com defensava el filòsof Gottfried Leibnitz (1646-1716) en la seva teoria de l’harmonia preestablerta i de qui Voltaire en fa una caricatura en el personatge de Pangloss, el tutor del protagonista, el jove Candide, destinat a patir amb el més gran optimisme tota mena de penalitats per tot el món, des de la Westfalia nadiua fins a Venècia, passant per Lisboa, París, Cádiz, Buenos Aires, una missió jesuïta a la selva, El Dorado i Surinam.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Quan l’escriptora Lillian Hellman a principis dels anys 50 li va proposar a Bernstein fer una òpera basada en la càustica novel·la de Voltaire, el món de llavors certament no era el millor. Era el món on arrelava una nova forma de guerra, la freda, feta de l’amenaça mitjançant l’arma nuclear de la destrucció mútua de cadascun dels dos bàndols en què es va dividir el món. Als Estats Units s’havia desfermat la paranoia anticomunista que tindria en l’infecte maccarthisme la seva manifestació més repugnant. La mateixa Hellman estava en la llista negra d’aquella caça de bruixes.

Tampoc el d’avui és el millor dels mons. Aquella intolerància contra la què va lluitar Voltaire amb el seu pensament i la seva obra i que va reflectir Bernstein en la seva música segueixen ben vius a la nostra societat. Només cal mirar com està Europa on la xenofòbia i la ultradreta broten arreu com bolets o els creients en la poció màgica del «nosaltres primer» que els fa aixecar murs i arraconar tot signe d’humanitat. O els mateixos Estats Units de Donald Trump.

La rabiosa actualitat de Voltaire la va copsar un altre filòsof francès, André Glucksmann (1937-2015), en el seu llibre pòstum Voltaire contraataca on va de cara contra «l’optimisme dels dogmàtics». Per tot plegat és una llàstima que el Candide quasi furtiu del Liceu ens privés d’una reflexió profunda sobre el seu significat real. I sobre el món de Bernstein.

Eclecticisme i contradicció

Quan es parla del músic sempre surt la paraula «eclecticisme» per definir la seva música nascuda en un país encara jove, amb poca tradició de l’anomenada música culta, i encara amb el record de la Segona Guerra Mundial i de l’Holocaust molt present (Bernstein era d’origen jueu i se’n vantava). Quan es parla de la seva persona el terme emprat és «contradicció». El compositor i director pertanyia a l’elit artística i també social. Se li atribuïa molta ingenuïtat política i un excés de mundanitat. Tot i ser veritat, el cert és que sempre va viure al món. No es va tancar mai en una torre d’ivori artística.

Sempre va defensar causes polítiques i socials situades a l’esquerra i això en un país en què les esquerres són molt mal vistes. West Side Story, per exemple, és la història de Romeu i Julieta, però la tragèdia no passa a Verona entre dues famílies benestants. Passa en un barri marginal de Nova York i enfronta uns blancs pobres amb uns porto-riquenys nouvinguts, també pobres. I On the Waterfront (La llei del silenci), pel·lícula per a la qual va compondre la banda sonora, explica la lluita contra la corrupció i l’ús de la violència dels sindicats mafiosos.

La gran contradicció, però, va ser la festa donada al seu luxós apartament de Manhattan, el 1966, per recollir fons per als Panteres Negres, l’organització que lluitava contra la segregació racial i promovia programes socials amb mètodes no sempre lícits. El periodista Tom Wolfe va fer un llarg reportatge, divertit, però excessivament cruel, d’aquell party que va titular Radical chic. Aquella insòlita festa va merèixer un editorial molt crític del The New York Times, diari que sempre l’havia agombolat.

Però Bernstein no s’arrugava. En un discurs pronunciat al Curtis Institute de Filadelfia el 1975 Bernstein deia: «Hi ha qui encara pregunta: Què tenim a veure els artistes amb el petroli i l’economia, la supervivència i l’honor? La resposta és: tot. La nostra veritat, si és sincera, i la bellesa que genera potser són les úniques pautes reals que ens queden». I afegia: «Les nostres plomes, veus, pinzells, pas de deux; les nostres paraules; els nostres Do sostinguts o Si bemolls poden arribar més enlaire que un pou de petroli, poden trencar l’egoisme, ens poden reforçar contra el deteriorament moral».

I a la seva manera, Voltaire deia: «Tot aquell que tingui el poder de fer-te creure en bajanades, tindrà el poder de fer-te cometre injustícies». Més actual, impossible.