La gran democràcia americana ha sortit de l’aparent agonia en què es trobava sota la presidència de Donald Trump i ha demostrat la seva vitalitat i la seva capacitat per regenerar-se gràcies al dret de vot, exercit amb un grau insòlit de participació per a unes eleccions de meitat de mandat com les que es van celebrar el 6 de novembre i gairebé semblant al que correspon a una elecció presidencial.

Ho ha volgut el primer de tots el mateix Donald Trump, que ha plantejat les eleccions com un plebiscit a les seves polítiques de nacionalisme populista, agressiu i rancuniós, enemic dels estrangers i dels immigrants, i ho ha fet amb una campanya activíssima en el darrer tram amb desplaçaments a tots els estats amb més dificultats per als candidats republicans al Senat i als governs locals.

Com a resposta a les seves polítiques d’exclusió de les minories i de menyspreu envers les dones, Donald Trump s’ha trobat fent d’esquer per a l’arribada de la generació de polítics més diversa i plural de tota la història electoral americana, especialment a la Cambra de Representants, on el Partit Demòcrata li ha pres la majoria al Republicà. La resposta doncs a la política identitària blanca trumpista ha estat l’entrada en tromba d’un centenar llarg de dones, joves, ciutadans d’origen estranger i LGTB, en molts dels llocs en joc el dimarts electoral.

S’ha esberlat el control republicà de la cúpula dels tres poders de l’Estat, la Presidència, les dues Cambres i el Suprem, mantingut i reforçat els darrers dos anys. Tot i que els republicans han mantingut, i fins i tot ampliat lleugerament la seva majoria al Senat, la pèrdua del Congrés, on resideix el poder pressupostari –the power of the purse—i el poder inquisitiu, és a dir, les comissions d’investigació, promet donar molts maldecaps a Trump, tan mal acostumat fins ara a fer el que li venia de gust des de la Casa Blanca.

La resposta a la política identitària blanca trumpista ha estat l’entrada en tromba d’un centenar de dones, joves, ciutadans d’origen estranger i LGTB al Congrés.

Els demòcrates també han avançat en el control dels governs i les legislatures del Estats federats, un element poc visible internacionalment però d’extraordinària importància en qüestions com la legislació subsidiària per a la reforma sanitària, en polítiques fiscals i redistributives, en educació i, sobretot, en la remodelació de les circumscripcions electorals (conegut tècnicament com a gerrymandering) utilitzada sobretot per la dreta de cara a devaluar el pes del vot dels pobres i de les minories.

El dibuix dels districtes electorals és decisiu a l’hora de produir distorsions que permeten guanyar les eleccions sense comptar amb majoria de vots en el còmput global d’un Estat i tindrà una importància cabdal de cara a recuperar la presidència per als demòcrates a l’elecció de 2020. Cal recordar que Hillary Clinton va obtenir més de dos milions i mig de vots més que Donald Trump, i que, a l’actual Tribunal Suprem, quatre dels nou magistrats vitalicis han estat votats per un Senat amb majoria d’escons republicans però sense majoria de vots populars. Una de les més grans distorsions del sistema polític dels Estats Units és l’erosió constant a què es troba sotmès el dret de vot per part de les forces conservadores en el nivell del Estats federats.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El Partit Republicà reté de tota manera el Senat, amb tot el poder que significa de cara a les nominacions de jutges, el terreny on la regressió conservadora té més profunditat i possibilitats de persistència. Això succeeix gràcies al peculiar sistema electoral inscrit a la Constitució que dóna dos senadors a tots els estats, amb independència de la població que tinguin, de manera que els republicans tenen la majoria amb deu milions menys de vots que els obtinguts pels demòcrates en aquestes eleccions.

Fins i tot en el pitjor dels horitzons electorals per als republicans, com seria la seva derrota a les eleccions presidencials de 2020, i no diguem ja la pèrdua del Senat després d’haver perdut la Cambra, el llegat ultraconservador de Trump persistirà gràcies als nombrosos nomenaments de jutges, uns 140 fins ara, des dels dos magistrats vitalicis del Tribunal Suprem fins als magistrats de districte o dels circuits d’apel·lació, reclutats tots entre les llistes dels juristes més dretans elaborades pels lobbies ultres, com són la Societat Federalista o la Heritage Foundation.

S’ha esberlat el control republicà de la cúpula dels tres poders de l’Estat: la Presidència, les dues Cambres i el Suprem.

Les eleccions del 6 de novembre són les d’un país profundament dividit i amb un sistema electoral distorsionador, on l’onada progressista caracteritzada pel color blau dels demòcrates, sorgida dels moviments urbans i sobretot del moviment feminista MeToo, es va trobar amb el mur conservador pintat del vermell del partit republicà, fortament arrelat a l’Amèrica blanca i rural. Tot i que l’avenç dels demòcrates sigui el presagi d’un capgirament polític que al 2020 mirarà d’abastar a la Casa Blanca, la fortalesa del conservadorisme en el poder judicial anuncia una llarga època, el temps d’una generació sencera, de profunda divisió política i cultural i de gran dissonància entre les majories socials i les sentències judicials.

La victòria demòcrata a la Cambra de Representants encara no pot garantir res respecte a l’horitzó electoral a l’elecció presidencial del 2020. Són molts els casos de presidents castigats a les urnes a les eleccions de meitat de mandat que després han aconseguit la victòria de cara al segon mandat (això els va succeir a Clinton i a Obama). Si segueixen les bones dades econòmiques, si la Casa Blanca manté els actuals nivells de lleialtat del Partit Republicà i, sobretot, si els demòcrates no aconsegueixen aclarir-se pel que fa a lideratges i, per damunt de tot, a programes, és molt probable que aquest resultat excel·lent al Congrés no arribi a traduir-se en l’assalt a la Casa Blanca.

El comportament del Partit Demòcrata en aquestes eleccions és una qüestió que compta amb una projecció internacional important. Bona part dels problemes de lideratge i de programa que se’ls planteja a les esquerres a tot arreu, també a Europa, enfront dels nous moviments nacionalpopulistes tenen una referència en l’experiència dels Estats Units. Una de les crítiques més severes que s’ha fet als progressistes dels Estats Units, sobretot després de la derrota de Hillary Clinton, ha estat la seva política d’agregació de reivindicacions identitàries enfront de les polítiques reaccionàries del trumpisme.

Mark Lilla, l’intel·lectual més identificat amb aquesta crítica, ha assenyalat que «tan bon punt presentes un assumpte en termes exclusivament d’identitat, convides el teu adversari a fer el mateix» (The Once and Future Liberal). En el mateix sentit s’ha expressat Francis Fukuyama, en caracteritzar com a polítiques d’identitat les actuals propostes en competència electoral (Identity. Contemporary Identity Politics and the Struggle for Recognition). «Es més fàcil parlar de respecte i de dignitat que afrontar els plans potencialment costosos que podrien reduir de forma ben concreta les desigualtats», assenyala. Tot i la manca de coherència dins el partit demòcrata, sobretot entre la seva ala més centrista i la més radical, respecte a la proposta de polítiques de ciutadania i contra la desigualtat, les noves posicions electorals conquerides són com a mínim un senyal esperançador i una apel·lació al debat polític de cara a superar l’antitrumpisme cridaner i estèril. «L’antitrumpisme no és una política”, ha assenyalat Lilla.

Encara hagués sigut pitjor si Donald Trump hagués mantingut la majoria republicana a la Cambra de Representants, cas en el qual hagués començat una etapa desfermada de la seva presidència, sense contrapesos ni temors a l’horitzó. L’esperança que ha desvetllat la victòria demòcrata a la Cambra baixa té la virtualitat d’una certa projecció exterior. El poder limitat a partir d’ara de Trump no té tan sols virtuts exemplificadores sinó efectes també en la política exterior, on els impulsos unilateralistes i aïllacionistes es veuran frenats o contrapesats des del Congrés.

Els congressistes tenen veu també en la regulació del comerç, la immigració i les forces armades, a més del poder que els dóna la seva capacitat per limitar la despesa pública, per posar o aixecar sancions econòmiques a potències estrangeres i sobretot per produir legislació que limiti els marges presidencials o sotmetre a investigació polítiques o iniciatives de la Casa Blanca, en qüestions com tractats de desarmament, el comerç d’armes, la vigilància electrònica o l’espionatge. Per a Donald Trump la negociació que haurà d’obrir obligadament amb el Congrés serà una de les proves més serioses per a un president que fins ara es trobava desfermat i lliurat als propis impulsos.

El Partit Republicà reté de tota manera el Senat, amb tot el poder que significa de cara a les nominacions de jutges.

A partir de gener, que és quan s’instal·laran els nous congressistes, fàcilment sorgiran iniciatives per conèixer la política presidencial en relació a l’Iran, l’Aràbia Saudita, Rússia, la Xina o Corea del Nord, qüestions en les quals el Congrés republicà que ara caduca havia mostrat la més gran deferència en relació al govern i al president. De fet, donada la seva capacitat per intervenir en política exterior, el nou Congrés tindrà a la seva mà compensar la pèrdua de capacitats i d’influència del departament d’Estat, infradotat i menystingut en els dos anys de Trump.

També s’obrirà una nova oportunitat per què els països amics i aliats dels Estats Units, especialment els europeus, millorin unes relacions profundament deteriorades per l’unilateralisme, l’aïllacionisme i sobretot la incompetència i el nepotisme de la Casa Blanca de Trump en els dos primers anys de presidència. Ara caldrà veure si la UE i els 27 socis la sabran aprofitar, sobretot de cara a avançar en la seva política exterior i de defensa.