Si en el futur hem de recordar dos atributs de les eleccions del 28 d’abril del 2019, aquests haurien de ser continuïtat i provisionalitat, en darrer terme la que li confereix un cert caràcter de primera volta, a l’espera del que succeirà quatre setmanes després, a les eleccions europees, municipals i autonòmiques del 26 de maig del 2019. En això, constitueixen una interessant rèplica de les eleccions generals i municipals que tingueren lloc el 1979. La continuïtat sembla poc discutible. Els resultats han confirmat les tendències que defineixen la política espanyola des que es va produir la moció de censura el juny passat: una recuperació lleu de l’esquerra, afavorida per la divisió de la dreta, i un paper renovat de les forces nacionalistes i, en particular, de l’independentisme català. I la provisionalitat rau en aquells aspectes secundaris que queden per confirmar: la correlació de força definitiva dins dels espais de la dreta espanyola i de l’independentisme a Catalunya.

Parlem primer del que no ha canviat. Des de juny del 2018, la campanya permanent del PP i Ciutadans havia esdevingut una esmena a la totalitat contra la moció de censura i el gir polític emprès llavors pel nou executiu de Pedro Sánchez. El miratge produït per la revolta electoral a Andalusia va introduir a més un auguri il·lusionant: el miracle que la divisió de les dretes en facilitaria la majoria. La culminació d’aquesta campanya va ser el veto personal a Sánchez amb el qual Ciutadans va iniciar la seva recta final cap a les eleccions. D’aquest veto potser no importava tant l’argument com el missatge: un partit de centredreta renunciava a pactar amb el centreesquerra per així preservar uns suports incerts de la dreta més radical. I és clar, n’esperaven la comprensió i el suport dels seus votants moderats.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure