Durant molts segles de la tradició de les lletres occidentals, malgrat les puntualitzacions d’Aristòtil –que distingia a la Poètica el grau de veritat que escau a la història i el que escau a la literatura–, tot el que es va escriure a l’entorn de les epidèmies que van assotar els pobles d’arreu va assemblar-se. Una epidèmia és per si mateixa un esdeveniment tan colpidor, que ni els historiadors van evitar practicar un discurs grandiloqüent, ni els literats van haver d’inventar figures fantasioses per oferir la imatge d’una devastació gran per si mateixa.

Com que d’epidèmies sempre n’hi ha hagut i tenen un mal remei, és cosa lògica que se n’hagi parlat contínuament al llarg de la història cada vegada que ens han visitat acompanyades de les parques. També la covid-19 generarà novel·les i pel·lícules. Els afers quotidians són banals i massa coneguts de tothom; són les coses excepcionals les que desperten interès, i així s’observa a totes les mitologies, llibres de culte i els més diversos gèneres de la literatura, des de l’èpica fins al conte i el refrany.

Si fem un recorregut per les lletres de la cultura hebrea-grega-romana-cristiana, és lògic que ja trobem aquests relats a la Bíblia, en primer lloc. A part les plagues que devasten Egipte, les pluges de foc i de sofre que cauran damunt els pobles infidels o dissipats, com succeeix a Sodoma, o el gran terrabastall que es produirà el dia del Judici Final (Apocalipsi), el Levític parla de les malediccions que s’abatran damunt aquells que no obeeixin els manaments divins: «Si trenqueu la meva aliança rebutjant els meus decrets [...] us castigaré desfermant contra vosaltres el terror, l’extenuació i la febre, que fan esllanguir-se la vista i consumeixen la vida».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.