La pluralitat lingüística és un dels pilars de la pluralitat espanyola. És també un dels instruments per poder harmonitzar les «cordes de la lira», en expressió de Jaume Vicens Vives, d’un Estat d’arrel plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Aquestes cordes, a hores d’ara, són cada vegada menys en nombre i menys tibants d’afectes. Això no obstant, la partitura per refer la sintonia hispànica està escrita; només cal que els actors institucionals, polítics i socials la interpretin adequadament. Els textos de referència són la Constitució i l’Estatut de Catalunya. El preàmbul de la nostra Carta Magna proclama la voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions».

Des d’aquesta declaració de principis, l’article tercer de la Constitució de 1978 estableix que «el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat» i que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes». I conclou: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». El mandat constitucional, quaranta anys després, és d’una claredat meridiana i xoca de ple amb tot intent de retallar a la baixa l’estatus de la llengua catalana i les altres llengües cooficials que tenen el rang de «llengües espanyoles». Es tracta d’un aspecte fundacional de la Constitució i val a dir que totes les propostes que pretenguin alterar-lo, bé formulades amb la boca petita (PP i Cs) o bé obertament (Vox), atempten frontalment contra l’esperit i la lletra del pacte constitucional.

D’Espanya estant, la feina que cal fer hauria d’anar en un sentit radicalment contrari: promoure el respecte i la protecció degudes que la Constitució de 1978 reclama per a les «altres llengües espanyoles», com és el cas de la catalana. L’Administració central ha de fer un pas endavant, en tots els àmbits, per a fomentar-ne l’ús, començant per l’àmbit administratiu, seguint per l’institucional i acabant en el món de la cultura, l’educació i la universitat. És en aquest marc que caldria impulsar l’anomenada llei de llengües per tal que el català deixi de ser tractat com una llengua estrangera i passi a tenir el rang de llengua espanyola que li atorga la Constitució. Sí, cal promoure les llengües de Sepharad perquè s’escolti aquella «alta i senzilla veritat de la presa veu del vent» que pregonava Espriu: «Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor».

Es tracta d’una iniciativa d’abast general i que hauria d’afectar des de les Corts Generals fins a l’Institut Cervantes, des de les administracions i institucions comunes fins a l’ensenyament, a partir d’aquest principi que diu que hi ha unes llengües que «s’aprenen» (el català a Catalunya) i unes llengües que «es comprenen» (el català i la seva cultura, igual que les altres llengües i cultures espanyoles, al conjunt d’Espanya). Val a dir que aquest aprenentatge és un factor intangible per poder vertebrar sòlidament la pluralitat d’Espanya, com va escriure el millor Ortega en la seva obra de referència: «No es necesario ni importante que las partes de un todo social coincidan en sus deseos y sus ideas; lo necesario e importante es que conozca cada una, y en cierto modo viva, los de las otras».

De Catalunya endins, a partir d’aquest marc, el mandat de referència ens el dóna l’Estatut. «La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament» (article 6.1). «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure (…) No hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües» (article 6.2).

Més enllà dels equilibris de l’articulat, allò que ens diu l’Estatut no deixa de ser una doble obvietat: del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no se’n desprèn que el castellà sigui una llengua impròpia o estranya. Val a dir que el punt que ha aixecat més polèmica ha estat la definició del català com a llengua «normalment» emprada en l’ensenyament. El Tribunal Constitucional, en reiterades sentències, ha acceptat que el català sigui el «centre de gravetat» del sistema per corregir-ne el desequilibri històric, però ha demanant que el castellà sigui també vehicular en un grau o altre. En quina proporció? La que estableixi l’autoritat acadèmica, és a dir, el Departament d’Ensenyament. Per això, més enllà dels recursos judicials creuats, caldria acceptar un marc de geometries variables en funció de la realitat sociolingüística de cada centre i de la seva autonomia. En aquest context, el castellà ha de ser vehicular, en un grau o altre, com ho hauria de ser també la primera llengua estrangera si se’n vol garantir el coneixement efectiu.

Perquè, al capdavall, la complexitat catalana -també el bilingüisme- no ha de ser vista com un dèficit sinó com un superàvit. Els ciutadans de Catalunya aprenen de ben petits que el nom de les coses no es confon amb les coses i, a la vegada que aprenen a llegir i a escriure, aprenen a tenir una visió plural, pluridimensional, de la realitat. L’aprenentatge de més d’una llengua contribueix també a donar una visió polièdrica del món i fa que els països plurilingües estiguin més ben preparats per administrar la complexitat. Des de política&prosa, reivindiquem el marc de referència, que no nega el conflicte sinó que l’integra, davant la doble temptació de fer una passa enrere o una fugida endavant. Cal «parlar» o «entendre» les llengües diverses de Sepharad per respecte mutu, per consentiment recíproc, per acceptació cultural de l’alteritat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.