Aquest curs la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) celebra 50 anys. Aquesta Universitat va ser creada juntament amb l’Autònoma de Madrid, la Universitat de Bilbao, antecessora de la del País Basc, i la Politècnica de València amb l’objectiu de satisfer la demanda creixent d’estudis universitaris i alhora, en especial en els casos de Barcelona i de Madrid, les ciutats més poblades, de desplaçar dels centres urbans uns estudiants cada vegada més hostils al règim franquista amb l’objectiu de controlar millor les seves possibles mobilitzacions.

Poc després a Catalunya es va crear la Universitat Politècnica de Catalunya i ja en ple exercici de l’autogovern es van fundar la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona, la Universitat de Lleida i la Universitat de Girona, dotant així totes les capitals catalanes de centres universitaris propis amb la perspectiva de contribuir al desenvolupament, a la vertebració i a la dinamització del territori. L’objectiu ha estat assolit amb un notable èxit ja que està demostrat que les universitats tenen un impacte econòmic favorable en el territori i aquest és un dels principals arguments que justifiquen el manteniment de moltes de les petites universitats de província generalistes.

Des d’aleshores el sistema universitari públic català ha assolit nivells d’excel·lència que han situat algunes de les seves universitats entre les millors d’Espanya i de retruc en les millor posicionades en els rànquings internacionals. Però això no vol dir que la Universitat no hagi d’afrontar problemes fonamentals com s’ha fet palès recentment. De fet, la celebració dels 50 anys de la UAB ha coincidit a Catalunya amb les protestes per part del professorat universitari, concretament dels professors associats, un col·lectiu cada vegada més nombrós en el sistema públic d’universitats catalanes que fa la seva feina en unes condicions de precarietat creixents.

En l’actualitat la universitat compleix quatre funcions fonamentals, tres de les quals protagonitzades gairebé en exclusiva pel professorat. En primer lloc, la transmissió de coneixement especialitzat mitjançant la docència; en segon terme, la recerca i la innovació que permeten avançar en el coneixement i en la detecció de solucions a problemes tècnics i socials; en tercer lloc, la transferència del saber a la societat; i finalment, la funció social de la universitat com a vertebradora territorial.

La recerca, malgrat les importants retallades dels darrers anys, ha experimentat un important avenç, així com també han estat notables els avenços en matèria de transferència del coneixement als quals les universitats han dedicat molts esforços. Tant és així que, per primera vegada, la Comisión Nacional Evaluadora de la Actividad Investigadora ha convocat, juntament amb els sexennis de recerca –el mecanisme mitjançant el qual l’Administració avalua, al marge de la docència, que es dóna per descomptada, la productivitat del professorat per períodes de sis anys– un sexenni de transferència del coneixement, per tal de reconèixer un vessant de l’activitat del professorat universitari que cada vegada està esdevenint més important.

En canvi, en l’àmbit de la docència, el primer i el més bàsic dels pilars que sostenen la universitat, es constaten moltes febleses per no parlar de desistiment i desinterès atès l’excessiu èmfasi donat a les altres activitats del professorat i que han devaluat la docència com a tasca fonamental de la universitat malgrat els nombrosos plans d’innovació duts a terme en el marc de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior i la introducció de programes d’avaluació.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El professor universitari permanent ha esdevingut una mena de persona-orquestra que ha de compaginar feixugues tasques de gestió i burocràtiques amb la investigació, la transferència i, en darrer lloc, la docència. No en va als professors que fan tasques de gestió se’ls redueix la docència i als titulars i catedràtics més productius en termes recerca –als professors no funcionaris no se’ls permet– que acumulen més de tres sexennis se’ls premia amb una reducció de docència, mentre que als improductius se’ls obliga a fer més classes, un pervers sistema d’incentius, llegat del ministre Wert, que no totes les universitats apliquen, i que trasllada la idea que donar classe és un càstig.

Molts d’aquests professors, a més, rebutgen fer classes als cursos de grau que queden en mans de professorat menys experimentat i de professors associats. Es genera així un sistema dual de professorat que ha tendit a perpetuar les desigualtats i que la política de contractació de les universitats catalanes ha exacerbat. Des de fa anys, la Generalitat ha optat per generar les mínimes places de funcionari i ha donat prioritat a les figures contractuals laborals, la majoria professors associats, i a ambiciosos plans d’incorporació de talent estranger com ara el Programa Serra Húnter que en molts casos no han satisfet l’objectiu inicial.

Deia fa unes setmanes el professor i exconseller Mas-Colell, un dels pares del sistema universitari català, que el principal problema de les universitats espanyoles era la seva governança i reivindicava més autonomia universitària perquè cada universitat pogués decidir, entre d’altres, la seva política de contractació. De ben segur que això és important però mentre la universitat segueixi prioritzant la recerca i la transferència en detriment de «l’ensenyament de les professions intel·lectuals», d’acord amb els clàssics termes orteguians, estarà deixant de complir una de les seves missions. La universitat del futur té molts reptes però el primer i principal és no oblidar que la seva primera raó de ser és la transmissió de coneixement al seu alumnat.