Perdoneu aquest títol tan agosarat. Les muntanyes no salvaran el món si les dones i els homes no ho volem. Tanmateix, si revisem el rol que han jugat en el passat, el paper que tenen en la nostra societat, i les oportunitats que ofereixen en un món que canvia ràpida i incontroladament, aquest títol té sentit.

En primer lloc, cal que ens posem d’acord en què és una muntanya. La serralada del Montsant és una zona muntanyosa? Si ho és, manté característiques semblants a les muntanyes Rocalloses americanes? O, la zona de fiords noruegs, amb desnivells enormes arran de mar, ho és? I ho és el Garraf, també arran de mar? No és tan senzill…

A cada país, regió o continent, hi ha una definició de muntanya. Unes es basen només en desnivells i altituds, i d’altres en fets culturals com, per exemple, que hi hagi un cert grau d’activitat agrícola. Perquè certament, si passegem per la «muntanya», sentim que estem «a la muntanya»; però per dur a la pràctica polítiques de gestió, per exemple, necessitem una definició més objectiva.

Segons l’Agència Ambiental Europea una muntanya és aquella regió o territori que compleix els següents requisits:

  • de 0 a 300 m d’altitud, cal que al voltant d’un punt i en totes les direccions hi hagi diferències d’altituds de 50 m o més
  • de 300 a 1.000 m d’altitud, cal complir el requisit anterior o bé que les altituds trobades en un radi de 7 km varïin en 300 m o més
  • de 1.000 a 1.500 m d’altitud, cal complir els requisits anteriors, o bé que el pendent al voltant del punt que es consideri sigui de 5º o superior
  • de 1.500 a 2.500 m, cal complir els requisits anteriors, o bé que aquest pendent al voltant del punt sigui de 2º o superior
  • tot territori per sobre de 2.500 m d’altitud.

Si ens basem en aquests paràmetres, un 36 % de la superfície europea és muntanyosa, amb països amb percentatges molt elevats (per exemple, Àustria o Grècia, amb un 74 i un 72 %, respectivament) i d’altres amb percentatges de muntanya molt menors (Bèlgica un 4 %, o Finlàndia un 1 %).

Les muntanyes han estat, són, i segurament seran, «illes» enmig d’una «matriu» extremament urbanitzada o bé explotada intensivament amb pràctiques agrícoles sovint no sostenibles. És precisament aquest aïllament el que les fa interessants, les diferencia de les valls i les converteix en el que anomenem un sistema socioecològic, un sistema amb components i fluxos molt més relacionats entre si que amb les zones de vall, un sistema que podem definir i que podem analitzar.

A Europa, el 41 % de les zones de muntanya està cobert per boscos, la majoria de «punts calents» de biodiversitat europeus es troben a les muntanyes, el 43 % de les zones protegides Natura 2000 europees són muntanya; les muntanyes són les torres d’aigua per a la majoria de la població europea, no només per a consum sinó per a generar energia hidroelèctrica. A les regions de muntanya hi ha sempre menors densitats de població que arreu, tot i que els nuclis urbans que s’hi troben tenen densitats de població semblants a d’altres ciutats. Pel que fa al sector primari, és important –o molt important en alguns països– com a factor d’identitat cultural i de font de treball, però és el sector terciari –el turisme!– el que constitueix la major font de treball a la majoria de zones de muntanya europees.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Geologia, esquí i formatges

L’èxit turístic de les zones de muntanya és conseqüència de l’enorme diversitat i qualitat dels serveis ecosistèmics que ofereixen. Sovint diferenciem aquests serveis en funció de si són d’aprovisionament (agricultura, fusta), de regulació (qualitat de l’aire, aigua), o culturals (turisme, valors estètics, valors religiosos).

En les darreres dècades hem vist que cal controlar l’accés a les zones protegides, que ha augmentat enormement l’organització de curses de muntanya, que, encara ara!, s’està parlant d’ampliar zones d’esquí, que augmenta també la demanda d’esports d’aigua, que augmenta el turisme interessat en la biodiversitat o en la geologia, que cada cop més ens agrada consumir productes de qualitat que sovint vénen de zones de muntanya com, per exemple, formatges.

I tot això, i molt més, en el marc d’un canvi de les condicions ambientals que, a les zones de muntanya, s’està expressant més ràpida i intensament que no pas a les valls. El Tercer Informe del Canvi Climàtic de Catalunya mostra que el Pirineu i el Prepirineu són les regions de Catalunya on la precipitació mitjana anual ha disminuït més, i que al període 2031-2050, l’augment de la temperatura serà algunes dècimes superior al de la resta de Catalunya.

Així doncs, les zones de muntanya es converteixen en un entorn que, per una banda, està cada com més en demanda per part de la societat, i que, alhora, està patint severament les conseqüències del canvi climàtic. Si les muntanyes comencen a patir sequeres, incendis, i/o es continuen massificant per un turisme cada cop més exigent deixaran de ser el llocs idíl·lics on els «urbanites» anem a refugiar-nos fugint de les estressants ciutats.

Es pot considerar que això no és un problema, i que si part de la societat deixa d’anar a la muntanya perquè ja no li ofereix el que necessita, millor per a ella –la muntaya– i per als seus habitants, que viuran més tranquils. Però potser sí que ho és, un problema. Perquè un cop un entorn ha esdevingut depenent del turisme i perd aquesta vinculació, abans de buidar-se tendeix a oferir un model turístic de menor qualitat i que, d’entrada ningú no vol (com ha passat a algunes zones de la costa on s’han imposat models turistics massificats low-cost).

Perquè el que sembla complicat és que les muntanyes deixin de ser aquests «servidors» ecosistèmics per a una població que cada vegada viurà més concentrada en grans ciutats, sovint prop de la costa. En un treball molt interessant dut a terme al Pallars, Feliu López-i-Gelats va trobar que en aquesta regió hi coexistien bàsicament quatre marcs mentals ben diferenciats, quatre maneres diferents d’entendre com hauria de ser el futur de la zona.

 

Marcs mentals

El primer és l’«emprenedor», que prioritzaria accions relacionades amb una explotació turística massiva i, si fos possible, de luxe; un segon marc mental fou descrit com a «agricultor», que veu els valors culturals (sobretot els relacionats amb el sector agropecuari) com el tresor a protegir; el tercer, l’«ambientalista», entén que caldria protegir l’entorn, i que això augmenta el patrimoni natural de la regió, incrementant-ne l’atractiu per als que aprecien i valoren un paisatge natural; i, finalment, es va descriure un marc mental anomenat de «desenvolupament endògen», basat en noves maneres d’organitzar la societat, més cooperativistes.

El que crida més l’atenció d’aquest treball és que tres dels quatre marcs mentals dels locals incorporen l’atractiu turístic com a un dels objectius que es volen assolir: per gaudir d’una diversitat natural el més «salvatge possible», per conèixer un patrimoni cultural determinat, o perquè hi ha una oferta hotelera de luxe. Només el marc mental de «desenvolupament endògen» sembla prioritzar altres aspectes més socials i deixar de banda veure les muntanyes com a regions on el tercer sector –el de serveis– és el principal motor econòmic.

Moltes de les accions que ara es veuen com a solucions, a les muntanyes ja es feien. Per exemple, revaloritzar el pastoralime extensiu, prioritzar una economia circular, promoure una societat basada en el consum local, en el cooperativisme, etc. Tot això a les zones de muntanya ja ho saben fer, ho feien no fa pas tants anys. No vull dir, però, que aquestes regions hagin de «tornar al passat».

Si no volem que la despoblació de les muntanyes les acabi convertint en regions amb una població envellida cal que els seus habitants tinguin accés als serveis sanitaris, educatius i d’informació. És en zones aïllades com les muntanyes on certs desenvolupaments tecnològics poden ser realment útils: serveis eHealth, nous models d’educació no tan presencials, o la possibilitat de treballar a casa.

Les muntanyes poden canviar el món. Els diversos nivells administratius (des de l’europeu fins al local) poden facilitar la implantació d’una nova manera de viure, valoritzant un model circular, amb productes locals de qualitat, amb una societat més horitzontal i justa, més respectuosa amb l’entorn, lluny del soroll de la ciutat, però sense deixar de tenir els serveis d’una societat moderna. Petits llocs on tothom vulgui anar a viure, que poden ser exemple per a les grans urbs, i que poden salvar el món.