Molt cap al final del llibre, allà on ha estat desplaçat un epíleg que semblava concebut com a pròleg –«Com podran comprovar els lectors…», es llegeix a la p. 569–, Amadeu Cuito cita una frase que resumeix bé el fanatisme catalanista d’Eugeni Xammar. Segons ell, «els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència». També fa santament el senyor Cuito en advertir els lectors, encara que sigui a l’epíleg, la precocitat d’aquest «paladí avant la lettre de les actuals propostes independentistes». De fet, Xavier Pla, responsable de l’edició i de l’útil estudi introductori, atribueix a Quim Torra, president de la Generalitat i editor i activista per la independència, «l’impuls» que va permetre reunir aquest fenomenal embalum de cartes gràcies a la «seva incondicional passió xammariana».

El rovell de l’ou d’aquest llibre sura poques vegades de forma excplícita però correlaciona amb la irracionalitat desbocada i irreversible: una intransigència, una incondicionalitat i una passió patriòtica que exclou i ofèn la sensibilitat que se sent hereva de la Il·lustració i els seus valors ètics, intel·lectuals i polítics.

La repugnància per aquests valors no s’expressa de forma tan categòrica en lloc com en l’informe que redacta Xammar per al president de la Generalitat el 1950 per tal de concebre l’estratègia política del catalanisme exiliat. Allà evoca la conversa que va mantenir amb la ministra plenipotenciària de la República espanyola a Estocolm, el 15 de febrer de 1939, quan acabava de ser ocupada Barcelona per l’exèrcit franquista tres setmanes abans. Xammar va presentar llavors la seva dimissió com a secretari de la legació malgrat que la guerra no s’havia acabat i així va recordar-li la ministra, Isabel Oyarzábal. Però «vaig veure tot seguit –explica Xammar el 1950– que mai jo no seria capaç de fer comprendre a aquella dona fins quin punt m’era indiferent el que passava, hagués pogut i pogués passar mai a Albacete, a Jaén i a Ciudad Real.»

El salfumant que es vanta d’usar Xammar als seus articles és aquí colpidorament nu, inhumà, preil·lustrat i condemnable: segons ell, la guerra és d’Espanya, cosa espanyola, però no catalana, com també sembla comprar al pròleg Xavier Pla. Havent sortit per la frontera «el darrer soldat de l’exèrcit de Catalunya», com havia llegit Xammar a un diari d’Estocolm, cap raó justificava seguir actuant com a secretari de la legació de la República. La resistència contra el feixisme, la defensa de la democràcia, els valors humans de solidaritat i fraternitat queden sepultats en veure que ha sortit «el darrer soldat» català per la frontera.

Cal rellegir-ho per fer-se càrrec de la indignitat que la fe, qualsevol fe, imposa a la conducta de persones adultes envilides per la passió. No té res d’exemplar la conducta d’aquest periodista i menys encara té res d’exemplar la «incondicional passió» per Xammar que conrea Quim Torra.

 

Turbulència fanàtica

El que té d’exemplar el cas Xammar rau en un altre lloc: la seva biografia sembla concebuda com a laboratori per intentar entendre el funcionament del patriotisme com a motor vital i condició sagrada alhora que no impedeix, aquesta turbulència fanàtica, el desenvolupament de sòlides virtuts analítiques, la creació d’una prosa molsuda, frapant, incisiva i brillant, i fins i tot l’exercici d’un cosmopolitisme fèrtil.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Em pregunto si part del secret de Xammar rau precisament en la perpètua distància del seu país en què va viure gairebé tota la vida, amb estades perllongadíssimes fora de la seva Ametlla del Vallès i rodant pel món sencer, més o menys, des dels 19 anys i fins a la senectud. La idealització sentimental i falsa d’una pàtria imaginària pot ser l’efecte de la profunda ignorància pràctica d’aquella terra i de la seva gent. La subordinació íntima de tot el que s’ha viscut i el que s’ha vist a l’alliberament d’un país pot donar com a resultat una amoralitat tan afebrada com la que expressa Xammar i alhora produir un periodista capaç d’atreure i lligar de peus i mans l’atenció dels seus lectors.

Traspua una amoralitat afebrada i alhora és un periodista capaç d’atreure i lligar de peus i mans l’atenció dels seus lectors.

Això és el que passa amb el Xammar del primer terç de segle, on de veritat actua com a polemista (i només unes poques d’aquestes cartes són d’un polemista): poderós, intuitiu, informat i amb el punt d’atreviment que ara el periodisme professional ha retirat de la circulació. Contra la beneita convicció comuna que el periodisme actual ha perdut serietat, qualitat i fiabilitat no hi ha res com abocar-se a les planes dels diaris d’abans per comprovar exactament el contrari: la deontologia professional no va ser precisament una conquesta universal de principis de segle sinó posterior a la Segona Guerra Mundial. De fet, la polèmica sobre la pressumpta veracitat de l’entrevista que el mateix Xammar i Josep Pla varen mantenir amb Adolf Hitler a Munich el 1923 es desfà als dits situada en el context de les condicions reals del periodisme de l’època: té tot l’aire d’haver estat inventada com a entremaliadura de dos amics d’excursió per Alemanya, com Josep Pla no va deixar d’inventar-se sobre la marxa tot allò que va convenir-li com a periodista, cronista, entrevistador i testimoni ocular (fabulat).

 

Avui seria puigdemonista

I les cartes pròpiament dites? N’hi ha massa, evidentment, i hagués estat més profitós per a tots una selecció més exigent perquè sovint son repetitives, insulses, mecàniques o només útils per al biògraf minuciós d’un periodista, abans de la guerra, i després un intèrpret i traductor al castellà de múltiples institucions internacionals (des de la Societat de Nacions els anys 20 fins a Associated Press o l’Organització Mundial de la Salut). Ara bé, algunes traspuen de forma rotunda, categòrica, imponent, l’autonomia radical de funcionament d’aquest home, l’ús trepidant i regular de la ironia com a sistema de comunicació i la seguretat de judici, vagi o no errat (per exemple en les anàlisis de l’evolució de la Segona Guerra creaut amb Ramon Sugranyes o en l’entusiasme estatunidenc que respira).

És frenètica l’agressivitat amb què maltracta tot català que hagi publicat en castellà, des de la tropa de ‘Destino’ fins a Carles Riba.

L’acalorament i la pugnacitat amb què enfoca tot allò que té a veure amb el català i el catalanisme tenen la seva pròpia dosi de fúria. S’ha d’estar molt tronat per elogiar la «vida triomfal» de Pau Casals en raó d’haver estat la seva vida «un triomf de Catalunya», com li diu per carta, o creure seriosament que els seus dols «són també dols de la Pàtria», a propòsit de la mort de la seva primera dona.

La seva fatxenderia, una barra considerable i un cinisme matisat de cultura i internacionalisme el fan atractiu, a estones addictiu, quan negocia amb Joan Estelrich o amb Rafael Tasis, ja retornat a Catalunya. És divertit saber que la Mercè que surt a les seves cartes a l’Armand Obiols és sobretot una gran cuinera abans que l’escriptora Mercè Rodoreda mentre que la militància contra el bilingüisme és frenètica i és frenètica també l’agressivitat amb què maltracta qualsevol català que hagi fet alguna cosa pública en castellà, des de la tropa de Destino fins a Carles Riba, Xavier Benguerel o Josep M. de Sagarra, «veritable professional de la claudicació», amb un fill que ja als temps de Tele/eXprés malbarata el seu talent en articlets que Xammar senzillament no entèn. També escriu veritablement sublevat a un vellíssim amic com Met Miravitlles a finals dels seixanta, quan Xammar és en realitat un home desnortat, desconnectat i incapaç d’entendre res del que passa i passarà a Espanya i a Catalunya des de llavors. Ara seria possiblement puigdemonista de cor, falç i espardenya.

 

Eugeni Xammar, Cartes d’un polemista (1907-1973). Edició i pròleg de Xavier Pla. Epíleg d’Amadeu Cuito, Barcelona: Quaderns Crema, 2019.