El 8 de març es compleix el primer aniversari de la mobilització feminista més gran de la història. En ocasió del Dia Internacional de la Dona Treballadora diverses organitzacions feministes van convocar una aturada de dones a nivell mundial que pretenia paralitzar el planeta, en el benentès que si les dones deixen de treballar el món s’atura, com a mecanisme per fer visible la seva importància en el món del treball i per reivindicar la igualtat efectiva entre homes i dones, igualtat entesa en termes de salari, atès que persisteixen diferències flagrants, però també en termes de reconeixement, tractament social i respecte personal en aquell àmbit.

L’aturada va ser un èxit i en més de 120 ciutats del món hi va haver manifestacions. Les de Barcelona i Madrid van ser multitudinàries aplegant diversos centenars de milers de persones, no només dones. I encara que al nostre país no tots els grups polítics hi van donar suport per considerar que en la convocatòria hi havia un biaix ideològic esquerrà i un component anticapitalista, el cert és que a Espanya va ser un èxit sense precedents del feminisme. Un èxit que no s’explica sense l’eclosió del #MeToo que s’anava gestant des de feia alguns mesos i al qual consagrem l’àlbum fotogràfic d’aquest número.

El #MeToo va sorgir l’octubre de 2017 quan l’actriu Alyssa Milano, arran de les acusacions d’abús sexual contra el productor de cinema Harvey Weinstein, va suggerir que les dones compartissin a Twitter les seves experiències d’abusos per tal de fer-ne evident l’abast utilitzant aquest hashtag. A partir d’aquell moment l’etiqueta va ser emprada massivament, incloent-hi nombroses dones procedents del món de l’espectacle que van desvelar la dimensió de l’assetjament i dels abusos sexuals en l’entorn laboral, a Hollywood i molt més enllà.

Des d’aleshores als Estats Units s’han succeït les acusacions, molts assetjadors han estat acomiadats de les seves feines o han hagut de renunciar a les seves carreres professionals, molts han estat jutjats i condemnats i el moviment s’ha fet extensiu a la resta del món, inclosos els països on els drets de les dones no són protegits o reconeguts. En alguns casos fins i tot s’han impulsat modificacions en la legislació per endurir els càstig contra els assetjadors com és el cas de França que ha penalitzat l’assetjament al carrer.

Però malgrat l’indiscutible èxit del #MeToo pel que fa al reconeixement del problema, a la conscienciació social i a la millora en l’atenció a les víctimes, simplement pel fet que ara en molts casos els seus testimonis són creguts, el moviment ha generat reaccions contràries. Fins i tot des de l’àmbit femení. Des de França, per exemple, va arribar una de les crítiques més virulentes quan més de cent dones, incloses l’actriu Catherine Deneuve i l’escriptora Catherine Millet es van desmarcar del moviment per considerar que avalava el puritanisme sexual i que limitava el joc de la seducció i van defensar la llibertat dels homes a importunar les dones sense que aquest comportament hagués de ser titllat d’assetjament i hagués de ser punible. Tot plegat ha estimulat un intens debat en el si del moviment feminista, que és molt plural.

Les reaccions més preocupants han vingut per part d’alguns dirigents polítics, o aspirants a ser-ho, que han tendit a menystenir el moviment, a relativitzar-ne la importància i a criminalitzar-lo titllant-lo de dictatorial i de perseguir els homes. Fins i tot s’ha qualificat les dones que hi donen suport com a «feminazis». Des de Donald Trump, que ha acusat les dones d’esvalotadores i de causar terror als homes, s’ha rigut de les víctimes i ha proposat com a nou jutge del Tribunal Suprem Brett Kavanaugh acusat d’abusos sexuals en la seva joventut, fins al nou president del Brasil Jair Bolsonaro, descaradament masclista i misògin i obertament hostil al feminisme, moviment que qualifica com a dictadura de gènere, i a la llibertat sexual.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La versió domèstica del fenomen no s’ha fet esperar i ha arribat de la mà de Vox, que ha assolit un notable ressò com a conseqüència dels seus resultats a les eleccions andaluses. Aquest partit considera el feminisme com un dels enemics a abatre i, en el marc de les negociacions per formar govern i sobredimensionant el nombre de denúncies falses (un 0,01% del total de les interposades), ha plantejat la derogació de la Llei Integral de la Violència de Gènere així com l’eliminació de les subvencions a entitats feministes. Certament ni PP ni Cs s’hi han mostrat disposats, malgrat un cert contagi en el llenguatge per part dels populars, i encara que aquesta llei es va aprovar per unanimitat. Vox ha situat la qüestió a l’agenda i té la clau de la governabilitat de manera que l’evolució resta una incògnita. Les organitzacions feministes ja s’hi han mobilitzat en contra.

En el terreny de la física la tercera llei de Newton preveu que tota acció genera una reacció. El #MeToo va sorgir com a reacció al masclisme encara imperant en moltes esferes i les mobilitzacions del 8 de març van ser un clam per la igualtat real. I els monstres contra els que s’alçaven reaccionen en sentir-se amenaçats, prova evident de l’èxit del moviment però també un avís de cara al futur. Hi ha molt camí per recórrer, els avenços no són en absolut irreversibles i si es volen conservar caldrà seguir treballant. Però hi ha motius per a l’optimisme. En el darrer any les dones han pogut constatar que en la lluita per la conquesta dels seus drets cada vegada estan menys soles.