En els últims consells de redacció de Les Temps Modernes, el director, Claude Lanzmann, es queixava: «Això de morir és molt dolent». Parlava d’ell (tenia 92 anys), però els redactors pensaven en ell i en la revista: volien seguir-la publicant. Ho van escriure en un editorial: «Les Temps Modernes són una vella dama impertinent a qui l’edat permet audàcies (…) La història i el prestigi de la revista ens permet ser un espai de trobada i de confrontació entre unes dinàmiques contemporànies del pensament que s’ignoren o es malfien les unes de les altres».

Però el juliol del 2018 moria Lanzmann i poc després d’aquell editorial morí la revista. Durà 73 anys i publicà 700 números. És excepcional, per bé que altres revistes de París prossegueixen i tenen més història: la Revue des Deux Mondes, d’ençà del 1829; el Mercure de France, des del 1890; Esprit, des del 1932.

Tothom identificava la revista amb Sartre, amb l’empenta de Sartre (el «Jean-Sol Partre, obrint camí a cops de destral» de L’escuma dels dies de Boris Vian); amb el seu teatre, els seus articles, les seves novel·les, els seus assaigs filosòfics, els seus prefacis, les seves cançons. Fou qui creà la revista, amb Simone de Beauvoir i Maurice Merleau-Ponty, l’any 1945.

Mort Sartre, la publicació perillà; i també quan morí Simone de Beauvoir. Lanzmann deia que acceptà la direcció per evitar-ne el tancament (era un periodista i cineasta de fama, sobretot després de l’estrena de Shoah, un documental sobre l’Holocaust). Potser Lanzmann féu d’escut, doncs, però dirigí la revista, almenys nominalment, durant trenta anys.

Alguns deien que la revista seguia per pura inèrcia. Feien eco a quelcom que havia escrit Sartre el 1948, referit a algun adversari: «Diuen que el correu de Marató morí una hora abans d’arribar a Atenes. Estava mort i seguia corrent».

 

Controvèrsia funeral a ‘Le Monde’

Potser la revista no era morta, però hi ha un abisme entre el to fundacional de la publicació i la cortès controvèrsia funeral que enfrontà els seus redactors amb l’editor, Antoine Gallimard, a les planes de Le Monde, el maig del 2019. Els primers convenien que la revista «havia perdut el seu magisteri d’antany», però sostenien que la seva desaparició seria «malgrat tot, un esdeveniment simbòlic de gran abast».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Gallimard els respongué agraïnt-los «l’esperit de mesura» dels seus comentaris i homenatjant el «llinatge humanista i progressista» de la revista i la seva tasca per «desxifrar el món» i «formar les nostres consciències de dones i homes lliures». Ampulositats d’epitafi a part, potser Gallimard tenia raó: modernitzar una revista de forta personalitat és difícil. Alberto Asor Rosa ho intentà amb Rinascita, una altra publicació emblemàtica de l’esquerra europea, i el resultat fou fatal.

Ara: aquells educats intercanvis necrològics estaven molt bé; però a les antípodes del to de disrupció fundacional dels Temps Modernes, quan va irrompre en escena com un tro que retrunyí el 1945.

Quan llegí el manifest fundacional de la revista, Roger Martin du Gard, l’autor de Les Thibault, anotà en el seu diari: «Una llosa tombal, pesant i glaçada, implacable, definitiva, acaba de caure sobre tot allò que estimem en aquest món (…) Heus-nos ací escombrats, amb tot el passat, per aquest present ardent que es llança a l’assalt».

 

Pistoles carregades

S’anunciaren amb crueltat jacobina i humor negre surrealista: «La Revista no accepta manuscrits ni dels condemnats a mort per fets de col·laboració, ni dels indignes nacionals. La redacció rep el dijous a la tarda amb cita prèvia».

Sartre escrivia en aquell temps: «L’escriptor sap que els mots, com diu Brice Parain, són ‘pistoles carregades’. Si parla, dispara. Pot callar, però ja que ha escollit disparar, cal que ho faci com un home».

Aquesta era la pauta: dicotomies radicals, antinòmies tallants i, sobretot, líbido polèmica (masculina). La revista va estar a punt d’anomenar-se Grabuge, paraula que no sabria traduir, però que el Larousse defineix com «disputa sorollosa acompanyada de discòrdia i causant danys». S’imposà l’evocació del film de Charlot.

La fórmula combinava literatura, assaigs i reportatges. Deien: «No necessitem una línia sinó un mètode». Però la línia hi era i Sartre n’era el pontífex taxatiu. «L’home és responsable de la humanitat sencera» era el seu criteri. Nicola Chiaromonte comentà que li faltava afegir «I a partir d’ara, tot allò que digui (o faci) pot ser retingut contra vostè».

El punt de partida era el compromís (engagement) en el present i amb el present. El present era la França del 1945: la libération, la depuració, el pes d’un PC que pagà un alt preu en la Resistència (el parti des fusillés), l’inici de la guerra freda. Calia prendre partit i els Temps Modernes afirmaven que de partits només n’hi havia dos: el de la burgesia i el dels obrers, el comunista i l’anticomunista, l’URSS i els Estats Units.

Aron deia que els lectors de la revista consideraven més important el darrer article de Sartre que una vaga general.

La revista fou d’estricta observància estalinista entre el 1952 i el 1956. Abans s’havia vinculat a un intent de tercera via, que fracassà. Sartre tornà d’un viatge a l’URSS dient que hi havia vist l’home nou i que la llibertat de crítica hi era total (anys després lamentà «haver mentit»). Però el 1956 els tancs soviètics esclafaren la insurrecció hongaresa, la revista ho condemnà i prengué de nou distàncies amb el PCF. Després vingueren els cicles de la descolonització, de les guerres de l’Indoxina i d’Algèria, amb el valor polític (i físic) que implicà donar suport al FLN, la fascinació per Cuba i el Tercer Món, sempre en relació d’amor-odi amb el PCF («De gauche non coco mais…», deia Jean Cau, que fou secretari de Sartre).

Publicaren milers de textos; alguns recordats. El de major influència, finalment, serà la primícia del «Segon sexe», de Simone de Beauvoir. Com ha escrit Mariam Martínez Bascuñan, «tot el feminisme contemporani ha estat i és un diàleg amb aquest llibre inaugural».

 

Trencadisses

Sempre es van moure hàbilment, sobretot en les trencadisses. Havien sumat inicialment el prestigi de Raymond Aron i Jean Paulhan, que abandonaren ràpidament la revista i la combateren tenaçment durant anys: això els vingué molt bé.

Seguiren noves ruptures, sorolloses i totes útils. La seqüència és aquesta: trencament amb Aron («Cal que els estudiants puguin veure Aron despullat; només li tornarem la roba si accepta la polèmica», 1946); Camus («Vostè potser va ser pobre. Però ja no ho és», 1952); Étiemble («Vostè prefereix els hitlerians als comunistes», 1953); Lefort («Si fos patró seria lefortista», 1953); Merleau-Ponty («Un socialista pot criticar les concepcions del PCF, però ningú no té el dret de fer-ho en nom de l’‘épokhè’ fenomenològica», 1953), etc. (les frases entre cometes són de Sartre).

Foren querelles intel·lectuals, polítiques i personals; i també dramatúrgiques, espectacularitzades i útils. Hàbils, en cert sentit. Dramatitzar i desdramatitzar: en això Sartre i la revista foren mestres.

Combatuts per la dreta i pels comunistes, propulsats per polèmiques dutes a terme amb talent i sentit de l’espectacle, la revista es consagrà ràpidament i assolí quasi un monopoli intel·lectual.

 

Influències

Raymond Aron deia dels lectors dels Temps Modernes que consideraven més important el darrer article de Sartre que una vaga general. Qui sap. Però no s’ha de menystenir l’impacte pràctic de la revista, sobretot internacionalment. Començà als Estats Units, on es feu un romàntic capmàs de postguerra: caves de jazz, Juliette Greco i existencialistes. Vogue publicà un article de Sartre, presentat amb emoció: «S’assembla als homes de les barricades a les fotos de la insurrecció de París». The Atlantic Monthly féu el mateix, presentant l’autor com un intrèpid resistent: «Un poeta i escriptor de teatre francès que s’ha distingit com un dels caps militars de la Resistència durant els llargs anys de l’ocupació alemanya». Sartre, que estrenà dues obres de teatre en el París ocupat, passant la censura alemanya, va ser un resistent descriptible; ell ho reconeixia; sense rectificar, però, aquells perfils encomiàstics.

La influència internacional de la revista s’anà fent molt gran. A finals del anys 50 del segle passat anàvem a la biblioteca de l’Institut Francès de Barcelona, a la Gran Via, i llegíem els darrers números de Les Temps Modernes i d’Esprit. Si dic que ho fèiem quasi religiosament, a penes exagero. No ens limitàvem a les cròniques sobre Espanya, que a Esprit signava Elena de la Souchère, o a les col·laboracions de Semprún, Ridruejo, Goytisolo o Claudín als Temps Modernes. Llegíem més coses i ens influiren.

Que Pasqual Maragall passés hores de la seva joventut llegint Humanisme et terreur de Merleau-Ponty, que seguíssim amb passió les discussions entre Sartre i Camus, que llegíssim L’opium des intellectuels d’Aron, o que Maria Aurèlia Capmany prologués Le deuxième sexe, són petits detalls, però no insignificants, almenys per a nosaltres.

 

Els fills i els néts

La destrucció de l’hegemonia dels Temps Modernes sartrians no vingué dels atacs frontals de la dreta. Fou obra del temps, sempre inexorable, i de la reacció dels fills, en plena ressaca post maig del 68. Els Nouveaux Philosophes, esquerranistes reconvertits, utilitzaren els mateixos mètodes dels seus pares: furor dialèctic, polèmiques sonades, maniqueisme de ciment armat, intel·lectualisme mediatitzat. Ho descriu un informe desclassificat de la CIA que publicà Los Angeles Review of Books el 2017: «Han compensat la seva prosa abstrusa convertint-se en personatges mediàtics que defensen les seves opinions en programes de televisió llargs i intel·lectualitzats, que els francesos adoren».

El 1977, la revista Time publicà en portada: «Marx ha mort, els nous filòsofs de França parlen clar». Seguiren el Spiegel alemany, l’Observer britànic i l’Espresso italià. A Playboy, Bernard-Henri Lévy (BHL ràpidament) es declarà «anticomunista primari». Televisa convidà Glucksman, BHL i cinc col·legues a passar quinze dies a Mèxic, recorrent el país fent conferències. Roger Bartra els anomenà els «set petits filòsofs»; però la demolició, a cavall dels temps, fou eficaç: trobaren poca resistència. Semprún, deia, el 1976, quelcom que la gent dels Temps Modernes hauria subscrit: «La nostra generació no està en condicions de refer-se del fracàs de l’URSS».

Final de partida, doncs? No és evident, perquè sempre arriben els néts.

Raphaël Glucksman, fill d’un nouveau philosophe que passà del maoisme al suport a Sarkozy, es declara avui «fill del buit». Afirma que la societat ha viscut «entre dos extrems que són els rostres simètrics d’una mateixa mort: la utopia colectivista d’una banda, l’atomització social de l’altra», i que cal trobar un nou equilibri.

Potser aquests néts, amb menys fúria o talent, trobaran un antídot a la hybris –la desmesura– dels avis i a l’oportunisme dels pares. Que la Rive Gauche girés de nou a l’esquerra seria una bona notícia, si aprèn del passat.

Jacob Burckhardt augurà, el 1898, un segle XX de «terribles simplificadors». Els Temps Modernes ho foren bastant, amb una prosa complicada: reflectiren una època. Tant de bo la que ve no sigui de signe invers, amb terribles complicadors regint a cop de Twitter.