L’any 2015, quan l’editorial Lumen va reeditar, a cura d’Andreu Jaume, restaurades, els tres volums de les memòries de Carlos Barral i el diari complet de Jaime Gil de Biedma –a part de constatar que sempre es troba més reflexió dels poetes sobre la poesia que fan que no introspecció dels novel·listes sobre les novel·les que escriuen–, el lector va poder adonar-se que les maniobres verbals que realitzaven tots dos a la seva prosa s’emparentaven directament amb les operacions estilístiques que Rafael Sánchez Ferlosio practicava en l’assaig i Juan Benet en la narrativa: contra la tradició heretada, contra el costumisme castís i pintoresc, a favor de la intel·ligència moral com a forma superior del coneixement, Gil de Biedma considerava que calia canviar des del fons el contingut de la intimitat en la literatura castellana i reformar la prosa, que considerava poc apta per expressar amb senzillesa, sinceritat i eficàcia la vida personal; i Barral, per la seva banda, que es queixava de la sequedat i la ineptitud de la prosa castellana «para expresar relaciones y fenómenos morales entre personas», va anar a la recerca de la flexibilitat, l’èmfasi i la precisió que tant admirava en l’obra dels memorialistes francesos dels segles XVII i XVIII.

Era una operació de neteja i enriquiment de la llengua literària que coincidia amb el que s’estava produint aleshores, de manera més vistosa, en l’àmbit poètic. Es tractava, al cap i a la fi, de trencar amb el passat, d’allunyar-se dels vicis, els tics i les idees rebudes i conquerir una llengua castellana alliberada de les càrregues de plom que llastraven uns itineraris potencialment possibles: era l’ambició que compartia un grup de joves de la mateixa edat, nascuts a la mateixa classe social i en el mateix país, lectors dels mateixos llibres i posseïts per les mateixes passions i els mateixos interessos estètics i morals.

La història d’una literatura és la història d’unes obres i dels autors d’aquestes obres, certament, però és una veritat reconeguda que entre les obres i els autors hi ha un tercer terme, un fet biològic que alhora és un fet social, una societat dins de la societat –una generació–, dividida en grups i faccions que professen sovint opinions antagòniques a pesar d’estar units per uns temes vitals, una sensibilitat, unes actituds, uns gustos i unes antipaties.

 

Contra la retòrica buida

José Angel Valente va dir que escriure era una aventura solitària i que els grups literaris només existien a l’inici, a la línea de sortida, ja que quan començava la carrera cadascú feia el trajecte tot sol per intentar assolir la seva pròpia meta, però és indiscutible que els poetes que van començar la seva obra als anys 50 es van distingir per buscar una parla poètica alliberada del pes de la retòrica buida i de la intoxicació que el romanticisme tardà, el modernisme trivial i la faramalla franquista –«cuando todo se medía en imperiales endecasílabos», que deia Pablo García Baena– havia inoculat en els registres de la poesia castellana. Ho diu Andreu Jaume en un dels pròlegs, la Generació dels 50 és, «de entre todos los movimientos del siglo XX, el que más nos sigue obligando a pensar».

Es possible que la tendència a agrupar els escriptors per generacions sigui una manera pràctica de moure’s més àgilment dins de la història de la literatura, de la mateixa manera que la proliferació d’antologies per demostrar l’existència de tals generacions es degui a la voluntat de tenir una visió de conjunt gestada a partir de la llei del mínim esforç. És innegable, però, gràcies sobretot als treballs de Carme Riera sobre la formació, consolidació i desintegració dels poetes que van configurar l’anomenada Escola de Barcelona, que en aquells anys 50 tres escriptors d’interessos estètics diametralment oposats, que també eren amics –Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo–, van començar una obra literària que és fonamental per entendre la història de la poesia castellana de postguerra.

 

Aventura humana i espiritual

Com si fos una crònica cultural de l’època, a La Escuela de Barcelona (Anagrama, 1988) Carme Riera estudia les relacions personals i les complicitats que s’estableixen entre ells i els altres membres del grup –el crític Josep Maria Castellet, el filòsof Manuel Sacristán, els poetes Gabriel Ferrater i Alfonso Costafreda, Jaime Ferran o Enrique Badosa–, la seva aventura humana i espiritual, la doctrina teòrica que esbossen a les revistes on col·laboren –Estilo i Laye–, la presència constant del mestratge de Vicente Aleixandre des de Madrid, els diferents actes generacionals –l’homenatge a Machado a Cotlliure–, la polèmica sobre si la poesia és comunicació, tal com proclamava Carlos Bousoño, o coneixement, tal com defensaven els poetes de Barcelona, les maniobres de taller –«política de generación» en deia Gil de Biedma– que van haver de fer per aconseguir que els seus esforços literaris fossin reconeguts a Madrid, especialment gràcies a la discutida antologia que va armar Josep Maria Castellet, Veinte años de poesía española, una antologia nascuda, segons Carme Riera, de la necessitat que tenia Castellet «de salir a la palestra literaria protegido y arropado por un grupo generacional al que, a su vez, protege y arropa, como si se tratara de un sistema de vasos comunicantes»: sigui com sigui, les teories de Castellet representen el punt de sortida de l’escriptura pamfletària del realisme social a ultrança. Es va eliminar la vella retòrica, sens dubte, però es va caure en un nou academicisme, i van ser poquíssims els que van sotmetre el llenguatge a la interrogació i l’autocrítica, a la tensió i el conflicte que dominava les zones més extremes de la poesia contemporània d’aleshores.

Van ser poquíssims els que van sotmetre el llenguatge a la interrogació, a la tensió i el conflicte que dominava les zones més extremes de la poesia contemporània d’aleshores.

Més enllà de les discussions sobre si existeixen unes característiques comunes que agermanin la pràctica poètica dels membres de l’Escola de Barcelona –més enllà del paper que van jugar en el desenrotllament literari de la Generació dels anys 50–, és cert que hi ha unes dades biogràfiques que els uneix, que a la infantesa van viure la Guerra Civil, que van créixer a Barcelona, que pertanyien a la burgesia, que van ser universitaris i més o menys antifranquistes, i que van acabar renegant de la poesia social que els va formar com a poetes.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

I només cal llegir Partidarios de la felicidad (Galaxia Gutenberg, 2000), una antologia molt útil on Carme Riera ofereix una extensa mostra poètica no només dels autors més reconeguts i estudiats, sinó també dels altres companys de viatge que no han rebut tanta atenció, per arribar a la conclusió que també hi ha una altra evidència que els emparenta. Com Barral, com Gil de Biedma, com Goytisolo, Jorge Folch, Alfonso Costafreda, Jaime Ferran, Lorenzo Gomis i Enrique Badosa també escrivien bons poemes, és a dir, uns poemes que són com un organisme viu, genèticament organitzat al voltant d’unes paraules que generen de cop i volta un esclat d’energia semàntica, la virtualitat d’una música i la incorporació d’una nova petita bellesa al món.

 

Llocs, comiats, amors

Barral era críptic, Gil de Biedma volia que els seus poemes fossin tan clars com una carta comercial –el seu gran problema són els cent mil hereus que l’han seguit–, i Goytisolo, «el poeta industrial» segons José Hierro, tenyia el to elegíac d’ironia i sàtira mentre recuperava la forma clàssica de la cançó popular. Jorge Folch semblava un poeta llatí –«Superviviente soy de la patricia/ raza de los felices»–, Alfredo Costafreda lluitava amb la insuficiència de la paraula per expressar la insuficiència de la vida, Jaime Ferran burxava el seu desassossec amb unes eines formals tradicionals, Lorenzo Gomis era la veu serena que jugava amb les rimes maquinals i la sordesa melòdica, i Enrique Badosa és la fidelitat a les altres persones, als llocs i al noms, als comiats, als amors i al retorns, a la infància i les derives. Ho deia Gabriel Ferrater –així el descrivia Alfonso Costafreda: «Opongo / a toda la retórica y vacía / y humillante / poesía / hispánica actual, / la obra viva, aún más viva ahora, / de un gran poeta catalán destruído»– a la nota final de Da nuces pueris, l’únic poeta del grup que escrivia en català, absent de l’antologia per imperatius legals, i pot valdre com a poètica comuna: «Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo».