L’any 2015, quan l’editorial Lumen va reeditar, a cura d’Andreu Jaume, restaurades, els tres volums de les memòries de Carlos Barral i el diari complet de Jaime Gil de Biedma –a part de constatar que sempre es troba més reflexió dels poetes sobre la poesia que fan que no introspecció dels novel·listes sobre les novel·les que escriuen–, el lector va poder adonar-se que les maniobres verbals que realitzaven tots dos a la seva prosa s’emparentaven directament amb les operacions estilístiques que Rafael Sánchez Ferlosio practicava en l’assaig i Juan Benet en la narrativa: contra la tradició heretada, contra el costumisme castís i pintoresc, a favor de la intel·ligència moral com a forma superior del coneixement, Gil de Biedma considerava que calia canviar des del fons el contingut de la intimitat en la literatura castellana i reformar la prosa, que considerava poc apta per expressar amb senzillesa, sinceritat i eficàcia la vida personal; i Barral, per la seva banda, que es queixava de la sequedat i la ineptitud de la prosa castellana «para expresar relaciones y fenómenos morales entre personas», va anar a la recerca de la flexibilitat, l’èmfasi i la precisió que tant admirava en l’obra dels memorialistes francesos dels segles XVII i XVIII.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure