Avui l’esfera emocional és la dominant en el conflicte català i constitueix la ferida més difícil de curar, si és que és possible fer-ho. A nivell políticojurídic existeixen solucions, constitucionals o altres que després d’una reforma de la Carta potser podrien esdevenir sortides al problema a mitjà termini. Però a nivell emocional això no és així, tant (i sobretot) a nivell intern català per a una part important dels catalans com en la relació Catalunya-Espanya.

A Catalunya, i per a aquesta part de la població catalana partidària del procés, les emocions i els sentiments de pertinença a una nacionalitat pròpia formen la base de tot, però des de fa un any (el que ha passat des del referèndum fallit de l’1 d’octubre de 2017) han esdevingut dominants d’una manera aclaparadora en forma d’indignació, orgull ferit, greuge, ràbia i fins i tot perplexitat. Sentiments tots ells que coexisteixen tant amb la convicció que «amb l’Estat espanyol no hi ha res a fer» com amb la determinació de continuar lluitant per la independència.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.