Encara que la Constitució de 1978 sigui perfectible, com totes, i que fins i tot alguns la considerin un parany i la menystinguin abonant la inconsistent idea del Règim del 78, cal recordar amb insistència que constitueix una fita mai assolida fins aleshores pel constitucionalisme espanyol. Per primera vegada en la nostra història es va aprovar un text constitucional en què es tractaven de resoldre de manera consensual els conflictes seculars i altament divisius que havien marcat l’esdevenir de la política espanyola des de la invasió napoleònica i que havien donat lloc a diverses guerres civils i nombrosos aixecaments militars.

Fins aleshores, com molt bé van saber plasmar Jordi Solé Tura i Eliseo Aja al seu clàssic Constituciones y Períodos Constituyentes en España (1880-1936), publicat en plena transició, les constitucions a Espanya sempre havien estat el resultat de decisions majoritàries i quasi sempre interrompudes per la força. D’aquí l’escassa vigència temporal de les constitucions -tret la de la Restauració (1876-1923)- i la tendència pendular de la història política espanyola amb oscil·lacions constants entre unes forces oligàrquiques molt assentades i unes de més progressistes que sempre acabaven fracassant.

En contrast, al 1978 amb el record ben present per part de tots del drama de la guerra civil, amb plena consciència de quina era la correlació de forces, que la transició no estava sent fruit ni d’una ruptura ni d’una revolució sinó d’una reforma pactada i que hi havia un seguit de condicionats, i sobretot amb un gran desig de reconciliació nacional, es va elaborar un text que possiblement aleshores era l’únic viable si es volia avançar cap a la democràcia i evitar un nou enfrontament.

La Constitució de 1978 canalitzava per la via pacífica les grans fractures polítiques, moltes vegades superposades i amplificades que havien dividit els espanyols en dos bàndols irreconciliables. Des de quin havia de ser paper del rei, un conflicte que marcà tota la vida política al llarg del segle XIX i que originà les guerres carlines, passant per les qüestions religiosa i social que havien provocat nombrosos episodis  violents, fins a la qüestió territorial, i en especial la qüestió catalana, que era vista per alguns sectors com la gran amenaça a la continuïtat d’Espanya, el text del 1978 tractava de dibuixar un futur sense vencedors ni vençuts sinó amb una amplíssima majoria raonablement satisfeta. I així ho va interpretar la societat espanyola atorgant-li un suport massiu.

De totes les clivelles històriques l’única que no va ser objecte de discussió va ser la forma monàrquica de l’estat a resultes del gran condicionant de la Transició, el fet que el rei Joan Carles I en fos un dels seus principals promotors. El monarca, designat per Franco en virtut de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado aprovada el 1947 i sotmesa a referèndum, necessitava dotar-se de legitimitat democràtica i l’oposició va haver d’acceptar el rei a canvi de democràcia. Per aquesta raó el debat no va ser entre monarquia i república sinó que es va centrar en quines havien de ser les atribucions del rei com a cap de l’estat. Les seves funcions van acabar sent molt limitades i estrictament regulades al text i se’n va derivar una figura amb poder simbòlic i cerimonial però sense atribucions executives i irresponsable políticament. Això sí, cap d’un exèrcit sotmès al poder civil, càrrec en virtut del qual va poder contribuir a avortar l’intent de cop d’estat del 1981.

La qüestió religiosa es va resoldre consagrant un estat aconfessional que garantia el pluralisme i la llibertat religiosa (ensenyament i pràctica) amb un reconeixement específic al catolicisme en virtut del seu pes històric mentre que la qüestió social es va cloure amb el reconeixement dels drets socials (com a part integrant d’un catàleg més ampli de drets) i amb la constitucionalització de la fórmula ‘Estat social de Dret’ que a la pràctica va permetre l’homologació d’Espanya, amb molts anys de retard, amb els estats del benestar del nostre entorn.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Més controvertida tant pel que fa als condicionants, com pel que fa a la resolució i la posterior evolució va ser la qüestió territorial. Es va consagrar la unitat i la indissolubilitat d’Espanya, al mateix temps que es reconeixia el dret a l’autonomia política, a la qual s’hi podia accedir per dues vies d’accés diferents que donaven lloc a dos nivells competencials, dues modalitats que amb el pas dels anys han tendit a unificar-se, tot i el reconeixement també constitucional de l’existència de fets diferencials que han permès certes asimetries.

L’esperit consensual que va presidir l’elaboració de la Constitució de 1978 va desaparèixer aviat i aquesta absència pot ajudar a explicar perquè no s’han abordat algunes de les reformes que 40 anys després i a judici de molts experts resulten ineludibles: la successió de la corona, el paper del Senat, els drets socials, l’encaix europeu, el poder judicial i sens dubte i com a conseqüència de la crisi catalana l’estructura territorial de l’estat. Ara com al 1978 existeixen grans desacords que evidencien l’existència d’una societat plural. La gran diferència és que aleshores el sentit històric i la generositat de molts dels dirigents polítics van permetre malgrat els orígens diferents trobar un punt d’arribada. Ni, com sostenen uns, la Constitució de 1978 ha donat lloc a un règim que justifiqui la seva derogació ni, com pretenen d’altres, la Constitució pot ser una gàbia. Després de 40 anys ha de ser el punt de partida que permeti la convivència pacífica i el perfeccionament d’unes institucions i la seva adequació a les demandes socials que els partits, precisament per donar compliment a la seva pròpia funció constitucional, han de mirar de canalitzar.