La picabaralla entre Pablo Iglesias i Íñigo Errejón i les possibles —i funestes— conseqüències que pot implicar per a les candidatures de l’esquerra a Madrid estan contribuint a alimentar la llegenda que les esquerres madrilenyes porten incorporat des del seu origen el gen de l’autodestrucció. Els efectes electorals d’aquestes lluites internes, en les quals Podemos sembla haver pres ara el relleu del PSOE, són evidents: el PP governa la Comunitat de Madrid des del 1995 (24 anys) i va governar l’Ajuntament de la capital espanyola des del 1989 fins que, en les eleccions municipals del 2015 (26 anys), Manuela Carmena, cap de llista d’Ahora Madrid, la candidatura de Podemos, li va arrabassar l’Alcaldia amb el suport dels regidors del PSOE.

En els últims mesos s’acariciava la idea que, després de les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig pròxim, un pacte entre socialistes i podemites podria portar el candidat socialista, Ángel Gabilondo, o a Errejón, a la presidència autonòmica i que amb la mateixa aliança el progressisme es consolidaria a l’Ajuntament. No obstant això, aquestes expectatives semblen haver saltat per l’aire amb la brega interna de Podemos, i la probable multiplicació de les seves llistes, i amb el malestar que ha generat en sectors del PSOE madrileny la decisió de Pedro Sánchez de nominar l’exseleccionador de bàsquet, Pepu Hernández, com a candidat a l’alcaldia.

Madrid, com a seu de les institucions de l’Estat ho és també de les direccions estatals, federals o confederals dels partits polítics i les organitzacions madrilenyes —i les seves candidatures electorals— acullen una bona part d’aquests dirigents. Aquesta és la raó per la qual quan hi ha baralles internes, aquestes, per regla general, es desenvolupen a Madrid, en les seus estatals situades en aquesta ciutat o en les agrupacions madrilenyes, que estan massa prop del poder. És a dir, que estar situades en el mateix lloc que gairebé tots els poders sembla perjudicar les federacions madrilenyes dels partits d’esquerres, més donats, pel que sembla, a la divisió que no pas els de les dretes.

Perquè caldria preguntarse per què aquestes guerres internes no es reprodueixen en els partits de dretes, o no amb la mateixa bel·ligerància. I potser la resposta rau en el fet que sociològicament Madrid és una ciutat amb més pes conservador, la qual cosa els atorga més assossec electoral, i que les crisis en aquests partits només afloren quan perden els governs. Encara que, en aquest moment, la situació ha canviat i hi ha tres formacions conservadores que s’enfronten a les eleccions amb possibilitats de tenir representació, PP, Ciudadanos i Vox, i les dues últimes van créixer durant el Govern de Mariano Rajoy.

 

Crisis del socialisme madrileny

A aquestes confrontacions a la cúpula responien els enfrontaments dels anys 30 del segle passat entre els dirigents socialistes Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, als quals es referia el president Josep Tarradellas, en una frase que se li atribueix i que li hauria dit al socialista català Josep Maria Triginer quan, en plena Transició, va excusar la seva assistència a un Consell de Govern tot al·ludint a una crisi en la Federació Socialista Madrilenya. «Si és per això, no s’amoïni —li hauria dit el president Tarradellas— el socialisme madrileny està en crisi des del 1931». La baralla tenia lloc a Madrid, però es debatien estratègies de fons que van ser transcendents per a la proclamació i desenvolupament de la II República.

En el PSOE modern les batalles es van dirimir primer entre el felipisme i els seus crítics, i després entre Felipe González i Alfonso Guerra i els seus respectius seguidors en el partit. En el congrés de Surenes, en el qual els madrilenys no es van sumar a la coalició victoriosa d’andalusos i bascos, la federació madrilenya estava controlada per Luis Gómez Llorente, Pablo Castellano, Gregorio PecesBarba o Francisco Bustelo, discrepants del felipisme. Aquests líders van ser els que el 1979 van defensar enfront de González el manteniment de les tesis marxistes. Molt poca cosa a veure amb lluites pròpies del territori madrileny.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Més tard arribarien les disputes entre renovadors i guerristes, que van sorgir arran de la ruptura del tàndem GonzálezGuerra (any 1991 i següents) i que es van desenvolupar a Madrid més que en cap altra federació amb el posicionament a favor de González de militants de la Federació Socialista Madrilenya com eren els ministres, exministres i futurs ministres Javier Solana, José María Maravall, Josep Borrell (que llavors militava en el socialisme de Madrid), Joaquín Almunia, José Barrionuevo o Alfredo Pérez Rubalcaba, i l’aleshores president de la Comunitat i secretari general de Madrid, Joaquín Leguina, entre d’altres.

El que està passant ara a Podemos, amb la picabaralla entre Iglesias i Errejón, tampoc es limita al terreny estrictament madrileny. I això malgrat que Errejón va ser relegat a la candidatura a la presidència de la Comunitat de Madrid després de perdre a Vistalegre II, l’assemblea ciutadana que va celebrar Podemos el 2016, on aquest cofundador del partit morat ja es va enfrontar a Iglesias. La seva lluita, com es va veure en aquell conclave, és per com concep cadascún d’ells el projecte de partit i ve de lluny, gairebé des del moment mateix del naixement de Podemos.

Aquest distanciament en les seves posicions s’havia començat a concretar a principis del 2016 quan Errejón va defensar l’abstenció dels diputats de Podemos en l’intent d’investidura de Pedro Sánchez i Iglesias ho va rebutjar, tot apostant per unes noves eleccions, convençut que en aquesta segona convocatòria aconseguirien el sorpasso al PSOE. El resultat electoral va semblar donarli la raó a Errejón, que també s’havia oposat a la confluència electoral amb IU, al·legant que «en política dos més dos no sempre sumen quatre». L’aliança Unidos Podemos va perdre el 26 de juny del 2016 un milió de vots respecte a les eleccions del 20 de desembre del 2015.

Errejón sembla pensar que Podemos ja no dóna més de si i que cal un altre tipus d’organització que aculli una major diversitat d’electors.

Ara Errejón ha anat més lluny. Sent el candidat de Podemos a les autonòmiques madrilenyes, s’ha apuntat, sense ni tan sols comentarho a la direcció del seu partit, a la plataforma electoral de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. L’alcaldessa per a eliminar els més radicals d’Ahora Madrid, amb els quals ha hagut de bregar durant aquests quatre anys a l’Ajuntament, ha trencat amb Podemos i ha muntat una plataforma electoral, Más Madrid, que gira a l’entorn de la seva persona. Errejón considera, segons les seves pròpies declaracions, que Más Madrid és la via adequada per a recuperar votants que s’estan apartant de l’àmbit podemita, que ell defineix com a electors «orfes», decebuts amb la deriva política de Podemos.

Errejón sembla pensar que Podemos ja no dóna més de si, que està en fase descendent i que cal pensar en un altre tipus d’organització que pugui acollir una major diversitat d’electors, mentre que Iglesias —envoltat d’«una camarilla de conspiradors», com els va definir el 2017 Luis Alegre, un altre dels cinc professors fundadors de Podemos, alineat ara amb Errejón—, segueix convençut que l’estratègia del partit és la correcta. No sembla una qüestió estrictament madrilenya, encara que serà en aquest territori on se’n patiran les conseqüències.

Hi ha errejonistes, no obstant això, que tracten de convèncer —i convèncerse— que els efectes de la decisió d’Errejón seran positius perquè, segons ells, una proliferació de llistes atraurà més votants i la suma permetrà que governi l’esquerra. Però el que ha passat en les últimes quatre dècades és que la divisió desmobilitza els votants progressistes i l’esquerra dividida no ha tingut mai opcions de govern, a diferència del que li ha passat a la dreta en les últimes eleccions andaluses. De fet, el 2015 Ángel Gabilondo no va poder governar en la comunitat madrilenya per un vot, el d’IU, que no va tenir representació parlamentària en quedar-se al 4,14% dels vots i no aconseguir el 5%.

Cal afegir, a tot plegat, la tendència de les direccions estatals a ficar el nas –i la mà– en les llistes madrilenyes. A les de les eleccions generals perquè els líders estatals es presenten per Madrid i copen les llistes, i a les municipals i autonòmiques perquè els imposen els noms dels candidats, com tracta de fer ara Sánchez amb Pepu Hernández i com va ocórrer amb la pròpia Carmena el 2015 o anteriorment en el PSOE amb Miguel Sebastián i Trini Jiménez, per a l’Alcaldia, o Cristina Almeida per a la Comunitat, entre d’altres. Aquestes interferències no faciliten el pacífic esdevenir de les organitzacions madrilenyes, més aviat al contrari: n’exciten la rebel·lió.