La novel·la d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947) Entre l’infern i la glòria, satisfarà tots els lectors. En primer lloc, els que els incomoda el rigor de la invenció i consideren pueril sorprendre’s i commoure’s amb mons ficticis i s’estimen més un tipus de narrativa que els proporcioni una lliçó didàctica sobre algun període històric concret, sobre les vicissituds d’alguna celebritat pretèrita: el protagonista de la novel·la és el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer (1845-1902), de vida exaltada i caràcter vertiginós, un prodigi de candor i supèrbia, que va saber filtrar la memòria verbal conservada a la Plana de Vic a través d’una enorme capacitat lèxica i mètrica, a pesar d’adoptar una estètica que ja pertanyia a una etapa caducada de la història de la literatura; i que va viatjar pel Mediterrani, a Terra santa, a Cuba, que es va relacionar amb tots els altres escriptors de la Renaixença, que va entrar al servei dels marquesos de Comillas, que no es va espantar de les determinacions insensates que prenia —el misticisme i les pràctiques exorcistes dels últims anys—, que va morir a frec de la indigència mentre tothom es disputava els beneficis del seu testament i el llegat de la seva obra.

Biografia novel·lada de Verdaguer, doncs, Entre l’infern i la glòria és també un detalladíssim fris coral de les tensions tràgiques i les convulsions polítiques, socials i culturals del segle XIX: més enllà del retrat dels grans esdeveniments —les contradiccions del regionalisme, la passió carlista, el poder del periodisme i el poder econòmic, l’espanyolisme, les conjures eclesiàstiques, el naixement de Barcelona com a gran ciutat europea—, amb una vivesa enlluernadora, Àlvar Valls aconsegueix que el lector respiri la immensa realitat que només regalen les grans novel·les, l’essència de la quotidianitat de l’època, sense que res de postís molesti el fluir de la lectura.

Valls descriu amb la mateixa versemblança tant un funeral a alta mar com la riuada que l’octubre del 1863 va inundar Vic.

Més enllà de l’evidència que Àlvar Valls és un novel·lista de soca-rel, el lector aviat detecta que també és un home savi, que fa l’efecte que coneix de primera mà tot el que pot conèixer de l’època que dissecciona. Com si a vegades se servís d’un microscopi descriu amb la mateixa versemblança tant un funeral a alta mar com la riuada que l’octubre del 1863 va inundar Vic, tant l’agonia de Verdaguer a Vil·la Joana com la primera missa que celebra a Sant Jordi de Puiseslloses, tant l’aclaparador triomf del poeta als Jocs Florals de 1865 com l’estada d’una setmana a Banyoles. A Entre l’infern i la glòria, totes les coses, petites i grans, i tots els esdeveniments, els que s’escriuen en lletra grossa i els que no, respiren com si estiguessin vius.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

A l’alçada de Txékhov

Ara bé, els lectors que, en comptes d’aprendre a través d’una novel·la el que expliquen els llibres d’història, prefereixen embeure’s de les peripècies dels personatges que protagonitzen els relats, i acabar la lectura amb la convicció que l’autor li ha ofert un fragment vigorós de vida feta ficció, també estan de sort perquè Entre l’infern i la glòria els satisfarà totes les expectatives: amb desplaçaments precisos en el temps, Àlvar Valls alterna els últims dies de Verdaguer, reclòs en una torre als peus del Tibidabo, molt malalt —un exercici subtilíssim de comprensió moral a l’alçada de les filigranes i les miniatures de Txékhov—, amb els episodis principals del seu itinerari vital —una exhibició d’habilitat per evocar la riquesa i la plenitud de la vida que Tolstoi no hauria desdenyat—, i el resultat és una novel·la d’aventures impecable que es llegeix amb l’emoció intensa amb què es llegeixen les odissees.

Amb una quantitat immensa de personatges i trames secundàries dibuixats amb la claredat i la compassió pròpies d’un novel·lista de la vella escola —algú amb curiositat intel·lectual, amb una experiència particular de la vida i del món, i que mai no ha trepitjat una residència d’escriptors—, la simfonia narrativa que és Entre l’infern i la glòria —tots els instruments estan afinadíssims— es va trenant com si fos una meticulosa teranyina vuitcentista —podria ser que fos la gran novel·la del dinou que la literatura catalana no ha tingut mai?—, un conjunt d’escenes singulars que es cohesionen d’una manera brillant.

I el lector, com el marit de Xahrazad, no se’n pot estar de voler saber què passa a continuació, quin nou infortuni haurà d’entomar Verdaguer i de quina manera es lligarà amb els anteriors: no hi ha res que estimuli més que viure altres vides a través d’unes sensibilitats i uns estats d’ànim iguals als dels lectors. De la mateixa manera que hi ha escriptors que busquen escriure sobre el no-res, Àlvar Valls pobla la seva literatura de personatges, xafarderies, passions vulgars desenfrenades i descripcions d’atmosferes que són al mateix temps un catàleg de la mesquinesa i l’avarícia, l’avorriment i la fatiga de sentir-se sol. L’únic que es pot retreure a Àlvar Valls és que la novel·la s’acabi.

‘Entre l’infern i la glòria’ eclipsa el que actualment es considera ficció seriosa, com si Àlvar Valls hagués escrit un miracle literari.

De totes maneres, però, la immensitat de la novel·la d’Àlvar Valls és tal que fins i tot satisfarà els lectors reticents a creure que la literatura parla de la vida i del seu significat i tendeixen a considerar-la com una operació on l’important són el llenguatge i els seus sons, la conducta de les frases i els esforços lèxics i sintàctics: Entre l’infern i la glòria és una delícia de sensibilitat verbal, que encara fa molt més llarg el temps que s’ha d’invertir en la seva lectura perquè són infinits els passatges on la bellesa de l’escriptura reclama tornar-hi per explorar, a poc a poc i amb lupa, l’eficàcia dels recursos estilístics —èpics i lírics—, que usa Àlvar Valls per estremir de felicitat.

 

La sonoritat d’un adjectiu

Al lector li agrada l’habilitat que té l’autor per dilatar el temps intern de cada anècdota, la manera de forçar fins a l’extrem els temps morts i les escenes de transició —que gràcies a les seves estratègies ho deixen de ser—, la capacitat d’accelerar tot d’una, amb versemblança, el ritme de la història, les ganes de narrar una història real com si només fos una història de ficció on el protagonisme recau, sobretot, en la seva veu narradora, com sempre passa a les grans novel·les.

No és menys important en l’efecte imponent de la novel·la la naturalitat que destil·len tots els diàlegs, com si es concedís al lector el privilegi de sentir la parla d’una època sense que en cap instant es tingui la sensació de presenciar cap impostura verbal. Eça de Queirós deia que hi havia escriptors per als quals la sonoritat d’un adjectiu era més important que l’exactitud d’un sistema i que a vegades l’esforç per completar adequadament la cadència d’una frase comportava perspectives inesperades per a una idea: Àlvar Valls segurament hi deu estar d’acord.

Segurament deu haver quedat clar, però potser és convenient dir-ho d’una altra manera: des dels primers compassos de la novel·la, el que s’imposa és la sensació d’estar davant d’un clàssic, d’un d’aquells llibres que els lectors constants esperen trobar sempre en cada novetat que llegeixen i que només apareixen molt de tant en tant. Entre l’infern i la glòria eclipsa el que actualment es considera ficció seriosa, com si Àlvar Valls hagués escrit un miracle literari, i Chesterton ja deia que el més estrany dels miracles és que es produeixin.

Àlvar Valls <i>Entre l’infern i la glòria</i> Barcelona: Edicions de 1984, 2020. 1024 pàgs.
Àlvar Valls Entre l’infern i la glòria Barcelona: Edicions de 1984, 2020. 1024 pàgs.