Si ens en sortim, l’Europa que tindrem no serà una Europa alemanya, però serà una Europa de Merkel. Si no ens en sortim, no sabem què serà o què seran els Estats nacionals cadascun pel seu compte, però segur que ja no serà Europa. El vell dilema que va turmentar els europeus durant el segle XX entre una Europa alemanya o una Alemanya europea ha quedat superat. Si tot va bé, tindrem una Europa merkeliana, que serà sobretot europea però haurà comptat amb l’impuls decisiu i final de l’Alemanya europeista liderada per Merkel.

Després de més d’un segle de temor a una Alemanya ambiciosa i disposada a exercir l’hegemonia dins d’Europa, la por europea més recent era la d’una Alemanya inhibida i reticent, incapaç de fer honor al seu pes demogràfic, econòmic i geopolític, a causa del complex de culpabilitat històrica generat pel seu bel·licisme, i sobretot pel nazisme i la destrucció física de la població jueva europea.

Bona part dels dèficits europeus fins a l’explosió de la pandèmia eren deguts a aquesta actitud. La polèmica i difícil resolució europea de la crisi del 2008, amb el dolorós rescat de Grècia i les polítiques de restricció pressupostària, titllades d’austericidi per molts, eren degudes a aquesta actitud d’espera inactiva que va caracteritzar la posició d’Angela Merkel.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Això ja s’ha acabat. Amb la pandèmia, Alemanya ha començat a canviar. I Europa també. Sobretot després de la desastrosa gestió egoista dels primers dies de l’alarma sanitària, quan els governs europeus es van preocupar cadascú pels seus ciutadans, van reaparèixer totes les fronteres internes, el mercat únic va quedar paralitzat, les quatre llibertats de circulació –capitals, mercaderies, persones i serveis– van quedar suspeses i les institucions europees es mostraven inútils.

La dura imatge d’un retorn a la vella Europa dividida, amb capacitat d’empobrir el veí per tal de treure benefici propi, va quedar representada als ulls de tothom. Va ser el revulsiu. Si Europa no reaccionava, i si no reaccionaven França i Alemanya, els dos països amb més poder i responsabilitat, tornaríem a una època fosca en la qual, altre cop, tot el pitjor seria possible.

Aquest cop la cancellera Merkel, amb 15 anys d’experiència i havent governat en solitari i en coalició, no ha fallat. Alemanya ha deixat enrere el tabú de l’endeutament i de la mutualització del deute europeu, perquè sap que el que està en joc aquesta vegada ja no és tan sols l’euro, ni tampoc el mercat únic –que també hi estan, en joc, tots dos– sinó la mateixa existència d’Europa com a espai de pau, estabilitat i prosperitat.

La pandèmia ha estat decisiva, però també hi han contribuït les profundes turbulències geopolítiques dels darrers anys, especialment l’ascens dels populismes, la destrucció de les institucions de l’ordre mundial practicada pel trumpisme i la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, guiada per una visió unilateralista de les relacions internacionals. L’acció d’aprofitament depredador de Rússia i l’ascens fulgurant de la Xina obligaven Europa a abandonar la inhibició  geopolítica i fins i tot la passivitat en els assumptes de seguretat i de defensa. La unitat europea no és únicament una qüestió vital per als europeus, sinó també per al manteniment d’un ordre internacional multilateral, ara mateix atacat des de Washington pel trumpisme, i des de Pequín per una actitud d’aprofitament oportunista de la legalitat internacional per al seu ascens cap a l’hegemonia.

El canvi d’actitud de Merkel, amb el suport del president francès Emmanuel Macron, tot i la seva singularitat, no és una rendició després d’haver resistit 15 anys a l’Europa de les transferències fiscals, sinó el resultat d’una línia coherent i responsable amb la qual la cancellera alemanya ha fet virar l’opinió conservadora del seu país i els partits que la representen, la CDU i la CSU. Ara es tracta de posar en marxa el Fons de Reconstrucció Europeu, per valor de 750.000 milions d’euros, sense les exigències de condicionalitat austericida dels rescats aprovats fa deu anys, i comptant, per acabar d’adobar-ho, amb el parer reticent del Tribunal Constitucional del seu país.

Un canvi d’aquesta envergadura no és una novetat sota la direcció de Merkel. Alemanya ja va decidir el 2011 l’abandó de l’energia nuclear, el 2014 va assumir el salari mínim, el 2015 va acollir gairebé un milió de refugiats i el 2017 va adoptar el matrimoni per a tothom, sense distinció de gènere. Ara, a un any de les eleccions federals, a les quals ja no es presentarà, es troba amb el repte de presidir la Unió Europea en el segon semestre, amb l’oportunitat de donar l’empenta definitiva a les polítiques de recuperació de la covid-19 i deixar resolta l’espinosa negociació del Brexit. Però l’empremta que pot deixar és la de la solidaritat europea, expressada en l’aprovació del Fons de Recuperació i del pressupost plurianual fins a 2027.

«Junts per la recuperació d’Europa» és el lema de la presidència alemanya que va començar l’1 de juliol. És ben clar que es tracta de la recuperació econòmica, però també de la recuperació de la mateixa Europa com a idea d’unió i de llibertat. Si Merkel ho aconsegueix, la seva petja històrica s’igualarà a les dels dos grans cancellers, el de la fundació de la República Federal, Konrad Adenauer, i el de la unificació, Helmut Kohl. Merkel serà la cancellera d’Europa.