L’Àfrica és el continent del futur. Ho ha explicat molt bé Stephen Smith, entrevistat per política&prosa, quan assenyala que el continent africà és el Mèxic d’Europa, amb una demografia en ebullició i una població joveníssima, de forma que ara mateix el 40 per cent té menys de 15 anys. A meitat de segle, una quarta part de la humanitat es trobarà a l’Àfrica i entre una quarta i una cinquena part de la població europea tindrà orígens africans.

La metàfora mexicana té una traducció inquietant. Europa també busca el seu Trump, tot i que en el cas europeu el mur ja existeix i és d’ordre natural: la fossa marítima de la Mediterrània, que separa el desequilibri de riquesa, de demografia i fins i tot de seguretat més gran del món. Part de les polítiques trumpistes ja s’estan fent des de fa anys, i especialment en les aliances polítiques, i d’altres més recentment, en la desgraciada descoordinació europea de les polítiques de migració i d’asil o en el maltracte que reben molts refugiats en arribar als països europeus.

El nord d’Àfrica sencer ha estat un mur de seguretat blindat gràcies als dèspotes i dictadors aliats dels europeus, guardians de l’energia, de les migracions i de la prevenció i combat contra el terrorisme. Tot i que, un cop els països del Magrib ja s’hagin estabilitzat demogràficament, la part més substancial de les migracions futures vindran de l’Àfrica subsahariana, el nord de l’Àfrica seguirà en el mateix lloc com a zona de pas de migracions, de conduccions energètiques i probablement també d’una plaga com la del terrorisme, per a la qual no es veuen remeis definitius immediats.

Si l’Àfrica és el continent del futur, el futur d’Europa passa per l’Àfrica. Si Europa vol estabilitzar la població activa actual, per tal d’assegurar el creixement, les pensions, l’Estat de benestar i a més aturar el buidament dels entorns rurals, li caldran en aquests propers 30 anys uns 80 milions de treballadors joves immigrants. Si vol que les migracions siguin controlades i selectives, caldran també polítiques de curt termini en fronteres, per a les quals és imprescindible la cooperació dels països del Magrib, i polítiques més estratègiques de desenvolupament i cooperació econòmica amb el conjunt del continent africà.

Les pitjors de les polítiques europees envers l’Àfrica són les polítiques absents, les no-polítiques, fruit dels reflexos nacionalistes o unilateralistes. Les polítiques exteriors, de seguretat i de migració dels 27 socis no sumen en res, ni tan sols en recursos, si no existeix una voluntat de cooperació i de comunitarització de les actuals polítiques nacionals. Els exemples són tan abundosos com inquietants i abasten des de les diferents posicions europees en relació als règims en plaça fins a les polítiques de migració, que han portat a tensions inèdites entre dos socis europeus tan propers com Itàlia i França.

L’exemple més recent el veiem a Líbia, on França fa costat al general Khalifa Haftar, senyor de la guerra instal·lat a Bengasi amb el suport de l’Aràbia Saudí, Egipte i els Estats Units, mentre que les Nacions Unides i la major part de la resta d’europeus fan costat al Govern de l’Acord Nacional de Trípoli. Aquestes diferències ja es van expressar en el moment fundacional de l’actual caos libi, quan França i el Regne Unit van patrocinar la intervenció militar per enderrocar Gaddafi i Alemanya se’n va inhibir.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

L’ebullició política ha tornat al nord de l’Àfrica, on ara mateix hi ha dos grans països, Algèria i el Sudan, en què els militars han enderrocat als presidents en exercici, dos dictadors d’estils diferents, com Abdelaziz Bouteflika i Omar al-Baixir. Qui n’ha empès la destitució i ara demana també la instal·lació d’un poder civil és una població urbana, jove i cada cop més educada, unes potencials classes mitjanes frustrades pel fracàs econòmic i per la manca de llibertats, que cada cop se senten menys inspirades per l’islamisme polític després del seu ascens i fracàs amb les primaveres àrabs.

Part de les no-polítiques europees envers l’Àfrica i específicament en relació al Magrib ha estat la demolició del Procés de Barcelona, la institució euromediterrània inaugurada l’any 1995 en la qual es volia aplegar tots els països de la conca, inclòs Israel, en una mena de Conferència de Hèlsinki com la que es va celebrar el 1975 entorn de la cooperació política, la seguretat i els drets humans a Europa, i que va ser l’autèntic pròleg de la democratització del conjunt de l’espai europeu a partir del 1989.

Just abans de la crisi econòmica i de les revoltes àrabs, l’any 2008, la França governada per la dreta i presidida per Sarkozy va voler liquidar-la i substituir-la per una institucionalització més lleugera i modesta, dedicada només a projectes d’infraestructures, amb l’objectiu d’allunyar Turquia de la candidatura a l’ingrés a la UE, deixar Alemanya fora de les polítiques mediterrànies i recuperar el protagonisme francès. Va rebre el nom d’Unió per la Mediterrània i la seva seu, una mena de premi de consolació, es va localitzar a Barcelona, però la realitat és que Sarkozy va destruir aleshores l’única pista d’aterratge amb què comptava Europa per acollir els països veïns del sud en una evolució democràtica que, al cap i a la fi, només ha afectat Tunísia.

El papa Francesc, només arribar al Vaticà el 2103, es va queixar en relació als refugiats de la globalització de la indiferència. Part important d’aquesta indiferència és pròpiament més europea que global i té un agreujant perquè és finalment una indiferència respecte al nostre propi futur.