Cada cinc anys, quan s’apropen les eleccions europees, polítics d’arreu coincideixen a assenyalar que les d’enguany seran les més importants de la història de la Unió Europea. En part, aquestes afirmacions es deuen al fet que el projecte de construcció europea és, per definició, un projecte incomplet. A mesura que el Parlament Europeu va guanyant competències, més rellevant esdevé l’elecció directa dels seus representants, per molt que la participació a les eleccions hagi anat minvant des que, el 1979, els europeus vam començar a escollir per sufragi directe els nostres representants a Estrasburg.

Això s’explica per l’especificitat del sistema polític de la UE, en què no hi ha una traslació directa entre els resultats electorals i el govern de la Unió Europea. El Parlament Europeu no té plena capacitat legislativa (la comparteix amb el Consell de la UE, la institució que reuneix els representants dels estats membres). Tot i que la codecisió ha esdevingut el mecanisme ordinari de presa de decisions des del Tractat de Lisboa de 2009, certs àmbits competencials i, sobretot, les grans decisions de la Unió Europea, encara troben en el Consell de la UE i el Consell Europeu (on s’asseuen els caps d’estat i de govern) el principal òrgan decisori.

En aquells àmbits en què regeix la codecisió, però, el Parlament Europeu té una capacitat d’incidència en la vida dels ciutadans de la Unió gens menyspreable. Sobre la base de les iniciatives legislatives de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i les seves majories decideixen sobre el mercat interior, regulacions sanitàries o el pressupost de la UE, entre molts altres àmbits competencials. També exerceix el control polític sobre la Comissió Europea i n’aprova el nomenament, per molt que les institucions supranacionals hagin perdut capacitat d’influència en els darrers deu anys com a conseqüència de les crisis tectòniques que han afectat el funcionament de la UE.

 

Fre dels estats membres

Durant la crisi de l’euro, mentre es reforçaven els estats creditors del nord enfront dels deutors del sud, també guanyaven pes les dinàmiques intergovernamentals protagonitzades per l’Eurogrup i el Consell Europeu. Durant la crisi dels refugiats, les propostes de la Comissió i les demandes de solidaritat del Parlament també van trobar en els estats membres el principal fre a les quotes de repartiment de refugiats o la reforma de Schengen.

Tampoc els estats no s’han esforçat gaire a donar resposta a les propostes de la Comissió per a repensar el futur de la integració europea, sobre la base dels escenaris proposats per Juncker el març del 2017. Així doncs, per a ser les més importants, les eleccions de maig haurien de ser també aquelles en què es presentessin i debatessin propostes de rellançament i reforma de la UE.

Fins ara, no ha estat el cas. A les properes eleccions no es dirimirà un gran projecte de reforma institucional, una reforma a fons de la zona euro, una resposta als reptes democràtics de la construcció europea o una agenda compartida davant dels grans reptes internacionals. Més aviat, les forces favorables a la integració s’aferraran a la necessitat de continuar defensant l’existència mateixa de la UE. Les forces euroescèptiques, mentrestant, s’intenten organitzar, ja no per a destruir el projecte europeu sinó per a conquerir les seves instàncies institucionals i transformar-les al seu gust. De la campanya protagonitzada per Salvini, Orbán o Le Pen, amb l’ajuda de l’ex-assessor de Trump, Steve Bannon, sorgeix un projecte de replegament basat en l’Europa de les nacions, que retorni als estats el control de polítiques creixentment europeïtzades.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Per tant, les properes eleccions potser no seran les més importants per a la construcció europea, però si les més polititzades. Europa ha anat guanyant força als debats públics nacionals i als imaginaris dels partits que reneguen del projecte europeu. La UE és ja un objecte polític identificat, en el qual es confronten visions polítiques antagòniques. I sorprenentment, malgrat l’efervescència informativa que genera el populisme euroescèptic, les projeccions electorals no mostren el triomf d’aquestes opcions en les eleccions de maig. Com ha estat el cas durant les darreres crisis, també el Brexit, la UE es mostra més resilient del que desitjarien els que preconitzen la seva obsolescència.

Les properes eleccions sí que ens deixaran, però, un Parlament Europeu més fragmentat. La creixent contestació de la construcció europea es traduirà en un major equilibri entre les forces polítiques representades al Parlament. S’europeitzarà el sistema polític europeu, de la mateixa manera que, durant la darrera dècada, ha augmentat la fragmentació dels parlaments nacionals arreu d’Europa.

 

Més pes de liberals i verds

A Estrasburg, les dues grans famílies tradicionals, conservadors i socialdemòcrates, necessitaran més aliats per a constituir una majoria pro-europea. Els liberals i els verds tindran més pes a l’hora de definir el rumb de la propera legislatura i, probablement, el nomenament dels nous lideratges a les institucions serà menys consensual i requerirà negociacions més llargues i complexes. Fins i tot el sistema dels spitzenkandidaten, aplicat el 2014 i segons el qual la presidència de la Comissió recau en el líder del grup més votat a les eleccions europees, serà objecte de discussions i equilibris institucionals.

La caiguda dels grans consensos integracionistes ha portat a caracteritzar les eleccions de maig com una dicotomia entre més o menys Europa o un model de societat oberta contra un replegament renacionalitzador. Potser aquest plantejament va tenir sentit durant la segona volta de les presidencials franceses, on el model Macron podia aglutinar el vot contrari a Le Pen. No obstant això, en unes eleccions parlamentàries com les europees, els matisos sempre són majors i les diferents opcions no tenen perquè adscriure’s a models binaris. Alhora, plantejar les properes eleccions en clau de més o menys Europa pot ajudar a normalitzar i legitimar el discurs populista euroescèptic i impedir la gestació d’una alternativa convincent per als que volen millorar la Unió. El més o menys Europa pot acabar fent la feina a aquells que es pretén combatre.

La UE ha deixat de ser un objecte polític no identificat, en el qual es confronten ara visions polítiques antagòniques.

En un moment de major contestació i politització, la construcció europea no pot passar només per una tria sobre l’existència mateixa de la UE. Al contrari, cal centrar els debats sobre les polítiques i els drets que ha d’oferir als ciutadans la pertinència a la UE. Donant per descomptat que les forces proeuropees voldran mantenir l’existència del projecte supranacional, el seu discurs ha de confrontar diferents models per als europeus, els beneficis o alternatives a una Europa social o les mesures per a augmentar la seguretat dels ciutadans.

 

El valor de ser europeus

Alhora, una campanya europeista ha de posar en valor què significa ser europeu en un moment en què models que combinen creixement econòmic i absència de llibertats polítiques floreixen a altres parts del món. Ser europeu significa també gaudir d’una sèrie de drets que defineixen, no només el projecte de construcció europea, sinó els estats que en formen part. Les forces europeistes han de defensar el model de llibertats i drets consubstancial a les nostres societats, tenint en compte que, darrerament, bona part del descrèdit prové de l’interior de la UE. La deriva d’autoritarismes electes o la política il·liberal que regna a Hongria o Polònia desacredita el model europeu i, per tant, l’ADN de la Unió com a espai de llibertats i estats de dret.

Les properes eleccions seran el primer test democràtic a escala continental de l’Europa de postcrisi. Si bé sovint aquestes eleccions s’han jugat en clau nacional, els efectes d’una dècada de crisi han fet augmentar entre la ciutadania la consciència que la UE no només existeix, sinó que afecta les nostres vides. La politització de la Unió ha anat acompanyada d’una major contestació del projecte europeu, i aquesta dinàmica és pròpia de tot projecte polític en fase de maduresa. La contestació de la UE no té perquè ser, doncs, negativa per al futur de la UE. Pot ser l’ingredient necessari d’una major voluntat d’incidència i participació de la ciutadania, en un moment en què aquesta reclama major poder de decisió sobre l’Europa que volem.