Un dels àmbits on la naturalesa catastròfica de la dictadura franquista es va fer sentir d’una manera més evident va ser sens dubte el món de la ciència i encara més de les ciències socials. No és estrany doncs que la Universitat que es va trobar l’any 1951 el jove Josep Fontana li resultés més que decebedora.

La passió pels llibres i la lectura, que dominaria com cap altra la seva vida, l’havia adquirit sent un infant a la llibreria del seu pare al carrer Boters remenant llibres vells. I una tal avidesa i exigència de coneixement potser hagués quedat condemnada definitivament en aquell trist context cultural si no hagués estat perquè a la Barcelona dels primers anys cinquanta va connectar amb dos homes que, per camins i des de trajectòries diferents, li van permetre construir la seva vocació i orientar-la. Retirat forçadament a l’exili interior, en el seu pis del carrer Teodora Lamadrid, Ferran Soldevila exercia un mestratge clandestí en els Estudis Universitaris Catalans, Fontana hi assistia, i allí va poder connectar amb la fecunda tradició historiogràfica de la Catalunya de la preguerra, i amb les exigències de l’ofici, el seu sentit social i el seu instrumental bàsic.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.