window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'UA-123062154-1');
Benvinguts a política&prosa |
Núm. 00

Pensament propi

L’historiador Josep Fontana

Joan Fuster-Sobrepere
Joan Fuster-Sobrepere
| 18 oct. 2018
Josep Fontana fotografiat el 2004 a casa seva per Albert Bertran

Un dels àmbits on la naturalesa catastròfica de la dictadura franquista es va fer sentir d’una manera més evident va ser sens dubte el món de la ciència i encara més de les ciències socials. No és estrany doncs que la Universitat que es va trobar l’any 1951 el jove Josep Fontana li resultés més que decebedora.

La passió pels llibres i la lectura, que dominaria com cap altra la seva vida, l’havia adquirit sent un infant a la llibreria del seu pare al carrer Boters remenant llibres vells. I una tal avidesa i exigència de coneixement potser hagués quedat condemnada definitivament en aquell trist context cultural si no hagués estat perquè a la Barcelona dels primers anys cinquanta va connectar amb dos homes que, per camins i des de trajectòries diferents, li van permetre construir la seva vocació i orientar-la. Retirat forçadament a l’exili interior, en el seu pis del carrer Teodora Lamadrid, Ferran Soldevila exercia un mestratge clandestí en els Estudis Universitaris Catalans, Fontana hi assistia, i allí va poder connectar amb la fecunda tradició historiogràfica de la Catalunya de la preguerra, i amb les exigències de l’ofici, el seu sentit social i el seu instrumental bàsic.

La passió per la lectura, que dominaria com cap altra la seva vida, l’havia adquirit sent un infant a la llibreria del seu pare al carrer Boters remenant llibres vells.

D’una altra banda, i d’una manera determinant, des d’una perspectiva diferent però complementària, en els darrers cursos de la carrera va tenir com a profesor a Jaume Vicens Vives. Aquest, després de passar per la depuració, havia aconsseguit guanyar una càtedra a la Universitat de Barcelona. El projecte de Vicens era, a pesar de totes les restriccions del règim, construir una escola històrica a Barcelona sincronitzada amb el context europeu. A mitjans dels anys cinquanta Vicens va començar a desplaçar els seus interessos des de la història medieval i moderna cap a la història econòmica i social i la contemporània, provocant una autèntica refundació en aquests dos camps dins la historiografia catalana i espanyola. A través de Soldevila i Vicens, Fontana quedaria vinculat als dos camins de resistència i reconstrucció que la historiografia, i la cultura catalana en general, havien de recórrer inevitablement per sobreviure i superar la dictadura. Soldevila el connectaria a la tradició whig autòctona, i li facilitaria l’estada a Liverpool com a lector que faria l’any 1956, on prendria contacte amb la historiografia britànica que tant influiria en la seva evolució. Vicens el posaria en contacte amb els corrents historiogràfics europeus renovadors, amb Pierre Vilar que estudiava els orígens de l’acumulació capitalista catalana des de la seva adscripció marxista dins la segona generació dels Annales, i també amb alguns dels supervivents de l’institucionalisme en la Universitat espanyola com el sevillà Ramón Carande, que tant hauria d’influir en l’orientació principal de l’obra de Fontana. Però sobretot Vicens el convidaria a incorporar-se com a ajudant a la seva càtedra d’Història en la recentment creada Facultat d’Econòmiques de la UB des del curs 1956-1957, a participar, en definitiva, en el projecte més ambiciós de renovació historiogràfica d’aquells anys a Espanya.

Sota la inspiració de Vicens, Fontana començaria la seva tesi doctoral, i s’orientaria decididament cap els estudis sobre el XIX espanyol. L’any 1960 moriria Vicens sense haver pogut consolidar la seva escola, els seus deixebles en posicions universitàries encara inestables es dispersarien, i el seu projecte quedaria momentàniament estroncat. Fontana seguiria com ajudant fins que l’any 1966 seria expulsat de la docència, essent ja un destacat activista dins el grup d’intel·lectuals del PSUC i participant activament en la redacció de Nous Horitzons al costat de Manuel Sacristán.

 Sota la inspiració de Vicens, Fontana començaria la seva tesi doctoral i s’orientaria decididament cap els estudis sobre el XIX espanyol.

 Foragitat de la universitat hauria de guanyar-se la vida fent treballs editorials, com l’enciclopèdia Larousse, i «pagant-se la tesis de la seva butxaca». La fundació de la UAB l’any 1968 li va permetre reincorporar-se a la vida universitària. Llavors va poder llegir la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, i guanyar finalment una càtedra d’Història Econòmica a la Universitat de València l’any 1974.

Convé detenir-se en els treballs de Fontana al llarg dels vint anys que van des de l’inici dels seus estudis sobre el XIX espanyol i català, encara sota la direcció de Vicens, fins a la culminació de la publicació dels resultats entorn els anys setanta i vuitanta. Tot i que el doble camp de la història hisendística espanyola i l’estudi de la transició espanyola de l’Antic Règim al liberalisme ja no l’abandonaria mai, exercint una influència enorme a nivell peninsular.

En aquest sentit no és cap exageració afirmar que la seva trilogia sobre la hisenda espanyola en el procés de crisi de l’Antic Règim i revolució liberal conforma la base angular dels estudis d’història contemporània a Espanya. La trilogia que formen La quiebra de la monarquía absoluta 1814-1820 (Ariel 1971), Hacienda y Estado 1823-1833 (Instituto de Estudios Fiscales, 1973) i La revolución liberal (Política i Hacienda 1833-1845) (IEF, 1977) són un esforç d’una ambició intel·lectual colossal per explicar com es va produir la crisi de l’Antic Règim, la descomposició de l’imperi i el col·lapse de la hisenda, i com aquest procés va precipitar una revolució liberal que sentava les bases de la revolució burgesa a Espanya. «Los estados viven por la Hacienda, pero también mueren por ella» deia una memòria de 1825, i era un resum exacte d’allò que Fontana havia demostrat pel cas espanyol. Anys més tard, amb motiu de la reedició de La quiebra, resumiria així la transcendència del seu treball: «la quiebra del imperio dio paso al proyecto de construir un estado-nación español (…) Pero si la pérdida del imperio hizo posible este proyecto, no cabe duda de que su larga persistencia fue responsable tanto de su debilidad, como del retraso con que se iba a producir la modernización económica en España».

Que un historiador marxista s’ocupés en aquells anys de la crisi de l’Antic Règim i la revolució burgesa no és gens estrany. Allò que resulta extraordinari és la qualitat de la recerca despullada de qualsevol determinisme apriorístic, l’ambició del treball empíric, i la clarificació que els seus resultats produïren en el pantanós debat històric i polític espanyol, en un moment, no ho oblidem, en que el partit comunista encara parlava en els seus documents d’una Espanya semifeudal.

La seva trilogia sobre la hisenda espanyola en el procés de crisi de l’Antic Règim i revolució liberal conforma la base angular dels estudis d’història contemporània a Espanya.

Aquesta primera i decisiva aportació, que tindria continuïtat en els treballs més generals de síntesi sobre el segle XIX –La fi de l’Antic Règim i la industrialització (Eds. 62, 1988), La época del liberalismo (Crítica, 2007)- no han esgotat el paper de Fontana en el panorama cultural espanyol i català. La preocupació per dotar la història d’una funció social el va portar a escriure sobre historiografia amb una doble voluntat de defensa d’una història al servei del canvi social i amb un posicionament militant en el debat historiogràfic.

En aquest segon camp és on va desplegar també com a editor la seva màxima influència. Primer amb la fundació de la revista Recerques el 1970, quan juntament amb Ramon Garrabou, Josep Termes, Ernest Lluch i Joaquim Molas, es decidiren a publicar des de l’editorial Ariel una revista científica en català que, prenent el model de Past&Present entorn d’un nucli marxista, agrupés tots els corrrents renovadors de les ciències socials. I, justament a Ariel, on s’havia incorporat uns anys abans com a assessor, començaria la difusió d’autors com: Hobsbawm, Rude, Cristopher Hill, John Lynch, Jaume Torras, i el mateix Fontana. Allà va començar la col·laboració amb un jove editor, Gonzalo Pontón, que l’any 1977 fructificaria amb la fundació de l’editorial Crítica, un dels focus més actius i duradors de la difusió de la renovació dels corrents històrics mundials, i particularment del marxisme, en castellà. En els seus primers anys la llista de títols de la col·lecció d’història és un manifest de les preferències historiogràfiques de Fontana, però també de les seves opcions ideològiques i morals: Carlos V y sus banqueros de Ramon Carande, La historia rural francesa de Marc Bloch, Cataluña en la España moderna de Vilar, La crisis del siglo XVII y la sociedad del absolutismo de Lublinskaya, Trabajadores d’Eric Hobsbawm, Los orígenes intelectuales de la revolución inglesa de Cristopher Hill, o molt significativament Tradición, revuelta y conciencia de clase d’Edward Thompson. És tan sols una mostra d’allò que seria una activitat que es prolongaria fins a la seva mort aquest estiu. Però és una mostra significativa d’unes preferències que no són ni escolàstiques, ni eclèctiques. Exposen una idea de la història com a ciència per comprendre els homes del present i del passat a partir d’un coneixement que forçosament ha de ser empíric, dins un materialisme històric allunyat de teoricismes, més pendent de pensar sistemàticament els problemes, i sobretot els problemes nous, que de fer-ho des de cap sistema teòric. Segurament la proximitat als marxistes britànics el va ajudar a desprendre’s d’una idea teleològica de «progrés» sense abandonar la raó i sense acceptar mai cap raó per sobre de les aspiracions i els anhels de la majoria dels humans en la seva historicitat.

Potser per això en els darrers anys de la seva recerca no va poder defugir la necessitat d’endinsar-se en la història més recent. D’aquest afany en va sortir Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado y Presente, 2011). Una obra immensa en la seva documentació, on s’esforça a mostrar com una vegada fallida l’oportunitat de pau i progrés que suposava la primera postguerra, després de la derrota del feixisme, la guerra freda i el seu resultat han produït als anys setanta una darrera mutació del capitalisme que amenaça amb destruir els progressos socials llargament conquerits en els darrers cent-cinquanta anys.

La proximitat als marxistes britànics el va ajudar a desprendre’s d’una idea teleològica de «progrés» sense abandonar la raó i sense acceptar mai cap raó per sobre dels anhels de la majoria dels humans en la seva historicitat.

Fontana, que ha estat un professor venerat pels seus estudiants, un mestre d’historiadors d’una gran influència a tota Espanya, i un investigador amb una obra colossal tant per la dimensió com per la rellevància, ha estat també com a intel·lectual i editor una influència decisiva en la cultura catalana i espanyola dels darrers cinquanta anys. Els seus crítics en dirien un mandarí, però el qualificatiu seria injust. Home d’una notable timidesa social, allunyat voluntàriament del poder, la seva exposició pública –particularment en els darrers anys- ha estat a desgrat seu, per això a vegades ha pogut semblar ambigüa o contradictòria. En qualsevol cas poca cosa al costat de la solidesa de la seva obra com a historiador i editor, que justament destaquen per la seva coherència interna. Coherència interna que no vol dir immobilisme. Membre d’una generació marcada decisivament per l’experiència de la resistència en condicions molt adverses, la fermesa i pervivència de certes lleialtats, fins i tot d’una certa duresa, no es poden entendre fora d’aquest marc vital. Allò que compta és que va mantenir el coratge i la honestadat intel·lectual necessàries per a seguir compromès a comprendre el món més enllà de les pròpies certeses, i l’esforç subsegüent per fer-lo intel·ligible amb el seu treball.

Per |2018-10-19T11:52:51+00:00dijous, 18 d'octubre de 2018|Pensament propi, Pensament propi. Núm. 00|

Sobre l'Autor/a:

Joan Fuster-Sobrepere
És professor d’història contemporània als Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya
Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers, amb fins tècnics, de personalització de la navegació de l'usuari i d'anàlisi del trànsit de la web. Per a més informació sobre que són les galetes, quines utilitzem i la manera de canviar la seva configuració, pot accedir a la nostra Política de cookies mitjançant aquest enllaç o el que apareix al peu de pàgina. Hi estic d'acord