El poder és una cosa tan embolicada que dir que Josep M. Castellet va ser fonamentalment un home de poder podria sonar més aviat a provocació d’anar per casa o deformació fantasiosa de la seva figura. No ho és, o no ho és més del que tolera un ús ample i intel·lectual de la noció de poder. El seu el va exercir sense recel, sense reserves però també sense prepotència, que és potser la manera més temible d’exercir el poder: per via d’una autoritat que ningú no sap gaire bé d’on procedeix, qui l’atorga i en què es fonamenta.

A les gairebé sis-centes planes d’aquest llibre no n’hi ha, de poder palès, de poder evident, sinó tot el contrari. En l’exercici d’immersió al passat remot, sobretot en el cas dels dos últims llibres aplegats, Seductors, il·lustrats i visionaris i Tres escriptors, de 2009 i 2012, respectivament, Castellet renega de qualsevol mena d’exhibició directa o indirecta de l’ofici que desenvolupava l’autor dels retrats. És veritat que hi al·ludeix i que és més o menys visible, però no ho és pas d’una manera directa o investigada, treballada. L’objectiu és més aviat el contrari: el retrat aliè demana, de fet, la desaparició de les raons professionals que expliquen des d’avui qui va ser Josep M. Castellet.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.