El poder és una cosa tan embolicada que dir que Josep M. Castellet va ser fonamentalment un home de poder podria sonar més aviat a provocació d’anar per casa o deformació fantasiosa de la seva figura. No ho és, o no ho és més del que tolera un ús ample i intel·lectual de la noció de poder. El seu el va exercir sense recel, sense reserves però també sense prepotència, que és potser la manera més temible d’exercir el poder: per via d’una autoritat que ningú no sap gaire bé d’on procedeix, qui l’atorga i en què es fonamenta.

A les gairebé sis-centes planes d’aquest llibre no n’hi ha, de poder palès, de poder evident, sinó tot el contrari. En l’exercici d’immersió al passat remot, sobretot en el cas dels dos últims llibres aplegats, Seductors, il·lustrats i visionaris i Tres escriptors, de 2009 i 2012, respectivament, Castellet renega de qualsevol mena d’exhibició directa o indirecta de l’ofici que desenvolupava l’autor dels retrats. És veritat que hi al·ludeix i que és més o menys visible, però no ho és pas d’una manera directa o investigada, treballada. L’objectiu és més aviat el contrari: el retrat aliè demana, de fet, la desaparició de les raons professionals que expliquen des d’avui qui va ser Josep M. Castellet.

El lector més desinformat podria pensar que va ser un tísic lector indolent admirat de les filosofies de Manuel Sacristán, un jove fatxenda solidari amb els dolors íntims del seu amic d’adolescència i primera joventut Joan Ferraté, o l’admirat seguidor dels colpidors avatars de fe i tragèdia social del seu amic més polític, Alfonso Carlos Comín.

No és pas fals res d’això, però el que resulta estrany ara és la inhibició de Castellet, a l’hora de fer memòria, de la vida real i rutinària que va dur des de mitjans dels anys 50 fins pràcticament el final de la seva vida, el 2014, quan acaba de retrobar el temps i la voluntat per tornar a fer memòria, com ho havia fet el 1988, ultrapassats els seixanta anys, i en plena construcció democràtica del postfranquisme: només feia 13 anys de la mort de Franco, i això és, com qui diu, encara a l’ombra de l’home i el país que havíem estat més que no pas del present.

De fet, sura per tots cantons un sentit del ridícul afinadíssim a l’hora d’evitar incórrer en els terrenys llefiscosos en què s’havia instal·lat José Luis L. Aranguren, «patum» oficial, poder fàctic, exemple públic i, ai, «intel·lectual influent» en el sentit reprovador en què entenia la figura un home com Rafael Sánchez Ferlosio: subministradors voluntaris de la dieta que demana el públic i esclaus de la seva pròpia imatge rendible.

Però al que havia dedicat la seva vida adulta havia estat l’ofici d’editar llibres, primer a l’entorn d’un editor falangista on va començar a aprendre’l, Luis de Caralt, després a Seix Barral, del seu gran amic i gran retratat Carlos Barral, i pels volts del 1963 a la nau central de l’edició contemporània a Catalunya, Edicions 62. No hi cabien ja en aquest volum, és ben cert, però les planes que va escriure sobre aquesta empresa són el complement necessari per fer-ne la figura sencera. Ho és també un altre llibret retrobat molt tard i apassionant, el seu Dietari de 1973. Per via de neurosi i cansament, d’exasperació expectant pel final del franquisme i de depressió vital, aquelles pàgines atrapen la inconsciència fàctica del poder de què disposa i a l’hora l’evidència frapant del que exerceix.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La seva vàlua pròpiament d’assagista i escriptor, en llibres dedicats a la vida intel·lectual i la poesia catalana i espanyola de la postguerra, o a l’obra de Josep Pla, Joan Fuster o Salvador Espriu creix de forma paral·lela a un ofici que ningú no sap del tot en què consisteix però que decideix què, quan i a qui llegiran els seus conciutadans, decideix la conformació lenta i abstracta d’una mentalitat i d’un pensament.

La seva vàlua com assagista i escriptor creix de forma paral·lela a un ofici que decideix què, quan i a qui llegiran els seus conciutadans.

És aquest ofici el que va dur-lo a una forma de l’autoritat més que no pas l’assaig, mentre el país anava podrint-se sota el franquisme, i a poc a poc perdia les condicions de possibilitat per a què es perpetués gràcies a senyors que llegeixen manuscrits i diuen, gairebé sempre, no. Quan diuen sí, comença a rodolar un nou autor i un nou llibre. «Mestre» era l’irònic i literal apel·latiu que de jove feien servir els amics amb ell. Ara, de «patum» el tracta en un pròleg més insinuat que explícit Jordi Herralde, i en Castellet s’hagués sospitat alguna forma de sornegueria còmplice.

No n’estic segur, però probablement Els escenaris de la memòria havia quedat fora de l’accés del lector de llibreria feia molts anys. No ho he comprovat, però ho sospito. Retrobar-lo ara, aplegat amb els retalls de memòria més recents, el dota d’una vàlua inesperada de primera provatura o primer experiment amb una eina nova, l’escriptura emocionalment implicada i admirativament projectada sobre els altres, en aquest cas gent tan seductora, visionària i il·lustrada com els amics retratats anys després: Josep Pla i Mercè Rodoreda, Rafael Alberti i José Luis L. Aranguren, Octavio Paz i Pere Gimferrer, Pier Paolo Pasolini, Giusepppe Ungaretti i Mary McCarthy.

La memòria literària de Castellet és centrífuga i profundament desmemoriada: defuig el seus laberints íntims púdica i estratègicament, ben conscient de l’operació que porta entre mans per tal que sigui cadascun dels convocats la font de la llum cap al passat. Ell farà d’il·luminador de la sala fosca del cinema, amb la llanterna a la mà, mentre ensopeguem amb els seients i les cames o les bosses d’altres espectadors. Ja s’entén que parlo de quan als cinemes hi havia asssistència tècnica per als que feien tard a la pel·lícula.

És una mica com passa amb aquest gruixut llibrot: que gairebé s’està més per seguir l’home de la llanterna que pels esdeveniments de la pel·lícula. Dit menys embolicadament: submergit a la memòria sobre els altres d’en Josep M. Castellet el que de veritat captiva no és el que mira l’observador sinó l’observador mateix, no els escenaris que mira sinó l’home que mira.