La reunió del passat 9 de juliol entre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president de la Generalitat, Quim Torra, no va servir per bastir grans avenços en la resolució del conflicte català però sí que va ser útil per normalitzar unes relacions entre els executius que mai no s’haurien d’haver trencat. No hi va haver límits en la conversa, el propi Torra va afirmar que el 90 per cent del temps el va dedicar a parlar del dret d’autodeterminació. I no podia ser d’una altra manera perquè en una democràcia no militant com la nostra no hi pot haver cap límit en les aspiracions polítiques encara que alguns com el nou líder del PP, Pablo Casado, insensatament, comencin a plantejar la conveniència d’il·legalitzar els partits independentistes. Com de la mateixa manera el president del Govern té tot el dret i tota la legitimitat per oposar-s’hi. La conversa també va servir per avançar en la idea de què l’executiu espanyol estaria disposat a deixar d’invalidar les lleis catalanes via recurs d’inconstitucionalitat, com acostumava a fer el Govern de Rajoy provocant la seva immediata suspensió, un fet especialment greu que ha afectat diverses lleis socials. I també va servir per a anunciar que es reactivarien els mecanismes de relació bilateral en via morta des de l’any 2011, la primera reunió de la qual va tenir lloc la setmana passada. En aquesta trobada encapçalada per la ministra Mertitxell Batet i pel vice-president del Govern de la Generalitat, Pere Aragonès, igualment es va poder parlar de tot, inclosos els presos i el referèndum, però sense cap avenç substantiu en aquest sentit més enllà del desitjable diàleg. En canvi, en d’altres camps propis de la política autonòmica sí.

Des del punt de vista de la retòrica sembla clar que el Govern de la Generalitat no està disposat a renunciar a res, inclosa la via unilateral, però mentrestant assumeix les regles de joc del marc autonòmic i sembla voler treure’n profit. Essent així convindria mirar d’aprofitar tots els espais disponibles i tornar a participar, per exemple, en les reunions del Consell de Política Fiscal i Financera o implicar-se en la Comissió per a la Reforma Territorial. I per què no, fins i tot podria provar de fer allò que no ha provat mai de fer el nacionalisme català, com és proposar una reforma constitucional per mirar, entre d’altres coses, que hi tingui cabuda el referèndum, un cop s’han fet palesos el risc i la futilitat de fer-lo de manera unilateral.

Retòrica abrandada i praxis moderada, aquest és el difícil equilibri pel que sembla haver optat el Govern de la Generalitat, un camí en el que pot comptar amb les complicitats d’ERC i probablement d’una part del PDECAT, justament la més refractària a la Crida Nacional per la República feta per Puigdemont i que s’ha vist marginada al darrer congrés del partit. S’hi oposen el propi Puigdemont, partidari de l’estratègia de la confrontació, més ara que ha recuperat el protagonisme perdut des de que el tribunal de Schleswig-Holstein va desestimar la seva extradició pel delicte de rebel·lió i que el jutge Llarena va decidir retirar l’euroordre. I compta amb l’aval de l’ANC, la CUP i els CDR, que a més segueixen disposant de la capacitat de mobilitzar el carrer.

Sebastià Castellio, teòleg del segle XVI

El conjunt de l’independentisme comparteix l’objectiu final de la independència però la seva estratègia per assolir-la ja fa temps que ha esdevingut contradictòria. En aquesta conjuntura, el president Torra tard o d’hora haurà d’assumir que no és possible acontentar tots els sectors de l’independentisme al mateix temps i haurà de triar. La incògnita és si tindrà l’oportunitat de fer-ho, sobretot després de què un Puigdemont molt reforçat hagi retornat a Waterloo per impulsar la Casa de la República. La Crida Nacional en favor de la unitat, que de retruc és una crida a la unanimitat, no sembla que deixi gaire espai al dissens. Però si la lluita dels polítics professionals és en realitat una lluita per l’hegemonia i si es té en compte que Torra és un creient i no un polític professional podria donar-se el cas de què, sentint el pes del Palau a les seves espatlles, decidís esdevenir un heretge. Una mica com Castellio, el teòleg humanista que va gosar desafiar la tirania de Calví a Ginebra en defensa de la llibertat de consciència i la tolerància. I més ara que les enquestes tornen a ser favorables a ERC i que podria comptar amb la complicitat d’una part del PDECAT.