Com és possible que en un món en flames la immensa i sempre turbulenta Índia no ho estigués? Encesos els carrers a tots els continents, en una de les explosions d’ira popular i populista com no s’havia vist des de feia dècades, fins a finals de l’any passat el subcontinent asiàtic amb prou feines havia experimentat els efectes del terratrèmol social i polític mundial que ha qüestionat governs i règims polítics i ha evidenciat l’augment de les desigualtats, la persistència de la corrupció i el retorn de la pobresa a les classes mitjanes que havien aconseguit l’ascens social en la primera dècada del segle XXI.

A la fi, les convulsions també han arribat a l’Índia, però en aquest cas resultat de les polítiques ultranacionalistes del govern de Narendra Modi, després de les segones eleccions generals victorioses de la primavera del 2019 en les quals la seva formació política, el Baratiya Janata Party (BJP), va eixamplar la majoria absoluta obtinguda cinc anys abans. Si la primera legislatura de Modi es va concentrar en l’economia, amb resultats més que mediocres, la segona s’està centrant en l’aplicació del seu programa màxim nacionalista, fonamentat en la reivindicació de l’hinduisme com a religió identitària nacional i en la marginació del musulmans.

La primera i escandalosa mesura va ser la reforma sobtada i probablement il·legal de la Constitució decidida a l’agost per tal d’anul·lar l’autogovern i dissoldre l’Estat de Jammu i Kashmir, l’únic de tota l’Índia de majoria musulmana, dividir-lo en dos districtes nous, mantenir-lo sota la llei marcial i aïllar-lo de la resta del món.

L’ultranacionalista Modi, en una deriva autoritària i antimusulmana, evoluciona vers una mena de Pakistan hindú.

La Constitució, que atorga un estatut especial a la regió, no es pot reformar ni eliminar sense l’autorització del parlament local, suspès des de feia ja un any. La decisió tan dràstica i polèmica, que encén de nou el conflicte territorial amb el Pakistan, amb la seva reivindicació sobre el conjunt de la regió fronterera, és un punt programàtic fundacional del BJP de Modi, enemic declarat de l’autonomia kashmir i sobretot de les limitacions constitucionals a la immigració i a l’adquisició de propietats per part dels ciutadans de la resta de l’Índia.

La destrucció de l’Estat de Jammu i Kashmir és el primer capítol del programa d’hinduització de Modi. A continuació ha posat en marxa a l’estat d’Assam una llei del cens que exclou dos milions de musulmans assentats a la regió i una esmena a la llei índia de ciutadania, que dóna dret a demanar la nacionalitat als immigrants dels països veïns que no siguin musulmans.

Aquestes mesures polítiques i legislatives s’han vist coronades per una sentència del Tribunal Suprem que reconeix el dret dels hinduistes a construir un temple al deu Rama exactament en el mateix solar on hi va haver fins el 1992 la mesquita d’Ayodhya, destruïda per una massa de militants hinduistes mobilitzats pel BJP. La vella mesquita de Babri, construïda sota l’imperi mogol el 1528, era el símbol que calia destruir de la dominació musulmana sobre la vella tradició religiosa hindú, i així es va fer en una operació que va provocar més de dos mil morts com a resultat dels enfrontaments entre comunitats religioses.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Democràcia només electoral

Tot això ha succeït en un país que és el segon del món en població de religió musulmana, una minoria de dos cents milions de ciutadans històricament molt identificats amb l’estat laic fundat per Gandhi i Nehru. Els morts en els enfrontaments amb la força pública es compten per desenes i els detinguts per milers, en alguns casos dirigents i intel·lectuals notables, com l’historiador Ramachandra Guha, autor d’una formidable història del país, India after Gandhi (Picador, 2017), en la qual assegurava ja fa dos anys que el seu país es troba en un deriva autoritària vers «una democràcia només electoral».

La incorporació de l’Índia al mapa internacional de les revoltes s’ha produït per la banda més sensible i a la vegada postmoderna que caracteritza els conflictes del segle XXI, com són les polítiques de la identitat. La Unió Índia va ser construïda com a projecte de república democràtica, laica i multicultural, on conviuen centenars de llengües i totes les grans religions del planeta, i on es celebren regularment eleccions parlamentàries, tant a l’Estat central, com als 28 estats i nou territoris federats. Contrasta precisament amb el Pakistan constitucionalment islàmic, unitari i rarament democràtic, nació germana nascuda els mateixos dies amb la independència i la partició, entre el 14 i el 15 d’agost de 1947.

La Constitució va preveure moltes asimetries federals i els successius governs han legislat amb polítiques de quotes i de discriminació positiva, per a eliminar les castes, les discriminacions religioses i lingüístiques i també de gènere, però els governs de l’ultranacionalista Modi, amb la seva deriva autoritària i antimusulmana, evolucionen en direcció contrària, vers una mena de Pakistan hindú. Era evident el caràcter nacionalpopulista del BJP i la perillositat de les seves polítiques, però no era d’esperar una ofensiva identitària tan intensa i accelerada, amb capacitat per desestabilitzar el govern de Modi.