La literatura espanyola escrita a Catalunya tendeix a l’irrellevant, per moments diria que no existeix. En qualsevol cas, des de la Transició, el seu espai ha anat minvant.

Per endavant: no sóc sociòleg ni filòleg, i només escric sobre llibres com una variant del meu treball principal: escriure novel·les. Així que les meves impressions són intuïtives i impressionistes, encara que, ho prometo, meditades. Quan em va arribar aquest encàrrec em va semblar que el més assenyat fora encarar-lo pel vessant polèmic, ja saben: ¿la literatura escrita en castellà a Catalunya pertany a la literatura catalana, a la seva cultura, és part de la cultura espanyola? Però la veritat és que si un no és un escriptor alineat amb el politiqueig ni aspira a un càrrec públic, a qui poden interessar-li aquestes etiquetes? Malgrat tot intentaré donar una resposta al final de l’article.

Tornem al primer paràgraf: em ronda una idea pel cap, he preguntat a nombrosos escriptors, crítics, càrrecs culturals… La meva impressió és que la literatura en castellà a penes existeix a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona, és un fenomen restringit a Barcelona.

Els motius socials i polítics no m’interessen gaire, tampoc la perspectiva històrica. Fets: el castellà és una de les dues llengües pròpies de Barcelona, i ha anat tramant una tradició literària que des de l’exterior es reconeix inequívocament com a «catalana». Una tradició que és aliena (com ho són molts escriptors barcelonins en llengua catalana) als dos grans marcs culturals que s’han succeït a Catalunya: el franquisme i el catalanisme de dretes.

La literatura en castellà a penes existeix a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

Aquesta tradició s’engega amb La escuela de Barcelona que defineix alguns dels trets perseverants de l’escriptura en castellà a la ciutat: es recolza en la capitalitat (indiscutible fins fa cinc anys) de Barcelona com a centre editorial de l’idioma, estableix relacions de complicitat amb els seus col·legues en llengua catalana, s’oposa i pateix (per l’aire irrespirable que imposa la dictadura, per la censura oficial i la suscitada per la desgana personal) al franquisme, i no pot defugir-se des de la perspectiva de la literatura castellana escrita en la resta d’Espanya, perquè els seus assoliments són decisius i la seva influència perllongadíssima.

 

Castellà afavorit

Els dos últims trets s’expliquen millor junts: durant el franquisme el català va patir una persecució oficial que no tinc el menor problema a qualificar d’intent de genocidi cultural: es va amputar a les escoles i en les administracions, se li va complicar la publicació, i va haver de patir l’exili i la mort física de molts dels seus escriptors… la convergència de factors va deteriorar de manera greu la comunitat lectora. Davant aquest panorama tampoc costa gaire reconèixer que el castellà va ser «afavorit» com a idioma oficial, i que la comunitat de potencials lectors es va veure beneficiada, almenys en quantitat.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Dit això, defensar que el franquisme va afavorir (en termes equivalents) la literatura escrita en castellà suposa confondre quantitat amb valor, qualitat amb mercat, i ignorar els estralls que provoca en una llengua la contaminació d’un deliri criminal d’estat, suposa ignorar els estudis decisius de Kraus, Bretch o Grass sobre la corrosió que l’argot autoritari provoca sobre l’idioma literari. És una posició que precipita a qui la sosté cap al papanatisme o la indigència intel·lectual, poden triar. La literatura castellana es va trobar amb els seus escriptors de major relleu i inventiva exiliats o assassinats, amb una Universitat desarborada i ocupada per intel·lectuals afins, i amb un idioma corrupte, fet malbé pels argots i els modismes de les institucions feixistes. El treball de reconstrucció, que es va poder reprendre abans que en català, es presentava també ingent.

 

Responsabilitat civil de la prosa

La resposta que La Escuela de Barcelona va donar a totes aquestes dificultats va ser admirable. Per no resultar exhaustiu: Gil de Biedma va expulsar de la poesia espanyola (emparat en Cernuda) els romanents de xerrameca barroca i va escriure versos capaços de captar matisos molt subtils de les funcions superiors de l’intel·lecte i de la seva relació amb el temps. Tota aquesta llanda figurativa segueix present en la poesia espanyola, però seria molt dir que segueix viva; encara que continua activa, allotjada en un estil de columnisme que Íñigo F. Lomana ha qualificat de «ciputodo» i que bé es podria definir (seguint una vella intuïció de Biedma) com una prosa que es resisteix a desprendre’s de l’efectista aldarull líric (tan estimat pels escriptors franquistes) al mateix temps temps que es desentén de la principal responsabilitat civil de la prosa: la transmissió comprensible d’arguments al debat públic.

Igual d’importants que els poemes de Biedma (o potser més, pel seu encara reduït reconeixement) són els escrits memorialístics de Barral, excepcionals dins la prosa europea, i indispensables en el cercle peninsular. La figura de Barral concentra variades prevencions i ressentiments. N’ignoro els motius, encara que els sospito, i són irrellevants enfront de les seves memòries. Fins i tot les millors proses castellanes de la seva generació se sustenten sobre models expressius i sintàctics d’ascendència barroca com els de Benet o Sánchez Ferlosio, que dificulten la narració i sobre els quals sobrevola una càrrega de feixuga densitat (de primera qualitat, tot sigui dit).

D’aquests monuments en prosa el gruix de la literatura espanyola en castellà ha passat a un estil lleuger, escarit, d’inspiració nord-americana, sense aturar-se gaire en un estil «intermedi» que facilita narrar i pensar alhora, un vehicle subtil: hàbil per a l’anàlisi social, les alteracions mínimes de la moral i l’anecdotari. En definitiva: el model Barral, que ens recorda el poc que s’havia desenvolupat la prosa espanyola lluny dels llits artificials de la retòrica o les insubstancialitats costumistes.

Aquests dos assoliments de la literatura castellana escrita a Barcelona són indefugibles per a la tradició espanyola, i al mateix temps estan imbricats a la ciutat de manera que de considerar-los exògens s’estriparia la imatge i el teixit cultural d’una manera irreparable: es deformaria la història.

 

Dels Monegres fins a Andalusia

La poesia de Biedma i la prosa de Barral (a les quals s’haurien d’afegir les novel·les de Juan Marsé, on es reuneix, de manera inèdita a Espanya, l’exigència estilística i l’ambició narrativa, inseparables també de Barcelona, i que suposen gairebé un salt quàntic en relació a les obres de Cela o Delibes) funden una tradició oposada als models morals i intel·lectuals del feixisme, revolucionària en l’àmbit de la literatura espanyola i coextensible a la ciutat de Barcelona. D’aquests escriptors se’n pot desprendre una genealogia de noms, coetanis o hereus, que arriba fins al present i l’empara. Que cadascú faci les seves llistes.

En l’imaginari de tots dos poetes Castella i Catalunya són espais gairebé desèrtics, que tendeixen a zero; la seva literatura es desprèn de manera fastiguejada, gairebé menyspreadora, dels problemes i les preocupacions per Espanya que havien dominat al 98 i encara cuejaven per al 27 (Barral assegurava que els Monegres es perllongaven fins a Andalusia), ignoren els tòpics de la resistència catalanista, i circumscriuen les seves audàcies intel·lectuals, artístiques i morals a l’espai de la ciutat, amb una atenció porosa a part del que s’escriu en llengua catalana.

La meva hipòtesi és que la literatura espanyola a Catalunya només existeix de manera significativa a Barcelona, despresa dels seus afectes nacionals i en bona part (almenys durant el franquisme) també estatals. És a dir: que Barcelona és un espai físic, literari i de representació amb una identitat autònoma (encara que comparteix trets) de la resta de Catalunya i d’Espanya. I com podia ser d’un altra manera? No és París l’espai que aglutina l’obra de Proust? Dublín el de Joyce? Sant Petersburg el de Dostoievski? Londres el de Dickens?

Si fins i tot associem autors aliens a les ciutats a espais rurals que no poden confondre’s amb la totalitat de l’estat: Wordsworth als llacs, les germanes Brontë a Yorkshire… Per molt que els interessos polítics tractin d’estirar els escriptors fins que cobreixin un espai «nacional», la veritat és que la imaginació individual rares vegades sobrepassa l’àmbit de la ciutat; queda subjecta als seus propis interessos, a un joc propi de tensions. El bilingüisime literari a Catalunya és, amb excepcions, un fenomen exclusiu de la ciutat de Barcelona, aliè, en totes dues llengües, de les exigències i abordatges (interessats o de bona fe), de la política literària, tant espanyola com catalana.