Se sap si una editorial és important i necessària quan instal·la en la memòria del lector una agenda paral·lela a la convencional, quan posa en el circuit de les llibreries una trama muda o invisible fins aleshores, quan diu al públic que escolti i miri bé perquè se li ofereix una proposta que va més enllà dels camins trillats.

Solen ser també unes editorials que no ignoren que els llibres, al cap i a la fi, són uns objectes i que, per tant, cal cuidar la tipografia, el procés d’impressió, la tria d’un paper que «absorbeixi» la llum i que no transparenti, com si complissin al peu de la lletra el que deia Jaume Vallcorba en una conferència sobre la passió d’editar, que la presentació d’un llibre és una forma d’invitació, el color d’un suggeriment, que en el disseny no hi ha d’haver cap estridència, sinó que ha de cridar l’atenció pel seu silenci.

Ara, gràcies a Días contados, que publica en castellà i en català indiferentment perquè és barcelonina i, per tant, bilingüe, es poden llegir els diaris de Paul Léautaud o Julien Green, per exemple; o Thomas l’Obscur i El llibre de l’hospitalitat, de Maurice Blanchot i Edmond Jabès, respectivament, a l’Editorial Flâneur; o Édouard Levé, perquè Quid Pro Quo Edicions, un segell nascut a l’ombra d’El Gall Editor, de Pollença, dirigit pel poeta Antoni Xumet, comparteix amb les altres cases la voluntat de regalar al lector uns textos que no tendeixin a l’homogeneïtzació i que se situïn en un territori on les receptes literàries vagin més enllà de la simple diversió o el mer entreteniment: Quid Pro Quo ha publicat Gesualdo Bufalino o Madame de Lafayette, Stevenson i Schwob, una novel·la delirant de Bruce Chatwin –Utz–, Un temps per guardar silenci, de Patrick Leigh Fermor –una delícia de llibre on l’autor viatja al cor d’unes abadies i uns monestirs per descriure la soledat mo- nacal dels monjos–, les cartes que Kafka va escriure a Milena Jansenská.

Deia Jaume Vallcorba que en el disseny d’un llibre no hi ha d’haver cap estridència, sinó que ha de cridar l’atenció pel seu silenci.

És possible, però, que el major impacte emocional i estètic que ofereix el seu catàleg provingui de la sequedat conceptual d’Édouard Levé, que no exclou de cap de les maneres el llampec, la reverberació sobtada, l’obertura d’abismes, el descobriment de màscares, la transparència i alhora la tenebra del llenguatge.

Com tots els escriptors que arriben a la literatura casualment, després de transitar per uns camins més propers a l’art que a les lletres –sobretot era pintor i fotògraf– Édouard Levé (Neuilly-sur-Seine, 1965 – París, 2007) dota els seus llibres d’un vigor exultant i intuïtiu, com si fos la primera pedra d’una nova tradició: llegint Autoretrat i Suïcidi –tots dos traduïts per Marta Marfany– es té la sensació que el que busca l’autor és desequilibrar el sentit de la realitat –potser perquè s’hi troba distanciat, com si l’estranyessin les coses que l’envolten–, canviar les peces de lloc com si cometés una broma molt seriosa i, sobretot, riure lacònicament quan observa la cara d’estupefacció de les seves víctimes, que són els lectors, és clar.

Això no impedeix, però, que Autoretrat – que no deixa de ser una anàlisi metòdica sobre el procés d’un estat depressiu– i Suïcidi –que és la descripció implacable del suïcidi d’un amic seu de l’adolescència, escrit en segona persona, i lliurat a l’editor uns dies abans que el mateix autor es pengés– siguin uns llibres austers i amargs fins l’insuportable, on l’humor de l’absurd porta l’ombra de l’esglai, com si de cop i volta un oient s’adonés que la catàstrofe que escolta no és cap acudit, sinó un fet irrevocablement real, narrat per algú que no és un pessimista sinó un melancòlic visceral: com diu Levé, la gent es pensa que ets feliç, però resulta que només ets graciós.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Levé descarta des de l’inici qualsevol mena d’escabrositat, a pesar de descriure amb cruesa els efectes d’una crisi vital.

A Autoretrat, amb unes frases curtes i gairebé aliteràries, usant la primera persona d’una manera tan freda i analítica que no es fa difícil confondre-la amb la d’un narrador extern i omniscient, Levé acumula un seguit de dades minúscules, de trivialitats, de records poc significatius i experiències generacionals comunes: escrites per separat, no serien res més que una provocació insubstancial, però sumades una rere l’altra –«Quan era adolescent em pensava que La vida manual d’ús m’ajudaria a viure i que Suïcidi manual d’ús m’ajudaria a morir. Vaig passar-me tres anys i mig a l’estranger. Prefereixo mirar a l’esquerra. Un amic meu frueix traint. El final d’un viatge em deixa el mateix regust trist que el final d’una novel·la», i així segueix durant més de vuitanta pàgines– funcionen com un dels artefactes més fascinants i sofisticats que es puguin imaginar.

No és gratuït que a la primera frase es faci referència a Georges Perec, ja que deu ser indiscutible que Me’n recordo sigui un dels textos que Levé tenia present a l’hora d’emprendre l’escriptura d’aquest llibre sobre els esquelets de la memòria, un antídot perfecte contra el jo de les autoficcions: a Autoretrat tots els materials se situen a la mateixa alçada, l’important i el trivial, el fet anecdòtic i el dolorós, l’urgent i el prescindible, com si a la vida no hi haguessin uns elements que fossin millors que altres, com si tot fos essencial o com si tot semblés un residu menor que es perd o es llença.

 

Bellesa i afectuositat

Un dels records que Édouard Levé desgrana a Autoretrat –i que passa del fulgor de la vida al desastre de la mort en una sola frase–, esdevé el centre del que es narra a Suïcidi, la història del seu amic de l’adolescència, que surt al carrer acompanyat de la seva dona per anar a jugar a tennis i que, amb l’excusa que no ha agafat la raqueta, entra a la casa tot sol, baixa al soterrani, i es dispara un tret amb l’escopeta que havia deixat preparada. Quan la dona hi entra, amb els nervis fa caure, i es tanca, el còmic obert per una pàgina doble que el suïcida havia preparat com a últim missatge.

Contràriament al que es podria preveure, però, Suïcidi descarta des de l’inici qualsevol mena d’escabrositat, a pesar de descriure amb cruesa els efectes d’una crisi vital, les conseqüències dels antidepressius, el vertigen i el buit de quan s’habita en la tristesa sense consol de la inèrcia del no res. I, en comptes de jutjar, amb un pulcre desordre narratiu, conscient de la impossibilitat d’explicar una experiència de tal magnitud i amb la feliç il·lusió d’intentar-ho, Levé busca entendre les raons de l’acte amb unes frases rotundes i àgilment plenes de bellesa i afectuositat. «El teu suïcidi fa més intensa la vida dels que t’han sobreviscut», diu Levé, que potser escrivint aquest llibre va trobar la forma més pudorosa d’acomiadar-se de tothom.