Transcripció de la intervenció de Lluís Bassets en l’acte de presentació del llibre ‘Companys, ¿golpista o salvador de la República?’, d’Enric Fossas, al Cercle d’Economia, el 5 de febrer de 2020.

En parlar dels Fets d’Octubre és inevitable recórrer a l’arrancada carregada d’idees i literàriament magnífica del 18 Brumario de Luis Bonaparte, el llibre de Karl Marx on s’analitza el cop d’Estat del nebot de Napoleó, el 2 de desembre de 1851, que significa el començament del Segon Imperi. També ho fa l’Enric Fossas al seu llibre, just a la introducció, i ho faré jo també en presentar-lo.

Aquest és potser un dels textos més utilitzats per fer citacions pels historiadors, els polítics i el periodistes. Són vàries les frases cèlebres que trobem just a la primera plana del llibre de Karl Marx. La primera que citaré no és la primera en sortir ni la que cita l’Enric, però em permet encetar el tema. I és aquella que diu que «la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius».

Així ha passat amb el procés en relació als Fets d’Octubre de 1934. També a d’altres fets, naturalment: alguns episodis de la guerra civil, el setge de Barcelona el 1714 o la República efímera de Pau Claris el 1641. Però les tradicions que més pesen i les que més oprimeixen com un malson els nostres cervells són les més recents, les que encara ens situen en la continuïtat històrica.

Companys era una referència familiar de la meva infància, també els Fets d’Octubre, i en cap cas positiva. No podem fer abstracció que Josep Tarradellas, el president de la Generalitat restaurada, fou detingut i processat pels Fets d’Octubre, tot i la seva oposició a la insurrecció. Jo mateix encara he conegut i treballat com a periodista amb col·legues de les generacions més grans que els van viure i fins i tot amb algun que els va protagonitzar d’una o altra forma.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Cal dir que des del 2012 hem llegit molt tots plegats, fins i tot a Madrid, sobre els Fets d’Octubre, des que va començar a rondar el malson d’una repetició de la història en els nostres caps. I també cal dir que no hi havia, fins ara mateix, cap llibre que fes el que el meu company de taula i amic Juanjo [López] Burniol en diu en el pròleg, una fixació processal i judicial dels fets; de fet, la fixació jurídica dels fets.

És per tant molt benvingut un treball com el de l’Enric, excel·lent en tants conceptes, que omple un buit i fa un bon servei als lectors, als ciutadans. Fixar els fets ens permet comparar: no tan sols entre el procés i el Fets d’Octubre sinó també i sobretot entre els dos judicis, el que es va celebrar aleshores al Tribunal de Garanties Constitucionals de la República i el que s’ha celebrat ara al Tribunal Suprem.

Aquí és on voldria introduir la segona citació, tan coneguda o més que la primera, que és la que utilitza l’Enric a la introducció del llibre, i és aquella en que Marx esmenta la teoria hegeliana de la repetició de la història, tot i que retreu al filòsof un oblit essencial, potser també essencial per a nosaltres, i és que la primera vegada la història es produeix com a tragèdia i la segona com a farsa.

La repetició hi és, sens dubte, en el cas que ens ocupa i l’Enric l’assenyala. Hi és en els fets, dos intents fracassats de ruptura de l’ordre constitucional. En els instruments, a través d’un moviment d’insurgència, de caràcter més o menys discutible, liderat per les autoritats catalanes. I en els resultats, en ambdós casos una reacció de l’Estat que utilitza els instruments constitucionals que té a mà i un fracàs.

Després hi ha tot el munt de paral·lelismes que hi puguem i hi vulguem trobar, en un exercici sempre interessant i alliçonador, que és la interpretació del que passa avui a través del que va passar ahir. Cal dir que l’Enric eludeix molt elegant t i raonablement aquest exercici i ens el deixa a nosaltres, els lectors.

Aquesta és una interpretació legítima, gairebé inevitable, però que s’ha de fer amb prudència, per evitar l’abús, l’exageració o, fins i tot i sobretot, el fetitxisme i el mite essencialistes, que poden portar a idees ridícules sobre els avatars històrics en que s’enfronten cíclicament unes entitats metafísiques eternes a les que denominem Catalunya i Espanya. O a creure’ns condemnats a repetir una vegada i una altra, la propera d’aquí fins a «nosequants» anys, la mena de disbarats que hem viscut en l’interval de 90 anys entre 1934 i 2017.

No és el cas, tot i que s’ha de dir que en molts arguments i pretesos raonaments a una banda i altra sobre la dificultat de l’entesa i la inevitabilitat del conflicte alguna cosa hi ha d’aquesta metafísica determinista de la història espanyola i catalana. S’entén, perquè bona part de l’enfrontament consisteix precisament en crear un conflicte d’ordre irresoluble, i res més irresoluble i innegociable que un enfrontament entre essències, caràcters i identitats nacionals.

De la comparació pràctica i senzilla, sense pretensions, gens metafísica, jo en dedueixo algunes altres qüestions:

1.- La debilitat de l’Estat republicà en comparació amb l’actual Estat constitucional espanyol. La precària institucionalitat del Tribunal de Garanties Constitucionals. El seu caràcter polític, molt ben assenyalat per l’autor. Un tribunal polític, un judici polític i una defensa política, a diferència de l’actual cas.

2.- Part d’aquesta debilitat es veu fins i tot en un detall, concretament la pèrdua de documents republicans que ha dificultat el treball, com és el sumari judicial desaparegut. L’abast d’una guerra civil com la que va patir Espanya afecta la capacitat mateixa d’investigar la societat on es produeix. No hi ha continuïtat de l’Estat, com hi ha sigut en tants aspectes a Alemanya i al Japó, països perdedors de la segona guerra, o a Itàlia i França, bel·ligerants d’una categoria especial. A Espanya la destrucció va ser extraordinària, brutal, amb responsabilitats sobretot dels mateixos espanyols.

3.- Interessant i alliçonadora és la diversitat de funcions del Tribunal de Garanties Constitucionals que l’Enric ens explica en el seu llibre: com a tribunal penal per jutjar els dirigents catalans, com a junta electoral central i com a tribunal constitucional, les tres instàncies judicials o parajudicials que ara han entrat en conflicte amb l’independentisme, i encara hi havia qui volia passar totes aquestes competències a un inexistent Senat de la República.

4.- També la seva escassa legitimitat, que contrasta amb la legitimitat i el prestigi actuals dels tribunals espanyols, tot i les dificultats i l’erosió que ha introduït el procés.

5.- I encara d’altres repeticions o paral·lelismes gairebé calcats:

-Tenim un Parlament que desobeeix el Tribunal de Garanties Constitucionals el 1934 i un Parlament que desobeeix el Tribunal Constitucional el 2017.

-Un president que s’alça contra la legalitat que l’ha fet president i de la qual n’és el representant i el garant a Catalunya.

-Uns arguments similars dels dirigents catalans, en bona part preventius, formulats abans que tinguin efectes, o llegits retrospectivament, ex post: és un aixecament legítim davant l’agressió centralista contra l’autonomia a càrrec sobretot de les dretes espanyoles.

-L’ambigüitat de les proclamacions, una de l’Estat català i l’altra de la República independent, cap de les dues publicades al Diari Oficial.

-Les figures penals utilitzades en els respectius judicis: La rebel·lió militar de 1934 i la rebel·lió, esdevinguda després sedició, de l’actual, delictes tots decimonònics, propis de països inestables amb insurreccions, cops d’estats i pronunciamientos com ha estat Espanya fins a la Constitució del 1978.

-El doble llenguatge que genera la defensa: en un cas és un cop a la República per defensar la República, i en el cas del procés, en la interpretació més ingènua, és una proclamació d’independència que només volia obligar a una negociació sobre el dret a decidir; i en la més cínica, una mera expressió lliure de voluntat política que s’acull a la llibertat d’expressió.

-El arguments sobre el martirologi d’aleshores i el d’ara: Catalunya necessita màrtirs, diu Companys, que demà asseguraran la victòria definitiva, com Junqueras diu des de la presó sense penedir-se de res que calia fer-ho per tornar a fer-ho ja definitivament en el futur.

-L’aventurisme de les dues situacions. Sense estratègies ni plans alternatius. Tirem endavant i després ja veurem què passa. Companys ho diu i ho diuen també alguns dels protagonistes de la nit del 26 d’octubre del 2017.

-Un dels paral·lelismes més interessants, en tot cas, l’assenyala l’Enric en analitzar la sentència: es va forçar el tipus penal aleshores com s’ha forçat ara, tot i que d’això no es pot deduir que no ens trobéssim aleshores, ni tampoc ara, amb «una clara vulneració de la Constitució, un atac contra l’ordre constitucional emprès des del poder d’una regió autònoma per al qual el dret no tenia previst ni un tipus penal ni una sanció».

-Hi ha una acusació simètrica entre les dues parts, des de Barcelona i des de Madrid, de cop d’Estat, aleshores i ara: de Companys al Govern dretà de Madrid i a l’inrevés, i també de Puigdemont, el golpista Puigdemont, com l’anomenen alguns sistemàticament, en presentar com un atemptat a la Constitució l’aplicació de l’article 155 de la Constitució després de fer tots els tràmits reglats necessaris.

6.- Les diferències més notòries:

-Va ser un conflicte de classe en un cas, entre rabassaires i propietaris de la terra, i és un conflicte polític constitucional en un altre, en el fons o en el límit entre elits polítiques catalanes i espanyoles.

-Ara ha estat una declaració d’independència que significa la ruptura constitucional amb Espanya i aleshores va ser una declaració de l’Estat federat català dins la República espanyola, que significa una ruptura de la república integral per substituir-la per la república federal.

-El seguidisme aleshores d’un moviment espanyol insurreccional, amb participació del PSOE, crítica aquesta que formula sobre tot Tarradellas, que contrasta ara amb l’escassa simpatia i nul·la coordinació fora de Catalunya.

-El balanç de danys a les persones, molt elevats el 1934 (43 morts i 150 ferits) i molt limitats el 2017 (milers de contusionats l’1-O i algun ferit singular important).

-La ben diferent reacció de l’Estat: estat de guerra, suspensió de l’autonomia, en un cas, i l’aplicació del 155 fins a les eleccions en un altre.

-Les condicions de la repressió i de la detenció, lamentables segons explica Fossas el 1934 i ben conegudes per tothom ara.

-El context és on hi ha més diferències i és el que explica la paradoxa de l’actual cas: tal com han dit molts, em penso que Juanjo [López] Burniol mateix, constitucionalment i políticament és més greu l’actual ruptura, però precisament pel context espanyol i internacional dels anys 30 va ser més greu i amb més efectes sobre els esdeveniments l’anterior, en un autèntic preludi, que no causa ni origen –com diu el revisionisme franquista– de la guerra civil.

-Hi ha una diferència brutal en la utilització dels mitjans de comunicació, encara molt pobre tot i que decisiva el 1934, i essencial en canvi en l’actual proclamació. Aleshores el mitjà central era la ràdio, que va permetre inclús mantenir la ficció durant unes breus hores de la nit que Companys controlava la situació. Ara són les xarxes socials, el món digital i de les fakenews, els hackers. Feliçment els tuits han substituït els trets.

-Hi ha la diferència en la durada del judici: cinc dies en un cas, quatre mesos en un altre. I en la qualitat del judici, indiscutible segons advocats de la defensa en el cas actual.

-Hi ha també un paral·lelisme divertit pel que fa als advocats entre dos defensors ideològicament contraris als fets polítics protagonitzats pels seus defensats: Amadeu Hurtado el 1934 i Javier Melero ara, amb les seves respectives i notables aportacions literàries.

-Encara se’n podran buscar més, tot i que siguin prematurs alguns: entre les forces de l’ordre, els caps dels Mossos d’Esquadra, Pérez Farràs aleshores, condemnat a mort per un tribunal militar i després indultat, i Trapero ara, encara assegut a la banqueta.

La comparació entre els protagonistes del 1934 i els del 2017, els seu caràcters i temperaments, la seva consistència política i ideològica, també permetria exercicis d’aquesta mena, però jo no hi entraré, com a mínim a l’hora de parlar d’aquest llibre de contingut jurídic. Tot i que donaria molt de joc. Ja ho farà algú algun dia, esperem que aviat.

Només esmentar que Marx, en el seu 18 Brumari, també parla de que les generacions vives, «quan sembla que vulguin dedicar-se a transformar-se i a transformar les coses, a crear coses mai vistes, conjuren temoroses els esperits del passat, prenen en préstec els seus noms, les seves consignes de guerra, les seves vestimentes, per tal de representar, amb aquestes disfresses venerables i aquest llenguatge prestat, la nova escena de la història universal».

Ja he dit prou. Només deixo anar encara la darrera frase sortida del 18 Brumari de Karl Marx, com una demanda a la reflexió, a l’actitud crítica i també a la distància escèptica davant les solemnitats i les pretensions històriques.

Els homes fan la història però no saben la història que fan. Aquesta és la frase marxiana, encara que no exactament literal, si la memòria no m’enganya passada pel sedàs sintètic de Josep Fontana, que l’ha utilitzat fins i tot en el títol d’un dels seus llibres. Els homes fan la història però no saben la història que fan.

El llibre de l’Enric ens ajuda en tot cas a conèixer la història que van fer aleshores els catalans del 1934 i ens ajuda també a la reflexió crítica que ens cal fer ara sobre la repetició del 2017, la història que hem fet ara, hagi estat tràgica o còmica. No hi entraré, i cadascú ho decidirà pel seu compte.