L’humà és un ésser finit, però tanmateix capaç de concebre i d’aspirar a l’infinit (ens finitum capax infiniti). En aquest cèlebre apotegma del protestant Martí Luter, ben paradoxalment, trobava una de les xifres del seu pensament el catòlic Lluís Duch Àlvarez (1936-2018), monjo de Montserrat i un dels pensadors més solvents i originals de Catalunya i d’Espanya. I no pas a pesar de, sinó gràcies a la seva pascaliana aposta pel catolicisme, ell que va explorar fil per randa les teologies protestant i jueva, i n’admirava les respectives tradicions. Eminent antropòleg, teòleg i filòsof, va ser intrèpid explorador –i tot suggereix que amant– de les paradoxes, les ambigüitats i els equívocs inherents al fenomen humà en totes les seves facetes, inclosa la seva meditada fe cristiana. Un autor deliberadament marginal i heterodox –“ocell de bosc” en pròpia definició–, que parà permanent atenció als matisos i a les contradiccions de les realitats realment existents, i que alhora recelà de tots els absoluts i les totalitats, fossin religiosos, polítics, ètics o filosòfics.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.