«Algún día, cuando se quemen todos los teatros, se encontrará en los sofás, detrás de los espejos y dentro de las copas de cartón dorado, la reunión de nuestros muertos encerrados allí por el público. ¡Hay que destruir el teatro o vivir en el teatro!».

Madrid, 17 de gener de 1987. Per primera vegada es representa de forma professional a Espanya El público, l’obra que Federico García Lorca havia escrit feia més de 50 anys. Una de les peces de l’anomenat «teatre de l’impossible». Un jeroglífic surrealista on el poeta i dramaturg granadí es va despullar com mai. Allà, en un garbuix de frases i situacions aparentment inconnexes, apareixen els desitjos homosexuals reprimits, la reivindicació de viure’ls en llibertat i la lluita contra aquells que regeixen les convencions socials –El público– que mata els que es neguen a amagar-se darrera les màscares i viure una vida falsa –el teatro–. Lluís Pasqual havia fet l’estrena mundial de l’obra un mes abans, al teatre Piccolo de Milà, i després la va portar al María Guerrero, del que n’era el director. La sala va emmudir. Per primera vegada, aquell text aparentment inescrutable es mostrava, i ho feia d’una forma hipnòtica. També històrica.

«Yo vi una vez a un hombre devorado por la máscara. Los jóvenes más fuertes de la ciudad, con picas ensangrentadas, le hundían por el trasero grandes bolas de periódicos abandonados». Una màscara per amagar el pensament, els desitjos, la mateixa essència. Una màscara imposada per a no ser jutjat, per por, especialment per por. Contra les màscares ha lluitat sempre Pasqual, entossudit a trobar la veritat dels autors que ell interpreta com a director. Però, com aquelles màscares presents en tota la història del teatre, fetes de fusta o d’ivori, com les de la Grècia antiga, el seu rostre ha estat esculpit per un cisell no sempre indulgent.

Aquell hivern del 87 Pasqual tenia 35 anys i ja s’havia construït una carrera tan sòlida com meteòrica. Eren anys d’efervescència, de fam de cultura i de molt per fer. Ell, amb la seva curiositat il·limitada, la seva intel·ligència feta de lletres devorades i la seva exigència extrema, era un dels rostres representatius de l’excel·lència. Fins llavors, un rostre amb la comissura dels llavis en línia ascendent. Trenta anys més tard, un garbuix, també amb traces surrealistes, l’ha portat a dimitir com a director del Teatre Lliure. I al seu rostre es dibuixa el lament que, com a totes les vides, és la suma de moltes tristors.

Però abans, molt abans, la vida de Pasqual feia olor de pa. Aroma de farina, aigua, sal i llevat amorosida per les mans del pare durant la nit i venuda per la mare de dia. Al pis de dalt, hi vivia la família. A baix, la botiga i el forn. La casa no es tancava mai. La porta sempre era oberta. I allà, entre la molla esponjosa i la crosta aspra, es va modelar la personalitat de Pasqual. Li agrada recordar aquells dies i cercar en l’ofici del pare els paral·lelismes de la seva vida posterior. Un producte que és simple i sagrat alhora. La perseverança en la feina. El respecte. La responsabilitat de no poder fallar mai. El compromís amb la perfecció. I, a fora, la gent, el públic que espera.

Hereu d’una curiositat intel·lectual que els pares no van poder satisfer, però sí inculcar, Pasqual va créixer estimant la cultura i beneficiat, per un trist atzar, de l’esperit repressor del règim franquista. Després de la guerra, els catedràtics republicans que no havien mort o marxat a l’exili, van ser desterrats a un mínim de cent quilòmetres de Barcelona. Reus es troba exactament a 121 km de la capital catalana. Així, a l’escola pública de Pasqual hi va a anar a parar l’excel·lència universitària. Després vindria la carrera de Filosofia i Lletres, la llicenciatura en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre i prendria forma rutilant aquella massa primigènia feta de paraules. Algunes de les quals integrades per sempre en el vocabulari de Pasqual. Artesania. Respiració. Conceptes de la seva infantesa convertits en eixos de la seva creació adulta.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

«El teatre és artesania que, de vegades, pot ser art. Teatre que forma part de la cultura com a servei públic». Així és com Pasqual entén el teatre, com aquell pa a l’abast de tothom. Un teatre que s’apropa a la gent, que no avorreix, que treballa per sorprendre l’espectador.

«Alguns poetes que van escriure per al teatre, és a dir uns textos destinats a ser parlats, van aconseguir, com si fossin alquimistes del llenguatge, deixar-hi encriptada la seva visió de l’ànima humana, la seva manera de respirar amb el món». L’aire que li faltava a aquell nen asmàtic que havia de dormir assegut. La respiració dels autors que ell mira, obstinadament, de captar, de comprendre, per oferir-la després als actors i que, finalment, aconsegueix que ompli l’atmosfera del teatre. L’alè de Carlo Goldoni, Antón Chéjov, Shakespeare, Bernard-Marie Koltès, Jean Genet… i, per sobre de tots, Federico.

García Lorca, el poeta que Pasqual ja sentia de menut quan la seva mare, andalusa, li cantava sense saber que aquelles lletres tenien autor. I els versos que va començar a llegir de ben petit. «En esta casa es Federico», li va dir la família de l’autor quan ell va anar en cerca de respostes, i així el va aprendre a anomenar. Des de llavors, Federico l’ha acompanyat sempre. I de formes molt diverses. Una presència que ell ha arribat a sentir com la d’un germà. El germà bessó d’un gèminis, li agrada confessar. El tercer signe del zodíac, representat per Càstor i Pòl·lux. De vegades, déus a l’Olimp. De vegades, difunts perduts a l’Hades. Mortals i immortals. Dos rostres antagònics. Dues màscares del teatre.

«En la alcoba, cuando nos metemos los dedos en las narices, o nos exploramos delicadamente el trasero, el yeso de la máscara oprime de tal forma nuestra carne que apenas si podemos tendernos en el lecho». Fins a dues temporades va retardar Pasqual els assajos d’El público.

L’hivern del 87, quan estrena ‘El público’, Pasqual tenia 35 anys i ja s’havia construït una carrera tan sòlida com meteòrica.

Sense ser capaç d’enfrontar-se a un text que era «un vòmit en forma de paraules» o, com recordaria anys després, «el millor text teatral que s’ha escrit sobre la màscara, el mur de protecció que en l’home cobreix les seves pulsions i els desitjos més ocults». Però ho va fer. I, és clar, acompanyat de Fabià Puigserver, escenògraf. Company de passió teatral i de tantes altres. Amb un fill en comú: el Teatre Lliure.

Viatgem onze anys enrere: 1976, barri de Gràcia. De la mà d’un grup de joves amants del teatre que van apostar pels textos en català, pel teatre contemporani i per una nova mirada dels clàssics, naixia el Lliure. En paraules de Rosa Maria Sardà a El Periódico: «Capitanejat per dos homes irrepetibles: Fabià Puigserver  i  Lluís Pasqual.  El seu talent, la seva generositat, la seva genialitat i la seva capacitat de sacrifici  davant les adversitats (que van ser moltes: pals a les rodes, injustícies polítiques, falta de diners…) van poder amb tot». El teló es va aixecar amb Camí de nit, 1854, obra de Pasqual. «La gent exhalava força, compromís, passió pel teatre», recordava Marcos Ordóñez, escriptor i crític teatral, a El País. Deu anys més tard, la cooperativa va passar a ser una fundació privada. Un model de gestió de teatre públic que esdevindria un referent a Europa. A partir d’aquí, vindria per a Pasqual la direcció del Teatre María Guerrero de Madrid, l’Odéon Théâtre de l’Europe a París, la Biennal de Teatre de Venècia, i tants i tants projectes arreu del món. Sovint de la mà de Federico. I sempre tornant al Lliure.

Però, de vegades, el retorn no va ser fàcil. Com aquells mesos en què va assumir la direcció del teatre el 1991, el mateix any en què Puigserver va morir de sida. El primer amor que la mort li arrabassava. L’any 2013, després de 15 anys de relació, un càncer fulminant s’enduria el seu marit, Gonzalo Canedo, editor de la inoblidable Libros del Silencio. I al rostre de Pasqual, el solc de les ulleres es va fer una mica més profund. Un traç fet d’exigència i passió, de nits sense dormir, d’obsessió per la feina, de grans èxits professionals i de doloroses pèrdues personals. Una màscara feta de pell i emocions, que no amaga res, només cobreix la vida.

El 2011 Pasqual torna a la direcció del Lliure. Ja no és el jove brillant dels anys 70, sinó un dels directors més reconeguts d’Europa. Creador d’espectacles memorables i requerit pels teatres de més renom. Amb ell hi han treballat els més grans actors i actrius. Un geni, diu unànimement el món del teatre… Un geni, va escriure «ella».

«A mi, el Lluís Pasqual m’ha cridat, m’ha ridiculitzat, m’ha posat en evidència, i l’he vist fer-ho impunement perquè “és un geni”, i els genis criden, els genis tracten malament a la gent». Aquest post de Facebook va ser publicat per l’actriu Andrea Ros el juliol passat. En el seu escrit demanava «una direcció més jove per poder, així també, arribar a un públic jove, una direcció amorosa perquè el teatre ha de ser sensible i DONES, necessitem dones, excés de dones, perquè el teatre ha de ser feminista». Dos mesos més tard, Pasqual dimitia.

Les xarxes socials, com a vomitori col·lectiu capaç de destrossar les reputacions a toc de bilis, van contribuir a la seva dimissió.

Què va passar en les setmanes que van transcórrer entre les dues dates? Tot, va passar de tot. Des d’una baralla generacional per prendre les brides de l’escena, a la denúncia d’una plataforma feminista amb més altaveus que veus reals, fins a les xarxes socials com a vomitori col·lectiu capaç de destrossar les reputacions a toc de bilis i, com no pot ser altrament, la lluita política, aquesta capa de cendra que acaba enfosquint la llum de la creació.

Un geni ferotge? És possible. Especialment amb les dones? També. Ho neguen rotundament les seves amigues actrius. Ho afirmen altres dones del teatre. I, potser, és simple i directa misogínia. O potser la forma de concebre l’autoritat de Pasqual, en què l’exigència a l’altre es reclama amb la mateixa fúria, obsessió i passió que la pròpia; en la qual la intel·ligència es transforma en impaciència i la vehemència en bel·licositat. Glops d’efervescència càustica que ja només accepta empassar-se qui ha crescut amb aquest beuratge. O potser també hi té a veure «la malaltia de soledat de la gent del teatre» de la qual ell parla. Una malaltia que, en el seu cas, s’ha anat agreujant amb les absències i s’ha anat omplint d’amargor i intransigència.

La disputa ha acabat reduïda a un parell de línies en la biografia de Wikipèdia d’Andrea Ros i amb un Pasqual que va marxar sense plantar batalla, com s’abandonen els llocs que ja no se senten propis. Potser va recordar aquells morts d’El público, «la reunión de nuestros muertos encerrados allí por el público». S’havia convertit ell mateix en un cadàver dels convencionalismes? En qualsevol cas, l’home que a través del seu teatre va reivindicar la llibertat en el franquisme, i també amb el pujolisme, no està fet per als vassallatges. I va marxar lliure. El 17 d’octubre estrenava al Teatro de La Abadía de Madrid El Romancero gitano amb Núria Espert, una de les seves grans amigues. I en el seu rostre es va dibuixar un somriure. Un escenari i Federico. Tornava a casa.