Durant els últims anys, s’ha convertit en un tòpic escriure sobre Tunísia com «l’únic país del món àrab on ha reeixit un procés de transició». No obstant això, aviat podria perdre aquesta privilegiada posició si les revoltes populars a Algèria i el Sudan aconsegueixen convèncer els respectius exèrcits que és en el seu interès participar en la construcció d’una democràcia pluripartidista, i no d’una dictadura militar com la d’Abdel Fattah al-Sissi a Egipte. A la vista d’aquests hipotètics processos, és interessant fer un balanç de la transició tunisiana, que vuit anys després del seu inici es troba ja en les seves últimes etapes. Mentre des d’Occident se la veu com un model, els tunisians són molt més crítics. Probablement, ambdues perspectives tenen una part de raó. La transició de Tunísia és una experiència amb tants llums com ombres.

Els èxits del procés van arribar sobretot en la seva primera fase. Les autoritats que van pilotar l’inici de la transició van aconseguir organitzar unes eleccions lliures a finals del 2011, abans del primer aniversari de la revolta, en part pressionades per la mobilització popular al carrer, que no va acabar amb la fugida de Ben Ali. Durant els dos anys següents, el Parlament va debatre, sovint acaloradament, l’esborrany d’una Constitució democràtica que va ser finalment aprovada per consens el 2014.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure