Durant els últims anys, s’ha convertit en un tòpic escriure sobre Tunísia com «l’únic país del món àrab on ha reeixit un procés de transició». No obstant això, aviat podria perdre aquesta privilegiada posició si les revoltes populars a Algèria i el Sudan aconsegueixen convèncer els respectius exèrcits que és en el seu interès participar en la construcció d’una democràcia pluripartidista, i no d’una dictadura militar com la d’Abdel Fattah al-Sissi a Egipte. A la vista d’aquests hipotètics processos, és interessant fer un balanç de la transició tunisiana, que vuit anys després del seu inici es troba ja en les seves últimes etapes. Mentre des d’Occident se la veu com un model, els tunisians són molt més crítics. Probablement, ambdues perspectives tenen una part de raó. La transició de Tunísia és una experiència amb tants llums com ombres.

Els èxits del procés van arribar sobretot en la seva primera fase. Les autoritats que van pilotar l’inici de la transició van aconseguir organitzar unes eleccions lliures a finals del 2011, abans del primer aniversari de la revolta, en part pressionades per la mobilització popular al carrer, que no va acabar amb la fugida de Ben Ali. Durant els dos anys següents, el Parlament va debatre, sovint acaloradament, l’esborrany d’una Constitució democràtica que va ser finalment aprovada per consens el 2014.

A la fi d’aquest mateix any, van tenir lloc unes segones eleccions en les quals va vèncer l’oposició, i es va produir un traspàs pacífic del poder. Entre les noves institucions creades va figurar la Instància de la Dignitat i la Veritat. Aquest organisme, encarregat d’investigar els crims de la dictadura i establir reparacions a les víctimes, és pioner a tot el món àrab, i ha aconseguit que ja s’hagin posat en marxa una vintena de judicis per les pitjors violacions de drets humans comeses durant la dictadura. I n’hi ha d’altres en espera per fer-ho els propers mesos.

 

Full de ruta compartit

Al cor de l’experiència tunisiana s’hi troba la voluntat dels principals actors polítics de buscar amplis consensos, conjurant la temptació de monopolitzar el poder. Un moment clau va ser el 2013, quan la polarització entre el govern islamista del partit Ennahda i l’oposició va fer tèmer un cop d’Estat «a l’egípcia». La societat civil va mediar entre ambdós, la qual cosa li va procurar el Premi Nobel de la Pau del 2015, i el resultat va ser l’aprovació de la Constitució i el disseny d’un full de ruta compartit. És també aquesta cerca del consens el que explica que després dels comicis del 2014 s’acabés formant una «gran coalició» entre aquests dos adversaris: els «modernistes» de Nida Tunis i Ennahda. Actualment, les tensions polítiques i socials entre els sectors laics i islamistes s’han apaivagat molt, tot i que mantenen una certa desconfiança entre si.

Una tendència positiva d’aquesta segona legislatura és la millora de la situació securitària. Les forces de seguretat han aconseguit impedir que es produís un nou atac d’envergadura en una ciutat tunisiana des de finals del 2015, i es preveu que aquest any serà el millor per al sector turístic des del 2010. La infraestructura de l’autodenominat Estat Islàmic a Tunísia va ser completament desarticulada, i la principal amenaça terrorista s’ha circumscrit a una zona muntanyosa i remota fronterera amb Algèria, base d’operacions del grup Oqba Ibn Nafaa, afiliat a al-Qaeda al Magrib Islàmic (AQMI).

Aquest èxit ha sorprès fins i tot els mateixos experts antiterroristes, que es mostraven més aviat pessimistes fins ben entrat el 2016. No els faltaven els motius, puix l’atemptat al juliol de 2015 en una platja de Susa, només tres mesos després de l’atac contra el Museu del Bardo, va posar al descobert les profundes deficiències dels sistemes de seguretat. A més, el fet que Tunísia figurés al capdavant dels països que havien enviat més combatents a Síria i a l’Iraq va fer encendre tots els senyals d’alarma a les cancelleries estrangeres. Però la inversió en millorar les capacitats de les forces de seguretat i la col·laboració dels països occidentals en la matèria han permès avortar els escenaris més pessimistes. D’acord amb el Ministeri d’Interior, prop de 1.000 tunisians han tornat dels vespers sirià i iraquià, i tots ells es troben a la presó o sota vigilància.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

La inversió en les forces de seguretat i la col·laboració occidental han permès avortar els escenaris més pessimistes.

En el capítol d’ombres de la transició, aparegudes sobretot els darrers quatre anys, s’ha de destacar l’apatia política que s’ha apoderat dels tunisians, i que es va manifestar en una taxa de participació irrisòria a les primeres eleccions municipals lliures de la seva història, celebrades el mes de maig de l’any passat. En concret, va ser del 33 % dels votants registrats, una xifra que representa només un 20 % del cens. Més preocupant és encara que en algunes enquestes el suport a la democràcia s’hagi desplomat. D’acord amb l’Afrobarometer del 2018, el percentatge de tunisians que creu que el millor sistema de govern és una dictadura militar s’enfila al 47 %, un punt més que els que aposten per una democràcia. La dada contrasta amb la del 2013, quan un 70 % creia en la democràcia. Afortunadament, l’exèrcit tunisià no sembla tenir temptacions colpistes, que tampoc permetrien els seus aliats occidentals. Ara bé, el terreny està adobat per a l’arribada d’algun personatge autoritari, en línia amb una tendència arreu del món.

 

Expectatives insatisfetes

La principal raó d’aquest desencís és la insatisfacció de les demandes econòmiques i socials fetes durant la Revolució del 2011. La revolta va sacsejar unes estructures que solien operar sota unes regles de joc clientelistes, i es va contreure la inversió al mateix temps que ho feia l’arribada de turistes estrangers a causa de la inestabilitat, colpejant el sector turístic, una de les principals indústries del país. Amb les arques buides, els diversos governs de l’època van respondre a les demandes de justícia social decretant la contractació de milers de persones a la funció pública. No obstant això, aquestes mesures només van beneficiar una petita part de la població, i no van abordar de manera directa les escandaloses disparitats regionals entre la costa i la capital d’una banda, i les zones del centre i l’interior del país de l’altra. L’Estat es va endeutar sense satisfer les expectatives de les seves classes més desfavorides.

Encara que l’actual coalició de govern va assegurar el 2015 que la seva gran prioritat era el rellançament de l’economia, durant la segona legislatura la mitjana de creixement del PIB no ha superat el 2 %. Aquesta xifra és sens dubte insuficient per reduir l’exorbitant taxa d’atur juvenil oficial, per sobre del 30 % a nivell nacional, però que en algunes zones s’acosta al 50 %. Així doncs, no és estrany que una enquesta de l’ONG FTDES revelés que un 54 % dels joves tunisians vol emigrar. Aquest grup social és el que lidera les protestes socials en les regions marginades que esclaten de forma cíclica des del 2011.

La causa del fracàs de la coalició governant és, en primer lloc, la manca de continuïtat governamental. Els conflictes interns dins Nida Tunis han concentrat massa energies i han provocat contínues remodelacions de l’Executiu. Aquest context reforça la capacitat de bloqueig respecte qualsevol canvi, de la que sí gaudeixen alguns actors socials que es beneficien de l’statu quo. En més de quatre anys, ha resultat impossible aprovar cap reforma econòmica important.

 

Sense Tribunal Constitucional

Aquesta situació d’impasse afecta també les reformes vinculades a l’àmbit polític i institucional, i ajuda a explicar el malestar ciutadà. El cas més greu és el del Tribunal Constitucional. Després d’incomptables intents, cinc anys després de l’aprovació de la Constitució, el país no disposa encara del seu màxim òrgan judicial per la falta d’acord entre els partits polítics. Això dificulta la resolució d’alguns conflictes entre institucions i la depuració de les lleis de la dictadura contràries a la Carta Magna. De les cinc instàncies constitucionals independents que juguen un paper important en la governabilitat del país, només una, la Junta Electoral, ja és funcional. La resta, com l’encarregada de la lluita contra la corrupció –una xacra persistent fins i tot després de la Revolució– o la que ha de regular els mitjans de comunicació, tampoc no s’han format per manca de consens respecte als seus integrants.

Una altra reforma vital que es fa esperar és la del Ministeri d’Interior i els serveis de seguretat. Les organitzacions de drets humans han denunciat en repetides ocasions la persistència d’abusos i maltractes policials, i la completa impunitat de què gaudeixen els seus responsables. Algunes d’aquestes violacions es produeixen en el marc de la lluita antiterrorista, però no només. La persistència de les exaccions s’explica per la importància i poder que han tornat a adquirir les forces de seguretat després del 2015, quan hi va haver l’onada d’atemptats terroristes. A més, aquesta reforma no ha format mai part de l’agenda de Nida Tunis, integrada per diversos alts càrrecs de l’era Ben Ali. De fet, el seu govern ha posat pals a les rodes al procés de Justícia Transicional, i es rumoreja la possibilitat que s’acabi aprovant una llei d’amnistia que posi fi als judicis en curs contra botxins i dirigents de l’antic règim.

Més enllà de l’àmbit institucional, un aspecte en el qual Tunísia és també assenyalada com a possible model de futur per a la regió és l’evolució del seu principal partit islamista: Ennahda. Aquesta força política forma part de l’espectre més moderat de la família ideològica de l’islamisme polític a nivell internacional. Fins al punt que en el seu desè congrés, que va tenir lloc el 2016, va renegar de l’etiqueta «islamista» per reclamar-se com a «islamodemòcrata», inspirant-se en l’exemple de la cristianodemocràcia europea. Ennahda ha abandonat, sembla que de forma definitiva, alguns plantejaments clàssics de l’islamisme, com la voluntat de crear un Estat islàmic regit per la xaria o el manteniment de l’utopia programàtica de la creació d’un califat universal.

En línia amb altres partits com l’egipci Masr Qawia, Ennahda situa el Parlament com a única autoritat legislativa, i considera que la xaria és només un referent moral que informa la vida de les persones i no una mena de «supraconstitució». Els seus detractors desconfien d’aquesta evolució que, però, no ha estat sobtada, sinó que va iniciar-se ja fa més de dues dècades de la mà del seu líder, el prestigiós intel·lectual islàmic Rachid Ghannouchi. Certament, les posicions dels seus líders probablement no representen fidelment les de les bases, més anclades en la tradició del pensament polític islamista. Tanmateix, no hi ha un moviment contestatari del partit que permeti preveure un canvi de línia en el futur.

De fet, Ennahda ha demostrat un comportament institucional més responsable que el d’alguns dels seus adversaris, molt especialment, Nida Tunis.

Potser la seva adopció dels principis democràtics no és fruit d’una convicció moral, sinó del seu instint de preservació. Ennahda sap que la consolidació del sistema democràtic és la millor garantia per no tornar als temps de la repressió i l’exili. En tot cas, s’ha convertit en un soci important per a la Unió Europea. Únic partit realment de masses de Tunísia, la força «islamodemocràtica» s’ha mogut en les diverses eleccions celebrades els últims anys al voltant del 30 %, i és molt probable que repeteixi a les legislatives de la propera tardor la mateixa victòria que a les municipals del 2018. Aquest resultat no seria fruit d’un augment del seu pes electoral, que es manté molt estable, sinó de l’escissió de Nida Tunis, i de l’enorme fragmentació de l’espai polític laic. Atesa aquesta distribució de forces, Ennahda és i serà un actor central de l’escena política tunisiana, augmentant el seu atractiu com a model a imitar per moviments islamsites d’altres països en una situació precària.