Quan es van començar a veure les primeres pel·lícules de Sergio Leone, els xicots de la meva generació volien assemblar-se al personatge dur i silenciós, d’ulls petits i mirada impenetrable, que interpretava Clint Eastwood. Difícilment ho aconseguien perquè els hi faltava l’embolcall musical màgic que proveïa Ennio Morricone (1928-2020). Alguns, però, van descobrir que potser els calia una guimbarda i una ocarina (l’harmònica ja la tocaven, sobretot els més excursionistes), estris musicals senzills i humils, als que el compositor donava estatus de gran instrument. I així és com vàrem conèixer al músic que els incorporava a unes bandes sonores que havien de fer història.

No cal fer una carrera al conservatori per a tocar-los. Ni que un banc o una fundació et cedeixin l’ús de l’instrument o te’l financin. La guimbarda, de bambú o metàl·lica, té una infinitat de noms, entre molts altres, el d’arpa jueva, arpa de boca, o birimbao. I això és així perquè la trobem a gairebé totes les cultures i al llarg de tota la història. L’ocarina, potser no té tants noms, però la seva història també és ben llarga en la seva simplicitat feta de terra cuita. Si la guimbarda domina a Por un puñado de dólares (1964), l’ocarina ho fa a El bueno, el feo y el malo (1966).


Hem parlat abans de bandes sonores, però no ho repetirem. Morricone rebutjava aquesta definició. Ell, deia, feia música per al cinema que no és ben bé el mateix. Cadascú tindrà les seves preferències. Potser la música de les pel·lícules de Sergio Leone, les citades i les que van venir després. O potser Novecento, o Els intocables d’Elliot Ness, o La Missió, o Cinema Paradiso. O The hateful Eight. És igual. Totes ja són ben nostres perquè Morricone ens les va regalar.

Tornem a la guimbarda i l’ocarina. Morricone va estudiar al Conservatori de Santa Cecilia de Roma, una institució musical que té unes arrels que remeten als Estats pontificis de fa uns quants segles, però que als anys 40 i 50 tenia una mirada sense prejudicis cap a les músiques més avançades del segle XX gràcies al mestratge de Goffredo Petrassi de qui Morricone va ser alumne.

Si als anys 60 el compositor feia arranjaments per les estrelles pop del moment com Gino Paoli o Mina, rebia encàrrecs de la RAI i componia la música per les pel·lícules de Sergio Leone, també era membre actiu del Gruppo di Improvvisazione Nova Consonanza, un important ensemble fundat per Franco Evangelisti, que feia música experimental i que trobava la inspiració en compositors com els nord-americans John Cage i Morton Feldman o l’italià Giacinto Scelsi. D’aquella música experimental Morricone va aprendre a barrejar sons reals amb sons musicals, sons populars amb sons acadèmics i molt sofisticats, instruments amb milers d’anys d’història i d’altres, fruit de la tecnologia avançada del moment. I així eren les seves partitures, fetes amb aquest mix eclèctic que donaven, però, una firma personalíssima.

El resultat de tot plegat va ser una llarguíssima carrera musical en què la música pel cinema (més de 500 pel·lícules) li va donar fama, glòria, premis i diners, però no li era menys satisfactòria personalment la seva música de concert, molt menys coneguda. En saber la seva mort, Riccardo Muti recordava la seva Voci dal silenzio (2002), per a veu recitant, cor i orquestra. La seva darrera obra va ser una missa, la Missa Papae Francisci (2015) dedicada al papa Francesc i en commemoració del bicentenari de la reconstitució de la Companya de Jesús, ordre a la qual pertany el pontífex.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

 

Morricone ha estat un gran compositor italià al qual el talent mai li va faltar, sempre en va tenir de sobra. Però si tots som fills dels nostres pares, també ho som de les nostres circumstàncies, i les del compositor li eren ben favorables. Eren les d’un ens com la RAI que encara creia en l’obligació de ser un instrument de cultura i en una indústria cinematogràfica que sabia fer un cinema intel·ligent, professional, molt ben acabat i ben empaquetat en el qual la música sempre va tenir un gran pes més enllà de ser una cortina de so. En són prova les partitures d’Armando Trovajoli i Petrassi (Riso Amaro, 1948), Riz Ortolani (Il sorpasso, 1962), Carlo Rustichelli (L’armata Brancaleone, 1966) i, naturalment el compositor de Federico Fellini, Nino Rota.

Si a Viena celebren el cap d’any amb un concert de valsos, a Roma ja fa uns anys que ho fan amb un concert de música del cinema italià i val la pena. La riquesa i la vitalitat que aquelles partitures desprenen per elles mateixes, sense les imatges, diu molt de tots aquells autors. Naturalment, Morricone, amb ocarina i guimbarda, o sense, ocupa sempre el lloc destacat en el programa.