La grand opéra, l’artefacte musical i teatral que va dominar els escenaris francesos al segle XIX amb tota la seva espectacular sumptuositat i els seus arguments impossibles sembla un territori poc adient amb la crítica social o amb les qüestions que també avui ens preocupen o haurien de fer-ho. Tot i això, darrera la desmesura grandoperística sempre hi nia un conflicte. La desaparició d’aquest repertori al llarg de moltes dècades ha contribuït a menysvalorar-lo. La seva recent recuperació, sobretot a França, però també a Alemanya, Bèlgica i més tímidament al Regne Unit, permet veure que a més d’haver estat l’aparador d’una classe social en ascens imparable la grand opéra tenia més suc que el que deixava entreveure la lluentor de l’espectacle. Si qui avui s’encarrega de posar-ne una en escena és Peter Konwitschny podem donar per segur que hi veurem reflectit el nostre món.

Això és el que fa aquest director teatral alemany amb La juive, l’òpera de Jacques-Fromental Halévy amb llibret d’Eugène Scribe, estrenada a Paris el 1835, i que ara, la Opera Vlaanderen, l’òpera de Flandes, ha tornat a presentar a Anvers i a Gant després de l’estrena d’aquesta producció el 2017 i d’un recorregut per altres ciutats.

La juive és una història d’odi, d’intolerància i de venjança que el llibret situa el 1414 durant el concili de Constanza que va posar fi al cisma d’Occident. Una Església que s’ha compactat apareix amb tota la seva força disposada a no permetre cap diferència i a imposar-se, però darrera la intransigència res és el que sembla. El jueu Éléazar té una filla, Rachel, la jueva del títol, que en realitat no és filla seva si no que ho és d’un cristià tot i que l’ha educat en la fe mosaica mentre que ella no en sap res del seu origen. Samuel, l’enamorat de la noia, no és un jueu com ell li fa creure, és el príncep cristià Léopold i a més, està casat amb la princesa Eudoxie. El Cardenal de Brogni té un passat de perseguidor implacable de jueus i encara abans era un home casat que va perdre dona i filla en un incendi. L’òpera acaba amb Éléazar i Rachel condemnats a mort. Quan han pujat al cadafal, en el moment en que la noia és executada, el jueu compleix la venjança que ha covat durant anys contra qui l’havia perseguit dient-li al cardenal que Rachel és la filla que creia morta en el incendi.

Fa tres anys a Lió, el director teatral Olivier Py no defugia les referències a l’Holocaust. A Anvers Konwitschny situa l’acció en un present sense altres connotacions. La seva idea motriu és la igualtat del gènere humà en el bé, però sobretot en el mal més enllà de races, classes i religions, una igualtat en l’odi i la intolerància fins a extrems criminals. A dalt d l’escenari tothom, homes i dones, vesteixen de manera uniforme amb vestit jaqueta negre. L’únic signe distintiu que diferencia a les dues comunitats religioses són les mans. Guants blaus pels cristians i grocs pels jueus. Una concessió al moment històric en què transcorre l’acció és el gran rosetó gòtic al fons de l’escenari que contrasta amb els tubs metàl·lics i de neó que enquadren els diferents llocs per a cadascuna de les escenes en una escenografia firmada per Johannes Leiacker.

Aquesta idea d’igualtat queda reforçada a l’escena en la que Eudoxie visita Rachel a la presó on està detinguda. Les rivals es renten les mans per descobrir que són iguals, que no hi ha diferència entre elles (tot i que una es queda amb el príncep i l’altra serà executada). Sense bons ni dolents, tothom es capaç del millor com Rachel, disposada a morir per salvar l’home del que està enamorada i que l’ha traïda doblement, però tothom també pot generar el pitjor com es veu al final del tercer acte quan tot el cor, cristians i jueus barrejats, canalitzen l’odi que han generat empaquetant cinturons explosius en una perfecte i intimidadora cadena de muntatge com si fossin autòmats.

En aquest plantejament vàlid per a tots els temps i situacions Konwitschny vol reforçar l’actualitat del que explica el seu muntatge involucrant-hi el públic. Fa baixar el cor a platea en l’escena en que els cristians fan cruel mofa d’ Éléazar i Rachel. També la jueva canta des de la sala la romança Il va venir mentre que el duo que segueix amb Léopold comença amb els amants separats, ella a baix i ell a l’escenari indicant la diferència entre ells. Un altre que també canta al costat dels espectadors és Éléazar en l’ària més famosa i més difícil d’aquesta òpera, Rachel, quand du Seigneur…

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La versió oferta per l’òpera flamenca conté uns quants talls respecte a la partitura original. Hi falten per exemple la serenata que Léopold canta a Rachel en la seva primera aparició i tampoc hi és el bolero d’Eudoxie, un personatge que Konwitschny tracta amb comicitat. Tot i això queden tres hores i mitja d’una gran música molt ben interpretada. La soprano Corinne Winters debutava el paper de Rachel i ho va fer amb un gran domini vocal responent a les exigències del rol que reclama una soprano dramàtica que s’acosti a la mezzosoprano lírica. El tenor Roy Cornelius Smith és un dels pocs Éléazar que corren. El paper no és gens fàcil i no tots arriben vius a la esmentada ària gairebé al final. La seva no és una veu molt bonica i en alguns moments semblava una mica aspra, però a l’hora de la veritat va cantar la cèlebre ària de manera impecable. Per sort, després ja li queda poc paper a Éléazar perquè les reserves vocals s’havien esgotat.

Nicole Chevalier era una eficaç princesa Eudoxie, i en el Cardinal de Brogni de Riccardo Zanellato s’agraïa que no fos una d’aquelles veus cavernoses que acaben fent ridícul el personatge. Les grans sorpreses vocals van ser la del tenor Enea Scala i el baríton Leon Kosavic. A Scala l’havíem vist a Lió fent el mateix paper de Léopold i si allà va destacar molt poc, a Anvers va demostrar que els tres anys no han passat debades havent assolit ara el domini del paper del jove i insubstancial príncep. Kosavic debutava el paper de Ruggiero. No és un paper principal, però sobretot al primer acte te intervencions importants que va resoldre a la perfecció. L’orquestra simfònica de l’Òpera de Flandes i el cor del mateix teatre dirigits per Antonino Fogliani van contribuir en gran manera a l’èxit d’aquesta Juive.

Òpera vista a Anvers el 10 de març.