Des que va començar el judici a la sala segona del Tribunal Suprem, i especialment després de les declaracions dels acusats, així com d’alguns testimonis amb importància mediàtica, observem que ha perdut part del seu interès de manera significativa en certs sectors independentistes, precisament aquells que volien convertir el judici en un aparador de l’Espanya arcaica i vetusta. Sorprenentment l’única cosa arcaica i vetusta ha resultat ser el continent, és a dir la sala del Tribunal, on es realitza la vista oral; però el contingut ha resultat d’una extraordinària modernitat, amb una aplicació i interpretació exquisida del dret processal penal per part del magistrat president, aplicant doctrines molt avançades que àdhuc no han arribat a molts tribunals espanyols i europeus.

I és que sobre el judici planeja l’ombra del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), on molt probablement es dictarà l’última sentència del procés. Però per comprendre les reaccions d’alguns mitjans, que insistentment intenten demostrar el caràcter parcial del tribunal, hem de tenir clar quina és la funció del TEDH i que aquest no té una funció revisora de l’apreciació de la prova pel tribunal, ni tan sols és una segona o tercera instància. Les seves funcions vénen perfectament definides en la Convenció Europea de Drets Humans, i la seva jurisdicció se circumscriu a l’examen d’aquelles demandes individuals interposades per persones que es considerin víctimes d’una violació dels drets reconeguts en la convenció.

Per tant, en el supòsit que ens ocupa, la demanda que pugui interposar-se davant del TEDH ho serà per vulneració del que es disposa en l’Article 6 de la Convenció, o sigui el dret a un judici just, sense que el tribunal europeu pugui entrar en la determinació i concurrència dels elements dels tipus pels quals siguin condemnats, ja que aquesta és una funció del tribunal sentenciador.

Així mateix, hem de recordar que el magistrat president, en la segona sessió del judici, va posar de manifest a les parts que només es tindrà en compte per a la formació de la voluntat del tribunal aquella prova que, amb els principis d’immediació, publicitat, i contradicció, es realitzi en el judici, posant a zero el comptador per a qualsevol vulneració del dret a un judici just. Tota la instrucció no servirà per a determinar la voluntat dels magistrats, i només es tindrà en compte la prova practicada en el plenari, com no podia ser d’una altra manera.

L’exquisit tracte donat pel magistrat president a les defenses, especialment en l’interrogatori als seus defensats on se’ls va permetre manifestar qüestions que en qualsevol tribunal espanyol i europeu no se’ls hagués permès. L’admissió de pràcticament tota la prova proposada per les defenses, excloent només aquella que per la seva formulació quedava fora de l’àmbit de judici. La vigilància constant que les defenses siguin les que realment tinguin l’última paraula en els interrogatoris, circumstància que ha posat el tribunal en alguna dificultat, per errors en la formulació de la prova per les mateixes defenses i la fiscalia.

Tot això ha fet que, certament, el president del tribunal s’hagi convertit en un extraordinari garant dels drets fonamentals dels acusats, per molt que alguna defensa hagi volgut desviar l’atenció a qüestions d’àmbit polític. Crec que tots són conscients que, tal com s’està desenvolupant el judici, difícilment podrà arribar-se a una sentència per part del TEDH que condemni Espanya per vulnerar la Convenció. I precisament en aquest sentit, la retransmissió en directe ha jugat un paper fonamental, convertint en observador qualsevol ciutadà, la qual cosa ha dotat de criteri a qualsevol que es posi davant del televisor, sense necessitat que siguin uns observadors els qui li donin les pautes de com es desenvolupa el judici. Ja no es pot dir qualsevol cosa, tots veiem què va esdevenint, i què van declarant.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

De fet, la retransmissió en directe ha provocat que certes acusacions, abocades per suposats observadors internacionals, hagin perdut tota credibilitat. I en aquest sentit qui més activa s’ha mostrat és la suposada organització internacional dedicada a l’observació del judici, International Trial Watch, que emet comunicats recollits immediatament per certs mitjans de comunicació, quan realment és una associació constituïda a Barcelona per entitats pròximes a l’independentisme, i subvencionades per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que l’única cosa que té d’internacional és el nom en anglès, i manca d’un dels principals requisits d’un observador: ser independent.

Finalment, el judici, i especialment la seva retransmissió en directe, ens deixa les declaracions de diversos testimonis que ens han descrit un relat dels fets molt diferent al que, des de fa més d’un any, pels mitjans oficials o afins s’ha intentat construir; i que certament gairebé ens havíem cregut, relat que afecta qüestions transcendentals per a la determinació dels tipus penals objecte del procés.

Així, ens havien venut, per activa i passiva, que la Mesa del Parlament no podia fer altra cosa que tramitar les lleis del referèndum i de transitorietat, que la llei no els permetia una altra cosa; doncs bé, va bastar la declaració del lletrat major del Parlament i la del secretari per a desmuntar, com castell de cartes, aquestes teories. O que no s’havia desviat un sol euro en la preparació del referèndum, la malversació pot venir configurada no només pel fet de l’existència de pagaments, sinó, com defineix el tipus de l’Article 252 del Codi penal, per remissió del 432, que «causin un perjudici al patrimoni administrat». L’existència dels encàrrecs efectuats per la Generalitat, i la seva execució, i el fet que, malgrat ser facturats, les factures generades no hagin estat satisfetes, poden generar «perjudici», ja que, fins que no prescrigui el dret a reclamar-les, poden ser objecte de reclamació davant l’existència d’un dret de crèdit. Tot això desmuntaria l’argumentació d’alguna de les defenses en el sentit que les factures no han estat satisfetes i per tant no hi ha despesa.

El magistrat Marchena s’està esmerçant a garantir els drets fonamentals dels acusats.

I finalment, un altre dels mantres que han aparegut en el judici, i en relació al qual els Mossos d’esquadra que han declarat han diferit de la veritat «oficial», és que van avisar els dirigents del procés dels possibles esclats de violència, sense que aquests fessin res per evitar-ho, acreditant amb això, almenys, l’existència del que els juristes en diem dol eventual. Però també han estat molt expressives algunes declaracions de guàrdies civils explicant el que van viure en primera persona, veus de servidors públics que no havíem sentit fins a aquest moment, i que ens parlen d’una realitat ben diferent de la venuda pels mitjans oficials catalans. Hem d’esperar a escoltar, també, els testimonis de les defenses, que de ben segur donaran una altra versió; però la diferència és que aquesta última ja l’hem sentit o llegit en molts mitjans, la dels guàrdies civils no.

Queda molt judici, molts testimonis i pèrits, i tota la documental, i pot donar moltes voltes. Ni la sentència està dictada, ni ho estarà fins que el jutge Marchena pronunciï les últimes paraules, el «vist per a sentència». El que sí que podem dir, sense por d’errar, és que tots podrem escoltar-les gràcies a la transparència que suposa retransmetre en directe, un judici fonamental per a la nostra democràcia.