Si escoltem bona part dels arguments que circulen a França sobre la reforma de les pensions, és fàcil creure que el que el president Emmanuel Macron vol fer és similar al que als anys vuitanta van imposar Margaret Thatcher al Regne Unit o Ronald Reagan als Estats Units: una transformació radical del model econòmic i social. Em recorda el que va passar cap al 2010 als Estats Units, quan Barack Obama era president i intentava reformar el sistema sanitari. L’oposició republicana deia que la reforma, coneguda despectivament com a Obamacare, provocaria cues interminables als hospitals, que els ciutadans amb assegurança mèdica perdrien la protecció i que la reforma suposava una invasió, per part de l’Estat omnipotent, de les llibertats i els drets individuals. En definitiva, era una reforma socialista —comunista, en el llenguatge de la dreta nord-americana—, la fi de model americà.

Com un mirall invertit, ara succeeix una cosa similar a França. Es diu que la reforma de les pensions que proposa Macron retallarà els drets socials dels francesos, que destruirà un pilar essencial de l’Estat de benestar i un llegat que es remunta a la resistència i l’alliberament al final de la Segona Guerra Mundial, i que obrirà la porta a la privatització del sistema. En definitiva, es tracta d’una reforma neoliberal que aniquilarà el model francès tal com el coneixem.

Però ni Obama no era un comunista, com deien a principis de la dècada els republicans i el Tea Party, ni Macron és una reencarnació de Margaret Thatcher, com diu el Tea Party de l’esquerra populista francesa. El problema amb les exageracions és que no ens deixen veure amb claredat el que tenim davant dels ulls, de què estem parlant, i per tant acabem banalitzant les crítiques justificades i útils al projecte en qüestió.

De què estem parlant? Millor dit, de què no estem parlant? La reforma de les pensions no canvia la idea fonamental del sistema de pensions francès: seguirà essent públic i el mètode seguirà essent, com ara, per repartició. És a dir, els treballadors d’un any determinat paguen les pensions dels jubilats d’aquest mateix any. El que sí que fa la reforma és, per utilitzar l’expressió del president, «refundar» aquest sistema. Com? Primer, fusionant els 42 règims de pensions actuals —entre els quals la desena de famosos règims especials, certes professions que permeten jubilar-se abans, fins als cinquanta-dos anys en el cas d’alguns ferroviaris per exemple— en un de sol igual per a tothom, sense distincions.

La reforma s’aplicaria als nascuts el 1975, és a dir, l’any 2037, quan aquesta generació s’hauria de jubilar.

La segona pota de la reforma és un nou sistema de càlcul per punts, que cada treballador acumularà en un compte i que, al final de la carrera laboral, serviran per calcular la pensió. L’objectiu és que cada euro cotitzat doni lloc als mateixos drets, sigui quin sigui l’estatut professional. El nou sistema hauria de beneficiar les dones amb carreres interrompudes, els treballadors precaris, els agricultors; i podria perjudicar, entre d’altes, els funcionaris, la pensió dels quals es calcula sobre la base dels últims sis mesos de vida laboral —habitualment els millors quant a la remuneració— i a partir d’ara es calcularà sobre la base de tota la carrera.

Fins aquí, en síntesi, el que s’anomena la reforma sistèmica. Compta, des del principi, amb el suport del primer sindicat de França, la CFDT: tot i significar un canvi de fons en un dels pilars de l’Estat del benestar, costa identificar-lo amb una reforma neoliberal. Si calgués trobar comparacions a aquesta i altres reformes del president francès, seria més adequat buscar-les en la tercera via de Blair i Schröder a finals dels anys 90 i principis dels 2000, o en el model escandinau.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

El poder del carrer

Pot ser útil, per entendre l’oposició ferotge amb què ha topat Macron, recordar que, com a mínim des de principis dels anys 90, tots els presidents francesos han volgut reformar les pensions i, o bé s’han quedat a mitges, o bé han fet marxa enrere. El cas més citat és el de les mobilitzacions de 1995 contra la reforma que proposava el primer ministre conservador Alain Juppé. Després de tres setmanes de vagues i manifestacions, Juppé va retirar la proposta. Aquella reculada ha marcat els esperits des d’aleshores. Els sindicats i una part de l’esquerra ho veuen amb nostàlgia, un exemple d’allò que era capaç aconseguir el carrer quan s’ho proposa.

Per als governants, és un senyal dels perills de reformar massa en qualsevol terreny, però en particular en el de les pensions, que és l’os del sistema de protecció social: la garantia d’una vellesa econòmicament tranquil·la i el reflex de l’ideal de solidaritat del model social europeu, que té a França una de les versions més avançades. A França, la despesa en pensions representa un 14 % del PIB, gairebé el doble que la mitjana de l’OCDE; un 3,4 % dels majors de seixanta-cinc anys són pobres (a Alemanya i Espanya superen el 9 %); els ingressos dels jubilats francesos se situen per sobre dels ingressos mitjans de la població en general; i bat rècords de temps de jubilació, 22,7 anys per als homes i 26,9 per a les dones.

A França, la despesa en pensions representa un 14 % del PIB, gairebé el doble que la mitjana de l’OCDE.

Macron, després d’arribar al poder el maig del 2017, va nomenar responsable de la reforma de les pensions Jean-Paul Delevoye, un veterà polític de la dreta moderada, que havia sigut ministre amb el president Jacques Chirac. Durant gairebé dos anys, Delevoye es va reunir amb sindicats i patronal, i el juliol del 2019 va publicar un informe amb pistes sobre la reforma. La particularitat de les mobilitzacions actuals és que van començar quan les converses sobre l’informe Delevoye encara estaven obertes i no hi havia cap proposta concreta a la taula. La mobilització, a l’inici, va ser preventiva, tot i que finalment no va prevenir gaire cosa.

 

Seixanta-quatre anys

El 5 de desembre més de 800.000 persones van sortir als carrers de París i altres ciutats, i aquell dia va començar una vaga indefinida en els transports públics que, a l’hora d’escriure aquestes línies, pràcticament s’havia extingit. L’11 de desembre, el primer ministre, Édouard Philippe, va anunciar els detalls de la proposta. La primera novetat va ser que la nova llei només entraria en vigor a partir de la generació nascuda el 1975, és a dir, a partir de l’any 2037 que és quan aquesta generació s’ha de jubilar.

La segona novetat, i la més polèmica, va ser la introducció d’una edat de referència a partir de la qual els francesos podran cobrar la pensió plena: si es jubilen abans, cobraran menys; si es jubilen després, més. Aquesta edat és de seixanta-quatre anys. Avui l’edat legal de jubilació és de seixanta-dos anys (seixanta-cinc a Espanya i seixanta-set a Alemanya). L’anunci sobre els seixanta-quatre anys, a més d’alimentar la confusió que ha envoltat el projecte des que va començar a discutir-se, era una línia vermella per al líder de la CFDT, Laurent Berger.

El nou sistema beneficiarà les dones amb carreres interrompudes, els precaris o els agricultors i pot perjudicar els funcionaris.

Fins aleshores Berger, líder oficiós del centreesquerra francès com a conseqüència de la progressiva caiguda en la irrellevància del Partit Socialista i la debilitat dels sus líders, havia donat suport a la reforma. Però no als seixanta-quatre anys. El seu argument és que apujar l’edat de jubilació per equilibrar els comptes introdueix dissimuladament una reforma financera en el que havia de ser únicament una reforma sistèmica: la fusió dels 42 règims especials i la introducció del càlcul per punts. Va arribar Nadal, les vagues van continuar i van superar el rècord de les dècades recents.

L’11 de gener, el primer ministre Philippe va oferir retirar els seixanta-quatre anys i obrir una conferència amb sindicats i patronal que, en un termini de tres mesos, fins a finals d’abril, presentés propostes alternatives per a equilibrar els comptes. Aquesta concessió de pes s’afegia a d’altres els dies anteriors, que permetran a diversos sectors que poden perdre amb la reforma períodes transitoris llargs. La CFDT i altres sindicats moderats van acceptar la proposta, i des d’aquell dia el nombre de vaguistes i de manifestants no va deixar de baixar.

 

Macron no és Thatcher

La reforma es va presentar al Consell de Ministres el 24 de gener i havia d’arribar al Parlament el 17 de febrer. El pla és que, després d’introduir-hi les esmenes que surtin de la conferència amb els agents socials a finals d’abril, s’aprovi definitivament abans de l’estiu. Macron té una majoria parlamentària còmoda per aconseguir-ho. Una altra cosa, més improbable, és que desaparegui el malestar que han expressat les vagues d’aquest final de tardor i principi d’hivern, i que fa un any es va expressar en la revolta del gilets jaunes o armilles grogues. Les protestes d’aquestes setmanes —minoritàries, però amb un impacte enorme per als habitants de ciutats com París que depenen del transport públic— probablement reapareguin sota altres formes, algunes violentes.

França s’ha instal·lat en la protesta crònica. Les vagues i manifestacions contra la reforma de les pensions només tenien a veure en part amb la reforma de les pensions. Eren una lluita per l’hegemonia entre els sindicats moderats, amb la CFDT al capdavant, i els sindicats radicals, amb la històrica CGT al capdavant. Per als oposants de Macron —la CGT, el PS, l’esquerra sobiranista i populista de Jean-Luc Mélenchon— eren una manera de recuperar el protagonisme perdut amb els gilets jaunes i a la vegada d’erosionar Macron. Eren, també, una batalla entre Macron i els sindicats, que el jove president francès veu, al mateix títol que els conceptes de dreta i esquerra o els vells partits hegemònics —el Partit Socialista i Les Républicains—, com a institucions del vell món.

Per al president de la República, imposar la reforma de les pensions és una manera de dir, als francesos, a Europa i al món, i amb la mirada a les eleccions presidencials de 2022, que ell, al contrari que els seus antecessors, és un president que no fa marxa enrere ni es quedarà a mig camí, i que ell sí que pot reformar França sense renunciar al model social. No és Thatcher, és Macron.