Manuel Cruz (Barcelona, 1951) és un filòsof i polític, possiblement en aquest ordre, tot i que un vessant de la seva figura és gairebé inextricable de l’altre. Catedràtic de Filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, també ha donat classes en diverses universitats d’arreu del món i ha investigat per al Consell Superior d’Investigacions Científiques. És autor de diversos assajos, pels que ha rebut premis com l’Anagrama, l’Espasa, el Jovellanos o el Miguel de Unamuno. Dirigeix diverses col·leccions sobre pensament de diferents editorials, i va impulsar i presidir l’associació Federalistes d’Esquerres en els seus inicis, l’any 2013. El 2016 va ser elegit diputat al Congrés, on va formar part de diverses comissions, centrades en educació, innovació i universitats. Afí a les posicions de Meritxell Batet i Miquel Iceta, les idees de Cruz han conformat bona part del corpus doctrinal del PSC actual.


 

És un esport d’alt risc entrevistar polítics per a una revista mensual en els convulsos temps que corren. Cinc minuts poden arruïnar qualsevol pregunta sobre l’actualitat política, marcada pel tacticisme i el «tots contra tots» imperant. Precisament per això resulta reconfortant i gairebé màgic poder parlar reposadament amb Manuel Cruz, filòsof de professió i president del Senat, sobre què ha de ser una Cambra de reflexió i què representa el factor humà en política. Un realisme màgic que augmenta perquè en el moment en què s’esmenta Miquel Iceta a la conversa aquest apareix casualment per la porta [de l’hotel de Barcelona on té lloc l’entrevista], com invocat per Cruz, que creu en la força de la paraula.

 

A un president del Senat seria impensable no preguntar-li això… per a què serveix el Senat a Espanya? Quina és, i quina hauria de ser, la seva funció?

Cal distingir la funció real de la seva funció ideal perquè el Senat s’ha d’anar ajustant als canvis que s’han anat produint a Espanya. El Senat queda dissenyat com a cambra territorial en un moment en què el disseny territorial d’Espanya encara no havia quallat i això crea una espècie de decalatge originari que cal anar corregint. I en aquest sentit els territoris han tingut una evolució accelerada, que de vegades fins i tot superava el disseny original i el Senat hauria d’agafar el compàs.

Això no vol dir que el Senat fins ara hagi estat una mena de cambra inútil, com pensen alguns. És cert que és una cambra de segona lectura però no és cert que aquesta segona lectura sigui inútil. La prova que els canvis que ha introduït el Senat eren importants és que en tornar una altra vegada les lleis al Congrés, on poden recorregir-se, poques ho han estat. És el procés de «refredament» de les lleis, beneficiós particularment quan s’ha legislat «en calent». També hi ha un element territorial, en el qual el Senat hauria d’aprofundir, i on hauria de fer de lloc de trobada de les diferents comunitats autònomes.

 

Com s’ha de fer efectiva aquesta dimensió territorial?

Hi ha diversos plans d’acció; des del més profund i radical, que passaria per una reforma territorial –i que sovint es planteja en els termes «ja que això no es pot fer, no es pot fer res», un argument que no està ben plantejat des de la lògica, perquè una cosa és que en un cert moment, per circumstàncies contingents, una determinada reforma no sigui viable i l’altra és que no hi hagi cap reforma viable.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Es poden prendre diverses iniciatives i canvis reglamentaris que ajudin a fer que el Senat es percebi com una cambra territorial. La Conferència de presidents de Comunitats Autònomes és un òrgan d’un caràcter profundament federal i hauria de tenir lloc al Senat, per fer visible que és un punt de trobada. Les conferències sectorials de consellers també haurien de ser allà, i les compareixences del president sobre Comunitats Autònomes haurien de ser allà.

 

Es tracta, doncs, d’un problema de comunicació?

En bona mesura. Un exemple: al Senat s’ha desenvolupat una activitat d’estudi molt valuosa sobre diversos temes molt ben valorada per tots els partits. Això no ha tingut la transcendència que mereixeria. Igualment, es parla de la reforma del Senat com d’una tasca eternament aplaçada i no és cert, al contrari: s’està plantejant des de la cinquena legislatura, i d’això se n’hauria de fer una lectura positiva.

Però tot plegat no seria culpa del Senat, i en qualsevol cas, és quelcom que també pateixen algunes de les activitats del Congrés, de les quals només transcendeixen a la pràctica les primeres intervencions en els plens de control dels dimecres.

 

A qui beneficia aquesta idea?

No estic segur que tot plegat respongui a un pla. Una altra cosa és que conjunturalment un o altre se’n vegi beneficiat, perquè del deteriorament de les institucions no en surt beneficiat cap partit. A qui beneficia el llenguatge antipolític que hi ha al carrer? No estic gaire segur que algú en tregui profit conjunturalment. Als Estats Units, per exemple, cert discurs contra les elits de Washington cala amb Trump…

 

Llavors el populisme és fruit de l’oportunisme, en política?

La meva sensació és que no és cap novetat. A la teoria política és ben present la idea que per a l’ascens del feixisme cal que hi concorri cert populisme. Tots els règims, per autoritaris que siguin, tenen una mínima base social, ni que se’ls pinti per part dels opositors com a dictadors aïllats. Això es fa mitjançant iniciatives populistes com les velles lleis de congelació dels lloguers del franquisme. El populisme no és nou, el que sí ho és és el grau en què està present, i s’ha incrementat en part perquè la política ha anat perdent terreny, i en part també per la lògica dels mitjans de comunicació.

 

Pesen el factor humà i la incertesa més que no ens pensem?

Fa un parell d’anys a la Caixa es va organitzar un seminari sobre el món al 2050 amb especialistes de camps diversos. La conclusió final era que la idea que dominarà el món al 2050 és la incertesa, això em porta a una reflexió una mica paradoxal: si quelcom caracteritza el nostre món és un desenvolupament espectacular del coneixement i sempre havíem cregut que, a més coneixement, més certesa, i resulta que és a l’inrevés!

En tot cas, això també passa en política, és clar. Quan la política determinava l’ordre del món, la incertesa i el factor humà no tenien tant de pes, però la temptació de guiar-se per això cada cop és més gran. I és una bona notícia.

 

Això resulta en un món menys bipartidista?

Si la diversitat respon a la realitat, no és dolent. Una altra cosa és que no la sabem manegar. Per exemple: per qüestions de lleis electorals, etc, en algunes comunitats autònomes hi havia més oferta de partits que al conjunt de l’Estat i en sentit estricte no s’hi podia parlar de bipartidisme. Això no comportava necessàriament inestabilitat. Potser atribuïm responsabilitats al pluripartidisme que no li corresponen, sinó que concerneixen els qui estan obligats a gestionar-lo.

Si realment les opcions polítiques que hi ha en una societat es corresponguessin amb la seva representació, quina objecció hi ha? Això significa també que de vegades aquesta pluralitat no es correspon a la societat real, jo recordo haver-ho comentat per exemple quan a Catalunya hi havia una efervescència de noves formacions fa uns anys… Em preguntava: «De debó hi ha lloc per a tantes formacions?». Això és una mala opció perquè no és un reflex de la societat, sinó que són plataformes cojunturals per poder transitar millor cap a un altre partit o el que sigui.

 

I en aquesta plètora de partits, com es troba representat el ciutadà i, en particular, aquell que se sent desafecte envers la política?

Fa poc vaig publicar un article on recollia una diferència que li vaig sentir a Paco Fernández Buey, que feia una distinció entre «política» i «politiqueig». Ell en parlava com a valors, etc. Per a mi hi ha un altre angle: politiqueig és allò que els ciutadans han acabat identificant amb les lluites internes de les formacions polítiques i els seus líders i la seva ubicació, mentre la política o les polítiques són aquells actes que tenen efectes que realment toquen a la ciutadania. I vivim confosos entre tots dos.

La política no és el politiqueig, l’espectacle de la lluita simbòlica a través del llenguatge. Els «zascas» a les xarxes, no són polítiques, i és important diferenciar-ho perquè si aquesta confusió qualla es produeix la desafecció. Ens hem passat de frenada tots. La necessària crítica als polítics i als ciutadans que s’hi interessen s’ha convertit en una crítica a la política com a tal.

 

Aquesta crítica ha estat interessada per part dels qui no volen estar al sistema?

M’interessa molt destacar aquesta distinció, perquè hi va haver uns mesos, després de la moció de censura, en què sense entrar a valorar-les, es van fer moltes polítiques. Tinc la sensació que allò va servir de reconciliació dels ciutadans amb la política. Crec que quan molta gent diu que no li interessa la política, allò que vol dir és que no li interessa el politiqueig. Potser si ara hi ha certa desafecció, és perquè la política no està en primer pla.

Politiqueig és allò que els ciutadans identifiquen amb les lluites internes de les formacions polítiques i els seus líders.

Tornant a la pregunta, quan es fan certes crítiques, òbviament són interessades. Si una sentència afecta el partit A, el partit B diu: «Hi ha dos jutges que no hi estaven d’acord». Es poden assenyalar errors i contradiccions. El Tribunal Europeu de Drets Humans és contradictori en algunes de les seves sentències sobre delictes d’odi, però entre tots hem pactat que aquest és el sistema; que per al bé de tothom, quan el sistema no em beneficia m’ho menjo amb patates, i quan no ho fa amb tu, t’ho menges tu.

Es pot impugnar una decisió o un sistema per un tema concret, però crec que hi ha una altra dimensió, més filosòfica, en tot plegat, i és que vivim una crisi d’autoritat. En el passat hi havia activitats que tenien un prestigi social inequívoc. A partir de cert moment, a la nostra cultura es produeix un procés iconoclasta que possiblement hagi estat una passada de frenada. Quina activitat té avui l’autoritat reconeguda? Ni polítics, ni jutges, ni militars, ni metges… Està bé no tenir un respecte cec a cap autoritat, però no ho está treure’ls-el si hem pactat que ho siguin.

 

Estem en una societat antiintel·lectual?

És cert que abans hi havia una certa arquitectura en el núvol de creences, idees i valors, una jerarquia, i ara allò que el defineix és justament la manca de forma. La ciència, per exemple, que és un dels grans motors del món, a molts nivells… tot faria pensar que és un valor molt apreciat però, a Espanya, i això és una dada estadística, quan es pregunta si la ciència és bona només un 50% dels enquestats diu que sí, punt amunt, punt avall.

Molta gent pensa en efectes negatius de la tècnica, canvi climàtic, pandèmies, etc. Hi ha un cert repunt d’un neohippisme difús, i dic difús perquè avui en dia ja no es pot viure als marges, de tornada enrera, a l’artesania, que les pastetes gourmet siguin les de la recepta d’uns monjos del segle XVIII. El missatge que preval és que abans es feien bé les coses i ara no. Tornem al que dèiem abans sobre la manca de certeses…

 

Parlem del federalisme, en el qual vostè milita. Per què aquest model sembla no despertar gaire entusiasme en el gruix de l’espectre polític?

Si em considero federalista és perquè crec que hi ha motius per a militar-hi, però sóc conscient d’aquesta manca d’entusiasme. Un primer malentès, que pesa molt en el pensament conservador d’aquest país, és la identificació entre federalisme i esquerra, quan això no és necessàriament així. Als Estats Units a ningú no se li acudiria dir que un republicà és més federalista que un demòcrata, ni un alemany de la CDU ho seria més que un de l’SPD.

I encara hi ha un malentès més greu, que és entendre el federalisme com una exasperació de l’autonomisme, com una descentralització que ja és la frontera de la independència. L’estat federal articula dos moviments: un de centrífug i un de centrípet. El centrífug, la descentralització, ja l’ha fet l’Estat espanyol, i en alguns àmbits les nostres comunitats autònomes superen les competències d’alguns estats federals. No és això el que li manca a Espanya, sinó el moviment centrípet: la cooperació. Si els sectors conservadors hi rumiessin una mica veurien que el federalisme és, de fet, l’antídot més eficaç contra l’independentisme.

 

I com se li pot vendre el federalisme a l’independentisme?

No, si és per això mateix que l’independentisme hi té poc interès en el federalisme, perquè veu que és l’opció més consistent, la manera més articulada i cohesionadora d’organitzar un estat! A més, acabem atrapats en debats terminològics. Hi ha qui sovint es pregunta què és un estat federal, o si Espanya ho és… Hi ha moltes formes d’estat federal. Si veiéssim això, molts fantasmes s’esvanirien.

Si em diguessin «el federalisme és un perfeccionament de l’estat autonòmic»… doncs sí, i què? Sovint no valorem allò que s’ha fet fins ara. Hi ha gent que parla d’utopia, i no ho trobo encertat. Utòpic era en els darrers anys del franquisme que hi pogués haver un estat autonòmic. La distància que hi ha entre l’estat centralista i ultraconservador de llavors i el que tenim ara és sideral. La distància entre el que hi ha ara i allò que hi hauria a un estat federal, com els Estats Units o Alemanya, és petita.

 

Però hi ha una part de la societat que sempre es mostrarà contrària a acceptar una solució que no sigui la independència o, tot el contrari, un estat centralitzat…

El comte de Romanones sempre deia que en política «mai de la vida» volia dir «fins demà». Hi ha dades concretes, no banals, que hauríem de considerar. De vegades seguim marcats per la idea que la història és una línia inexorable. Quin resultat va tenir l’opció independentista al segon referèndum al Quebec? Gairebé un 50%. En quina situació està ara? No gaire bé de salut. I al País Basc, fa deu anys? I ara? Apliquem això mateix a Catalunya.

Una concepció lineal de la història diu que seguirà pujant, però ningú no ens ho assegura. La constatació d’aquesta volatilitat hauria de venir seguida d’una anàlisi. De què depèn? Entre d’altres coses, del grau de convicció dels votants, i això no està clar en cap sector. A Europa hem vist com desapereixien formacions polítiques de molta tradició, que fins i tot tenien una majoria absoluta, i que han desaparegut del mapa.

Tot plegat abans no passava i la relació que hi havia entre els ciutadans i les seves opcions polítiques era molt més estable. I això és aplicable al cas català. Veiem que hi ha moltes persones que afirmen expressament no voler tant independència com negociació, i fins i tot ho han dit independentistes de molt alt nivell. No podria ser que els sectors que fan servir l’independentisme de manera instrumental reconsideressin la seva posició? No seria tan insòlit.

 

Això canviaria l’encaix del País Basc?

Abans he obviat una qüestió que solia estar sempre a la taula: federalisme simètric o asimètric. No és que el federalisme sigui asimètric, és que l’autonomisme ho és, i ho veiem en les competències, les transferències, les televisions, els cossos de seguretat… Però, si diferències de drets n’hi havia fins i tot durant el franquisme, i ningú no ho trobava malament! Posar en primer lloc la diferència pot ser malintencionat. Potser el problema és un altre i caldria mirar-ho amb cura, amb experts, i òbviament amb lleialtat constitucional.

 

Parlant d’Iceta, com ho va afrontar vostè, tant personal com políticament, que no se’l votés?

A nivell polític em va semblar realment lamentable el veto. D’acord amb les pràctiques del Parlament no hi havia cap motiu, i menys quan s’havia votat a d’altres, com García Albiol. El Senat va perdre un possible president magnífic. Quan ens ho mirem amb perspectiva veurem la seva talla política. Les paraules que va pronunciar aquell dia crec que van ser d’una grandesa i una generositat no destacades suficientment.

Personalment, sorpresa, ensurt, molta responsabilitat i marcar-me algunes il·lusions. Els anteriors presidents han fet una feina magnífica, i es tracta de contribuir simplement a ampliar-la, humilment. Un dels avantatges del Senat és que, amb menys soroll, ens podem escoltar. Un exministre que havia estat a Europa em va dir quelcom que em va impressionar: el millor que té el Parlament Europeu és que pots convèncer. Això és el que jo voldria. Que, com a mínim, ens poséssim d’acord en el diagnòstic dels problemes.