Abans de presentar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, ciutat en què va néixer el 13 d’agost del 1962, Manuel Valls Galfetti havia tingut tota una vida a França, on, com és ben sabut, va fer una brillant carrera política que va començar el 1986, any en què va ostentar el primer càrrec polític, conseller regional d’Île de France, sis anys desprès que, quan en tenia 17, s’hagués afiliat al Partit Socialista (PS), alineat en l’anomenada deuxième gauche (segona esquerra) encapçalada per Michel Rocard. La seva carrera a França va culminar en ser designat primer ministre el març del 2014. Va dimitir el desembre del 2016 per ser candidat a les primàries de l’esquerra a la presidència de la República, en les quals va ser derrotat.

Enquadrat a la dreta del PS, al corrent social-liberal o social-reformista, en un partit que no ha fet mai un Bad Godesberg com l’alemany SPD, no es pot dir que Valls no hagi estat coherent. Fa gairebé 30 anys, ja manifestava al periodista que signa aquesta peça que «als diputats socialistes no se’ls ha explicat mai el gir econòmic del 1983 i encara creuen que qualsevol dia poden fer les lleis del 1981 [nacionalitzacions, política econòmica expansiva]. Aquesta política, però, ens va portar al desastre a les municipals del 1983» (El País, 6-12-89).

Llavors, Valls era assessor del primer ministre Michel Rocard en qüestions de joventut i esports, es definia no com a català, sinó com a «fill de català» i s’havia nacionalitzat francès el 1982 «perquè sabia que viuria sempre aquí», una previsió que finalment no s’ha complit.

«La laïcitat no és una espasa, és un escut, és la capacitat de viure junts i per això jo la defenso».

És ambiciós i no se n’amaga. «Si, demà, em proposen altres responsabilitats, les assumiria, evidentment. Sempre he pensat que tenia la capacitat d’assumir les més altes responsabilitats del meu país», va declarar a Le Parisien el 31 de maig del 2013, deu mesos abans de ser nomenat primer ministre. D’idees fixes, segur de si mateix («Sobre la laïcitat, el comunitarisme que gangrena la societat, l’islamisme, penso immodestament que sóc jo qui te raó», va dir en una ocasió el 2017), intransigent segons els seus adversaris, va com una moto i no fa marxa enrere per res. Per això, a vegades és víctima del seu temperament, té fama de ser antipàtic i no guarda les formes com fan molts. «Per què mantenir les formes si tinc raó», es pregunta sovint, segons un exconseller seu. «Els dubtes no portent enlloc en un món d’incertesa», va deixar anar el 30 d’agost del 2015. Possessiu, ha estat acusat d’autoritari i de ser una mena de Nicolas Sarkozy d’esquerres. Ell, però, no es reconeix en aquesta imatge, sempre s’ha declarat socialista, encara que no cita gaire Jean Jaurès, fundador de la SFIO, predecessora del PS, i prefereix inspirar-se en el dirigent del Partit Radical Georges Clemenceau, ministre de l’Interior de març a octubre del 1906 i després president del Consell de Ministres fins al 1909 i del 1917 al 1920. El 2103, amb motiu de la felicitació de l’Any Nou, Valls va enviar a la premsa una targeta amb una frase de Clemenceau amb la qual s’identifica: «En primer lloc, s’ha de saber què es vol, després tenir el coratge de dir-ho i després l’energia per a fer-ho».

Trenta-set anys al PS

Fins l’any passat –el 27 de juny del 2017 va anunciar que deixava el PS–, tota la seva trajectòria política ha transcorregut en el Partit Socialista. «Una part de la meva vida política s’acaba, deixo el Partit Socialista o el Partit Socialista em deixa», va dir a RTL. Militant des del 1980, va ser successivament conseller regional d’Île de France (1986-98 i 2002), vicepresident primer del Conseil d’Île de France (1998-2002), tinent d’alcalde i regidor d’Argenteuil, a la banlieue nord de París (1989-2000), alcalde d’Évry, a la banlieue sud de París (2001-2012), diputat del 2002 al 2012 i del 2017 al 2018, ministre de l’Interior (2012-2014) i primer ministre (2014-2016). Des que el 1990 va ser escollit primer secretari de la federació de Val-d’Oise, també ha ocupat càrrecs orgànics en el PS nacional com el secretariat de Comunicació (1993-94 i 1995-97), el secretariat de Coordinació i Organització (2003-2004) i ha estat membre del comitè executiu del 1993 al 2017.

Com a mínim des del 2007, però, no havia acceptat mai el partit tal com era. El 15 de juliol d’aquell any, va declarar a RTL que el PS havia de «canviar de nom» i que veuria bé una nova denominació que contingués la paraula «esquerra». El mateix any, al programa radiotelevisiu Le Franc-Parler es va pronunciar per refundar i «construir un gran partit reformista, que no renunciï a canviar la vida quotidiana de la gent».

En el seu llibre Pour en finir avec le vieux socialisme… et être enfin de gauche! (Per acabar amb el vell socialisme… i ser finalment d’esquerres!), publicat el 2008 per Robert Laffont, recull totes les idees de canvi del PS i de l’esquerra. «Estic convençut que s’ha de passar pàgina. Cal acabar amb aquest PS per construir una altra cosa. És necessari que tota una generació política passi el testimoni perquè es pugui refundar l’esquerra», explica. Aquesta nova força ha de ser com la que Tony Blair «ha fet amb el Nou Laborisme» i, en referència als vells dirigents del PS, diu que «s’ha de passar del cementiri dels elefants al combat dels sets nans». El nom s’ha de canviar perquè «no significa res. El socialisme ha estat una meravellosa idea, una esplèndida utopia. ¡Però era una utopia inventada contra el capitalisme del segle XIX! ¡Això no significa res avui, en la globalització, l’economia virtual, la crisi ecològica! S’ha convertit justament en un paraula-presó, una paraula que impedeix avançar».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Després del fracàs del PS a les eleccions europees de juny del 2009, va ser encara més explícit a la cadena i-Télé: «Cal regenerar, s’ha de canviar de mètode, s’ha de canviar de direcció, s’ha de canviar de generació, s’ha de canviar de programa».Aquestes propostes el van enfrontar a la direcció del PS fins al punt que la primera secretària, Martine Aubry, va instar Valls a abandonar el partit al juliol del 2009. Ell va respondre que no deixaria el PS però que tampoc no callaria.

Les ànsies reformistes de Valls inclouen tota l’esquerra en un combat contra el políticament correcte, que «no és solament ridícul, és un crim contra l’autèntic progrés», diu en el llibre ja citat. I no van cessar, ans el contrari, quan va ocupar el palau de Matignon, residència del primer ministre. «Cal acabar amb una esquerra (…) que es lliga a un passat antiquat i nostàlgic, obsessionada pel superego marxista i pel record dels Trenta Gloriosos (…) L’esquerra que jo porto conserva un ideal: l’emancipació de cada persona. És pragmàtica, reformista i republicana», afirmava en una entrevista a L’Obs (22-10-2014). Una gran polèmica va esclatar un any i mig més tard, al febrer del 2016, quan Valls va parlar de l’existència a l’esquerra de «posicions irreconciliables». La seva trajectòria i declaracions com aquesta van fer que al PS Valls es guanyés el qualificatiu de «divisiu» i de no tenir vocació de rassembler (agrupar, unir), una paraula i una actitud fetitxes a França. Així ho va expressar Aubry el 5 de desembre del 2016 quan, abans fins i tot que Valls anunciés la seva candidatura a la primària del 2017, va reblar: «Jo no he cregut mai en una esquerra irreconciliable (…) Per a mi, no hi ha dues esquerres o, si hi són, és que n’hi ha una que s’ha fet de dretes».

Tot plegat va acabar amb la desfeta de Valls davant el candidat esquerranista, Benoît Hamon, a qui el derrotat es va negar a donar suport, una actitud que, per a l’autoritat que va organitzar la votació, era «una manca de paraula» que «contravé greument el principi de lleialtat». Va ser titllat també de «traïdor», acusació que ell va rebutjar apel·lant a la coherència: «¿Quina és, doncs, aquesta traïció que consisteix a restar fidel a les teves idees i coherent amb els teus compromisos?», va escriure en un article al Journal du Dimanche (19-3-2017). Deu dies després va anunciar que votaria Emmanuel Macron.

 

Laïcitat i seguretat

Un dels principals compromisos de Valls ha estat sempre la laïcitat, a la qual va dedicar un llibre (La laïcité en face, Editorial Desclée de Brouwer, 2005) i que defineix així: «La laïcitat no és una espasa, és un escut, és el que ens uneix, cal voler-la, no pas instrumentalitzar-la. La laïcitat és la capacitat de viure junts i per això jo la defenso».

Tanmateix, la contundència de Valls a l’hora de denunciar el vel islàmic no es correspon amb la seva permissivitat amb la quipà jueva. Potser pel que va remarcar el 17 de juny del 2011, en declaracions a la Radio Judaica: «Per la meva dona, estic lligat de manera eterna a la comunitat jueva i a Israel». El 23 de setembre del 2012, a la sinagoga de la Victòria de París va declarar «els jueus de França, com fa avui el ministre de l’Interior, poden portar amb orgull la seva quipà», en contrast amb la manifestació que va fer a l’emissora Europe 1 el 7 de febrer del 2013: «El vel, que prohibeix a les dones ser el que elles són, serà per a mi i ha de ser per a la República un combat essencial». En una altra ocasió, el 4 d’abril del 2016, va insistir: «El vel no és un fenomen de moda, és un esclavatge de la dona, la reivindicació d’un signe polític». I encara: «Sobre el paper de les dones, no podem transigir. Marianne, el símbol de la República, té el pit nu perquè nodreix el poble, no porta vel perquè és lliure!» (29-8-2016) El llavors primer ministre va criticar a Facebook (26-8-2016) la suspensió pel Consell d’Estat d’una prohibició del burkini. «Denunciar el burkini no és en cap cas qüestionar una llibertat individual. No hi ha llibertat quan es tanca les dones! És denunciar un islamisme mortífer, retrògrad».

Al contrari, Valls va fer, en una concentració a la plaça de Trocadero de París, el 19 de març del 2014, una afirmació tan discutible com aquesta: «L’antisionisme és la porta oberta a l’antisemitisme». I va afegir que «aquesta crítica a l’Estat d’Israel, basada en l’antisionisme, és l’antisemitisme d’avui. És el rebuig dels que no accepten l’Estat d’Israel». I encara va reblar «sense el jueus de França, França no és França (…) Els jueus de França són més que mai els francesos a l’avantguarda de la República i dels nostres valors». Encara que en una jornada propalestina a Évry no es va estar d’afirmar que «l’edificació d’un mur vergonyós, la continuació de la colonització (…) no van en el sentit de la pau» (12-4-2008).

És veritat, però, que Valls sempre ha separat l’islam que podríem dir-ne moderat del que ell anomena «l’islamo-feixisme” o el salafisme». «El ramadà, com les altres grans festes religioses, forma part del nostre calendari comú», va assenyalar a la cadena BFMTV (19-7-2013). «França està en guerra contra el terrorisme, no contra l’islam», va assegurar el 13 de gener del 2015 a l’Assemblea Nacional després de l’atemptat al setmanari Charlie Hebdo. Sis mesos més tard, va precisar: «No podem perdre aquesta guerra perquè en el fons és una guerra de civilitzacions. És la nostra societat, la nostra civilització, els nostres valors el que defensem» (Europe 1, 28-6-2015). I en una compareixença al Senat (26-11-2015), va venir a dir que n’estava fart «dels que busquen sempre excuses o explicacions sociològiques o culturals al que ha passat» (els atemptats a París que van causar 130 morts havien tingut lloc el dia 13).

Valls va viure els atemptats gihadistes com a primer ministre, amb una actuació per la qual va rebre elogis, però ja com a ministre de l’Interior es va destacar per la seva política de seguretat. Sempre ha recriminat a l’esquerra haver deixat en mans de la dreta les qüestions de seguretat i ordre públic. Per a Valls, «la seguretat és la primera de les llibertats», frase que va pronunciar a l’Assemblea Nacional (19-11-2015) amb motiu de la prolongació i reforç de l’estat d’emergència.

 

Immigració, racisme?

El tractament de la immigració ha estat possiblement la gestió més criticada dels mandats de Valls a Interior i a Matignon. Amb aquest tema no es pot dir tampoc que no hagi estat coherent. Ja el 10 de setembre del 2007 va desitjar en declaracions a RTL que el PS tingués una «doctrina pròpia» que sortís «d’un cert angelisme».

Sempre ha recriminat a l’esquerra haver deixat en mans de la dreta les qüestions de seguretat i ordre públic.

Al 2013, essent ministre de l’Interior, va esclatar la polèmica de l’expulsió dels gitanos instal·lats en campaments il·legals després d’una intervenció de Valls en un debat a la ràdio pública France Inter (24-9-2013) en el qual va afirmar: «És il·lusori pensar que es regularà el problema de les poblacions gitanes (roms) a través únicament de la inserció (…) Els roms tenen vocació de tornar a Romania o a Bulgària, i per això és necessari que la UE, amb les autoritats búlgares i romaneses, pugui fer que aquestes poblacions siguin en primer lloc inserides en el seu país». Valls va subratllar també que «aquestes poblacions tenen formes de vida diferents a les nostres». Un contundent editorial de Le Monde (25-09-2013) va acusar-lo d’estigmatitzar «una població ètnicament etiquetada» i de renunciar així a principis republicans com «l’acollida, la integració i la solidaritat». Tot aquest discurs va desfermar una gran polèmica, va dividir el Govern i va induir una querella contra el ministre per «provocació a l’odi racial» que va ser arxivada.

La crisi política més greu va ser causada el mes següent, el 9 d’octubre, per l’affaire Leonarda, nom d’una noia kosovar de 15 anys que la policia va treure d’un autobús escolar quan anava d’excursió per ser expulsada de França amb tota la família Dibrani. L’escàndol va ser tan gran que es va plantejar fins i tot fer-la tornar a França. Valls sempre va defensar que s’havien respectat tots el procediment legals. Una investigació del Ministeri de l’Interior va establir que tot havia estat correcte, encara que la policia havia actuat amb manca del «discerniment necessari». El 93% dels francesos, segons un sondeig, creien llavors que els gitanos s’integraven malament i el 77% aprovaven que Valls ho digués. Sempre ha negat ser racista. En una visita a Dakar (Senegal) el 22 de setembre del 2016, va afirmar: «Si som francesos, no és a través dels nostres orígens, la nostra religió o el nostre color de pell». En el llibre que acaba de publicar Barcelona, vuelvo a casa (Espasa, 2018), Valls sosté així mateix que no va ser mai un problema de racisme o d’odi als gitanos, tal com va ser acusat. «El debat no era sobre els gitanos, sinó sobre els campaments il·legals», escriu.

Anys abans, Valls ja va ser acusat de racisme, quan l’11 de juny del 2009 va dir, dirigint-se a un assessor durant un passeig per un mercat: «Bonica imatge d’Évry… Posa’m alguns blancs, alguns whites, alguns blancos…», com per equilibrar el paisatge. Després va explicar que el que volia era evitar la sensació de gueto. En tot cas, Valls sempre ha denunciat, com el 20 de gener del 2015, que les banlieues viuen una situació «d’apartheid territorial, social i ètnic», paraules que han escandalitzat la benpensant societat francesa.

En tot cas, Valls, com a bon deixeble de Rocard, que va dir que «França no podia acollir tota la misèria del món», defensa una política de duresa davant de la immigració i és partidari de l’expulsió dels estrangers en situació irregular, nens inclosos. «Europa ha de dir que no pot acollir més immigrants, no és possible», va manifestar el 25 de novembre del 2015 després d’un sopar del president François Hollande i la cancellera Angela Merkel.

Això no li ha impedit, al contrari, enfrontar-se al Front National de Jean-Marie i Marine Le Pen. L’1 de desembre del 2015 va declarar a Europe 1: «El Front Nacional no és únicament un perill econòmic que tiraria el país per terra, que arruïnaria aquells a qui es dirigeix, és a dir, els jubilats amb petites pensions, els obrers, els joves que veuen el seu futur taponat. El Front Nacional no estima França, enganya els francesos, també sobre el terrorisme». El 8 de març havia expressat el seu temor per França dient: «Tinc por pel meu país. Por que s’estavelli contra el Front Nacional». A començaments d’aquell any, Marine Le Pen havia designat Valls i el seu «verí» com el principal adversari. «No ha dit Manuel Valls que el seu i únic adversari és el Front Nacional? Per una vegada estem d’acord», va llançar la dirigent ultra el 28 de febrer del 2015.

 

L’empresa i Europa

En economia, a la campanya de les primàries del 2011, Valls es va manifestar contrari a la setmana de 35 hores implantada per la seva «enemiga íntima» Martine Aubry durant el Govern de Lionel Jospin i, ja com a primer ministre, va escandalitzar l’esquerra en declarar-se «amant de l’empresa» en un acte de la patronal el 27 d’agost del 2014. «És absurd parlar de regals fets als patrons, aquest llenguatge no té cap sentit. Una mesura favorable per a les empreses és favorable per a tot el país», va dir també. Està a favor de l’energia nuclear, d’eliminar els règims especials de pensions, de no tornar a la jubilació als 60 anys i, sobretot, de «dir la veritat als francesos» en tots aquests temes. Sobre la polèmica reforma laboral que el seu Govern va aprovar expeditivament al Parlament, en un acte a Roma, al febrer del 2018, va reconèixer «un enorme error de comunicació».

Europeu convençut, es va alinear en el camp del no a la Constitució europea en el referèndum del 29 de maig del 2009. Finalment, però, va votar , seguint la consigna oficial del PS. En una tribuna a Le Monde (17-3-2015), va explicar que la discrepància dins el PS residia «en el mètode de construcció d’una Europa» que els socialistes volien «més solidària, més forta, més democràtica» i va demanar una mobilització per «proposar una alternativa forta a una política econòmica i social cada vegada més injusta i desesperant».

 

El fracàs

En el mateix acte de Roma abans mencionat, Valls va assumir el terme fracàs per descriure el paper de l’esquerra en el quinquenni d’Hollande. «Quan el president sortint no pot presentar-se, el seu primer ministre és derrotat per un membre de l’ala esquerra del seu partit, que treu un 6% de vots a la primera volta de les presidencials, i el PS passa de 300 a 30 diputats, sí, és un fracàs», va manifestar.

La popularitat de Valls i la de Hollande van caure a l’abisme entorn del 20%. Tanmateix, com a titular d’Interior va arribar a ser el polític més popular de França i el ministre més apreciat. Dos mesos després d’arribar a Matignon, dos terços dels francesos el qualificaven de «bon» primer ministre. En l’hemeroteca de Le Monde, entre el 1988 i el 2018, s’hi troben 878 articles amb Valls en el titular, la majoria, naturalment, entre el 2012 i el 2016. Val a dir que l’opinió pública és molt voluble i que no hi ha mai res definitiu. Ara, Valls comença una nova aventura i una nova vida a Barcelona en què segur que té present aquesta idea expressada en una entrevista a Le Parisien (11-12-2016): «La meva experiència com a alcalde d’Évry és irreemplaçable. Val per totes les escoles, les grans escoles».